La repressió de Turquia també arriba al futbol del Kurdistan Nord - Diari Jornada
La repressió de Turquia també arriba al futbol del Kurdistan NordLa repressió de Turquia també arriba al futbol del Kurdistan Nord
Jugadors de l’Amedspor en un moment del partit (Cedida)

Fa dos anys, l’Amedspor va arribar a la semifinal de la Copa turca i gairebé va pujar de divisió. Ara, la pressió de Turquia ha deixat l’equip en una situació econòmica delicada. Al camp, les forces de seguretat intimiden

La repressió de Turquia també arriba al futbol del Kurdistan Nord

Fa dos anys, l’Amedspor va arribar a la semifinal de la Copa turca i gairebé va pujar de divisió. Ara, la pressió de Turquia ha deixat l’equip en una situació econòmica delicada. Al camp, les forces de seguretat intimiden

La repressió de Turquia també arriba al futbol del Kurdistan Nord

Jugadors de l’Amedspor en un moment del partit (Cedida)

  • MIGUEL FERNÁNDEZ IBÁÑEZ (Kurdistan Nord)

  • | 09 de juny, 2018

Un dia calorós de primavera a Diyarbakir. A Seyrantepe, a 300 metres cap a la dreta des de la carretera que duu a Elazig quan es ve del centre de la ciutat, hi ha unes pistes esportives abans d’arribar a l’humil estadi de l’Amedspor.

Dues persones venen bufandes de l’equip verd-i-roig, algunes amb la cara de Selahattin Demirtas, exlíder empresonat del Partit Democràtic dels Pobles (HDP), i dues més es dediquen a la carn a la graella i als fruits secs. A vint metres escassos, un control de la policia. No és permès d’entrar amb càmeres fotogràfiques ni tampoc amb encenedors ni bolígrafs. Aquesta mesura no estranya a ningú, és la norma en tot esdeveniment social que estigui relacionat amb el moviment kurd. Després hi ha encara un altre control. A dins, més policies: a les tribunes, als gols, a la llotja presidencial, al terreny de joc. L’entrada frega el 50%, unes 1.500 persones. De policies, potser n’hi ha tres-cents. No hi ha pancartes polítiques, però sí que n’hi ha una que recorda el sentiment dels aficionats: «Amedsporlu olmak suç degil» (‘Ser de l’Amedspor no és cap delicte’).

Les pressions de l’estat turc han fet caure els números de l’equip kurd, que lluita per la seva supervivència

 

Un equip condicionat per la situació política
Fundat el 1990, l’Amedspor és actualment el millor equip del Kurdistan Nord: participa en el grup vermell de la Segona Divisió turca, que equivaldria a la Segona B espanyola. L’any passat va lluitar per pujar de categoria. Aquest any, en canvi, ha bregat per no baixar fins a l’última jornada. La seva fama a Anatòlia es va estendre quan fa dos anys va arribar a la semifinal de la Copa turca, en què en una eliminatòria igualada va caure davant el totpoderós Fenerbahçe.

Des de llavors, ha rebut el testimoni de referent del futbol kurd de mans del Diyarbakirspor, un equip fundat el 1968, que en la temporada 2009-10, quan militava en la Superlliga turca, va començar un descens continuat de categoria fins a arribar a la lliga d’aficionats. Tot un drama per a un equip que va patir la pressió multidimensional de l’estat turc, tal com comença a patir-la l’Amedspor, els aficionats del qual tenen prohibida l’assistència als partits fora de casa.
«Aquest any som un equip feble perquè no hem pogut fitxar bé. La situació econòmica ens ha condicionat. El suport de l’Ajuntament representava entorn del 50% del pressupost. Però ara hi ha el kayyum i aquests diners no arriben. Esperem que l’any que ve la història serà diferent», diu Abdullah Sevinç, secretari general del club.

Quan sona l’himne turc, gairebé tothom s’aixeca del seient. Ningú xiula, ningú insulta. Regna el silenci

 

El kayyum són els administradors del govern que ocupen una desena d’alcaldies kurdes acusades de donar suport al terrorisme. Reparteixen els diners com els sembla i entre les seves prioritats no hi ha l’Amedspor, que rebia uns dos milions de lires turques anuals. Ara té tres milions de deute, però Sevinç hi treu dramatisme: «La situació és delicada però no pas dramàtica. Els diners de l’Ajuntament són molt importants, però tot es resoldrà si torna la normalitat. Potser caldrà cercar altres formes de finançament. Tenim un sistema que pot funcionar, tenim seccions de bàsquet, voleibol i futbol femení i podem tenir molts socis. A més a més, la nostra venda de productes i samarretes va bé, millor que per a altres equips de la Superlliga».

Jugadors compromesos i sancions
Els 22 jugadors salten al camp. Tots estan en línia i miren la llotja. Quan sona l’himne turc, gairebé tothom s’aixeca del seient. No hi ha xiulades ni insults. Sí que hi ha silenci. Fins i tot, des del grup d’ultres Direnis (‘Resistència’). La major part dels jugadors de l’Amedspor alcen el cap. Alguns sembla que fins i tot cantussegen l’himne nacional turc. D’altres, en canvi, miren a terra. Un d’ells és Mehmet Siddik Istemi, el capità; un bon «nacionalista kurd», diuen els assistents. Està rígid, amb els ulls perduts mirant-se les botes durant un minut.

Sona el xiulet i comença el partit. Siddik és dels més valents. Com Oguz Çetinkaya, el lateral esquerre amb el número 23. L’equip lluita, però no té cervell ni davanter. Deniz Naki, el davanter centre, ha deixat el club aquest any. Abans havia jugat a la Superlliga i a la Bundesliga. Un jugador de molta qualitat per a la Segona B, però també una persona compromesa amb la causa kurda. Aquest compromís, sobretot després del trencament del procés de diàleg amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), li va comportar diverses suspensions. El 2016, per haver fet «propaganda ideològica» a les xarxes socials, va ser sancionat amb 12 partits de suspensió. El gener del 2018, per haver fet «propaganda ideològica i separatista», tres anys i sis mesos, que a la pràctica és un veto per a tota la vida.

Si els jugadors es comprometen políticament, corren el risc de ser sancionats sense poder jugar, fins a tres anys

 

La politització del club
L’Amedspor també és un equip compromès, tot i que ara el protagonisme és conjunt, sense noms propis. Aquest any, durant la campanya militar turca a Afrin, l’equip va decidir de no sortir al terreny de joc en un partit contra el Sivas Belediye Spor. Li va costar una sanció de tres punts i un marcador en contra final de 3-0. A més a més, el Sivas Belediye Spor és un dels rivals principals de la categoria. Sevinç explica que una vegada, en un dels desplaçaments a Sivas, regió nacionalista de l’Anatòlia profunda, es van haver d’allotjar a 50 quilòmetres de la ciutat perquè no els llogaven habitacions. Una altra vegada, continua, un restaurant que els havia de servir menjar a domicili va cancel·lar la comanda quan va saber que era per a l’Amedspor. Sevinç, que no vol parlar de política, en culpa els mitjans de comunicació i altres organitzacions.

«Han intentat polititzar el club. Nosaltres només hem donat suport a la pau i la llibertat. La policia ens va prendre els discos durs i no va trobar res. No som res més que un club esportiu». Malgrat les seves paraules, la percepció a Anatòlia és que representen el moviment kurd, una extensió de l’HDP, que ho és del PKK. Per consegüent, els tracten com a simpatitzants del terrorisme.

«Han intentat polititzar el club. Nosaltres només hem donat suport a la pau i la llibertat. No som res més que un club esportiu»

La demonització d’una ètnia
Els kurds, una minoria massa gran per ser vista amb confiança, han estat demonitzats a Anatòlia des del 2015, quan va començar el gir nacionalista del president turc Recep Tayyip Erdogan.

El març d’aquell any, Erdogan va refusar els Acords de Dolmabahçe, un full de ruta per assolir la pau, en el qual s’estipulava una autonomia, l’avenç més gran en 40 anys de conflicte, i a l’estiu no va evitar el col·lapse del procés de diàleg amb el PKK. Aleshores, amb la intenció d’obtenir rèdit electoral en l’arrelat nacionalisme turc, va començar una guerra contra els kurds: va retirar drets que ell mateix havia concedit, va empresonar milers d’activistes, inclosos els colíders de l’HDP, va convertir en runa una desena de ciutats kurdes que havien pres les armes per reclamar l’autonomia i, com es veu al camp de l’Amedspor, va desplegar una quantitat ingent de forces de seguretat.

Vigilància
A l’estadi de l’Amedspor els aficionats es mostren nerviosos, o almenys ho sembla, cansats d’un any en què miren el precipici de prop. Potser pensen en els punts que van perdre per Afrin. Com passa amb els aficionats de cada racó del món, ara cerquen excuses. Es queixen de l’àrbitre. Ja tenen culpable per unes hores. Continuen sense aparèixer proclames polítiques. No hi ha més contratemps. Quan s’arriba al descans l’Amedspor perd 0-1. L’ombra del descens continua present.

Després del descans, la història es repeteix en el pla esportiu. Un Amedspor lluitador però sense oportunitats clares intenta empatar. Minut 70: la tensió creix entre el públic, que cada cop increpa més els policies. El descens està en joc. Un aficionat reacciona com un boig davant l’aparent provocació d’un policia. Després de cridar durant desenes de segons, s’asseu. «Que es fiqui la bandera pel cul», etziba. Deu voler dir la bandera turca, ja que l’agent no és un policia linier.

L’aficionat, de cabells llargs i que almenys té 40 anys, acaba abatut, amb el cap entre les cames. No el detenen ni el molesten; potser els altres policies han pensat que tenia raó o simplement no volen encendre una possible metxa en una ciutat acostumada a esclatar.

Minut 80. 0-2. El partit està sentenciat. Un jove d’uns 13 anys diu: «Tot el matí que em grava, aquest fill de puta!». Es refereix a un policia amb una càmera portàtil que apareix amb intermitència i que grava fins i tot la gent de la llotja. El jove pateix una vigilància constant, perquè aquí una càmera grava el partit i almenys cinc més graven els aficionats. Una de les càmeres és professional i enfoca els Direnis, que són els que fan més soroll.

En un moment determinat, hi ha un petit incident a la seva zona. No passa res, però els policies que abans estaven tranquils ara duen l’equip antiavalots. Una altra càmera, també professional, apunta cap a la tribuna de davant, on hi ha la llotja i les penyes Halk i Baricata. De vegades, la càmera també enfoca cap al gol sud. Hi ha diverses desenes de policies, alguns amb càmera portàtil. A l’estadi n’hi ha uns quants que van fent voltes per aconseguir captures personalitzades.

Els policies porten càmeres que enfoquen contínuament els aficionats. Qualsevol moviment, qualsevol crit serà enregistrat

 

És complicat no abstreure’s, sentir-se com l’estrella en un thriller que no pot acabar bé. Uns diuen que són innocents. Els altres estan obligats a mirar amb suspicàcia. Aleshores em recordo de la pancarta: «Ser de l’Amedspor no és cap delicte». O sí, segons quins són els ulls que miren els seus aficionats.