El tràfic de refugiats del Congo alimenta els pescadors ugandesosEl tràfic de refugiats del Congo alimenta els pescadors ugandesos
Des que va començar l’any, més de 61.000 congolesos han fugit a Uganda a causa de la violència a Ituri (Mohammad Ghanna/MSF)

El transport de persones que fugen de les matances tribals al Congo a través del llac Albert s’ha convertit en un negoci lucratiu per als pescadors castigats per la poca pesca

El tràfic de refugiats del Congo alimenta els pescadors ugandesos

El transport de persones que fugen de les matances tribals al Congo a través del llac Albert s’ha convertit en un negoci lucratiu per als pescadors castigats per la poca pesca

El tràfic de refugiats del Congo alimenta els pescadors ugandesos

Des que va començar l’any, més de 61.000 congolesos han fugit a Uganda a causa de la violència a Ituri (Mohammad Ghanna/MSF)

  • PABLO L. OROSA (Sebagoro, Uganda)

  • | 19 de maig, 2018 - 00:42

«Aquí hi ha gent que ha fet molts diners amb els congolesos». Mentre camina per la riba del llac Albert, el Joseph assenyala els vaixells. «Són fàcils de distingir: els nous i grans són dels que han fet diners». Tothom a Sebagoro, un poblet de pescadors d’Uganda al qual des del gener han arribat al voltant de 48.000 refugiats des de l’altra riba de l’aigua fosca, sap qui són els transportistes. «No ho diran públicament, tenen por i no volen agafar mala fama, però al poble ho tenim clar».

Tothom parla d’Aguda Moses, però Aguda Moses no vol parlar. Viu a l’altra banda de la badia, a l’extrem més allunyat de l’embarcador, on l’ACNUR ha construït un precari hospital de campanya. La seva casa, una humil construcció de tova amb la teulada feta de branques de palma, no és diferent de les altres. La seva mare està asseguda a pocs metres, a l’ombra que projecta un altre modest habitatge de fang sec. Una de les seves filles crespa una xarxa de pesca vella fins que li dona un nou ús en forma de corda. Potser sí que són una mica menys pobres que els altres a Sebagoro, però a casa d’Aguda Moses tampoc hi sobra res.

—Jo només vaig anar a rescatar la meva família —confessa quan finalment accedeix a parlar.
—No vas cobrar res per portar-los?
—No.
—Quan va ser l’última vegada que hi vas anar?
—No me’n recordo. Només vaig anar a rescatar la meva família. Em van dir que la situació era molt complicada i vaig anar a buscar-los —insisteix.

Ningú, ni tan sols les famílies més nombroses de Sebagoro, té 125 parents. I com ell mateix reconeix abans d’eixugar-se el pit i posar-se la camisa per acabar la conversa, en poc més d’un mes va anar cinc vegades a l’altra banda del llac per portar refugiats. En cada viatge hi anaven 25 persones, cadascuna de les quals va haver de pagar 40.000 xílings ugandesos (8,8 euros, el salari de 20 dies en un bon mes) per travessar el llac. Tres dels dotze refugiats i alguns pescadors de Sebagoro asseguren que Aguda Moses és un dels «transportistes del llac». «Si no pagues, et deixen a terra», afirma una de les refugiades, mentre esborra tot matís ­humanitari. «Traficant? Això és una paraula molt forta», diu el Joseph, l’únic dels homes de mar que accepta identificar-se. Assegura, això sí, que Aguda Moses «menteix quan et diu que la gent que portava era la seva família». «Va fer molts diners amb els refugiats del Congo», afirma.

No sembla que hi hagi retrets en les seves paraules. O no gaires. En aquest racó de món amagat darrere una de les reserves naturals més importants del nord d’Uganda, territori d’antílops i d’una desena de lleons, no hi ha més remei que sobreviure. Encara que sigui a costa del patiment dels altres. «Mira’t el seu vaixell», repeteix el Joseph; ara sí que parla amb el ressò amarg que deixa l’enveja a la boca, mentre assenyala l’embarcació més gran d’aquesta banda de la badia. Té motor, no com les altres embarcacions del voltant. «Amb això pot anar a pescar lluny». Fins a la República Democràtica del Congo.

L’espiral violenta respon a una batalla pel control de l’or, els diamants i el petroli

 

Un negoci milionari per pal·liar les males captures
Encara que es tracta d’una disputa històrica —atiada pels privilegis que els colonitzadors belgues van atorgar als ramaders hema davant dels agricultors lendu després d’expulsar-los de les seves terres riques en or i pedres precioses, i de posar els líders hema de cabdills territorials—, la darrera disputa violenta a Ituri, a l’altra banda del llac Albert, va començar al desembre i ja ha deixat més de 250 morts, 120 poblets arrasats als voltants de Djugu i 300.000 desplaçats interns. «A l’escola ens van dir que havien cremat diversos pobles propers i per això vam decidir fugir: teníem por», explica el Timothy, de 18 anys, avui refugiat a l’assentament de Kyangwali.

En pocs dies, Bunia, la capital de l’antiga província oriental, es va convertir en un immens camp d’acollida. A mitjans de febrer, hi havia més de 200.000 desplaçats. «Els que arribaven a Bunia venien traumatitzats per la violència que havien patit o que havien vist. La majoria eren menors no acompanyats i persones que ho havien perdut tot», assenyala un informe de Metges sense Fronteres (MSF). El 40% dels pacients tractats per l’ONG, una de les primeres que van respondre a l’emergència humanitària, estaven malalts de malària.

La Francine, de 19 anys, amb dos fills i la mirada grisa de qui ha vist massa vegades el costat trist del món, va decidir tornar a fugir perquè no tenia cap altra opció: «Un mzungu [com es coneix els occidentals a l’Àfrica de l’est] ens va dir que ens podia treure del Congo». La Francine va fer diversos pagaments: el primer, per arribar a un dels precaris embarcadors que envolten Kafé i els altres pobles del llac Albert, i el segon, perquè un vaixell se’ls emportés d’allà. «Ens van demanar 17.000 francs [gairebé 9 euros] a cadascun». Entre els refugiats de Kyangwali el relat és gairebé sempre idèntic. El preu amb prou feines varia: els més afortunats aconsegueixen passatges cap a Segaboro per 12.000 francs.

En quatre mesos, 48.000 congolesos han arribat a Uganda a través de les costes del llac Albert

  
Tots coincideixen a dir que els qui els rescataven no eren parents, sinó pescadors. Al començament de la crisi van fer servir embarcacions tradicionals, però el viatge era massa llarg —gairebé 10 hores— i perillós pel vent que sempre bufa al llac. Va ser aleshores que els transportistes de Segaboro van trobar el seu negoci. «Aquí la pesca no sempre és bona. Hi ha èpoques en què ens fem a la mar i en poques hores aconseguim una bona captura de tilàpies; però també hi ha males temporades, com aquesta. En aquests mesos tot just aconseguim 10.000 xílings [2,2 euros] al dia: amb això ha de passar tota la família! I tinc quatre fills, jo!», apunta el Joseph. No es tracta de justificar els qui decideixen fer negoci amb els refugiats, ell sobre això «no opina», però reconeix que en aquesta regió del món s’ha de sobreviure, sigui com sigui.

L’emergència del còlera, sota control
Hi va haver setmanes entre el febrer i el març que els pescadors de Segaboro només recollien cadàvers. «Als que morien els anaven llançant per la borda. La riba estava plena de cossos», afirma el Rafael, un altre dels empresaris del transport de Sebagoro. Assegura que ell mai no ha participat en el tràfic de refugiats, malgrat que del seu vaixell acaben de baixar-ne quatre congolesos.

El còlera, malaltia endèmica a la República Democràtica del Congo, es va propagar a l’altra banda del llac. Les paupèrrimes condicions en què sobreviuen els que acaben d’arribar, alguns dels quals fins i tot dormen a l’aire lliure exposats a la pluja i a la precarietat dels serveis sanitaris, van alimentar un brot que en poques setmanes es va traduir en més de 2.096 casos greus i 44 morts. «Actualment l’emergència està controlada», afirma la responsable de projectes de MSF al camp de Kyangwali, Anne-Céline Niard. Però l’alleujament és passatger: el còlera és recurrent en aquesa zona, per la qual cosa el govern d’Uganda ha posat en funcionament una nova campanya de vacunació que allargarà la immunització durant tres anys. A l’horitzó emergeix un nou enemic no poc perillós: la malària. Al dispensari de Maratutu D, obert el 9 d’abril, ja se n’han registrat més d’un centenar de casos.

Mentrestant, a la riba fosca de Sebagoro, el vaixell d’Aguda Moses espera sobre la sorra. «Sortirà a pescar», diu un dels seus homes. No precisa què anirà a cercar. Potser tilàpia. O potser una altra remesa de 25 refugiats que li permeti continuar sobrevivint en aquesta zona del món oblidada.

Uganda, paradís i negoci

Uganda és el país africà que acull més refugiats: més d’1,3 milions. A diferència d’ altres països del món, aquí reben un terreny per aixecar-hi un habitatge —la propietat del qual retorna a l’estat quan abandonen el país— i tenen llibertat de moviments i dret a treballar, així com accés als serveis d’educació primària i assistència mèdica.

Darrere d’aquesta voluntat humanitària hi ha també un negoci lucratiu: el dels diners de la cooperació que no sempre arriben als seus destinataris. Al febrer, el comissionat per als refugiats de l’Oficina del Primer Ministre, Apollo Kazungu, va ser suspès quan es va saber que estava implicat en una estafa per inflar el nombre de refugiats del país i així rebre més diners. L’ONU ja ha posat en marxa un sistema de verificació biomètrica per comprovar l’autenticitat de les xifres. L’escàndol també afecta funcionaris ugandesos acusats d’exigir suborns als refugiats a canvi d’incloure’ls en els programes d’ajut humanitari, així com de participar en xarxes de prostitució i de tràfic de dones.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu