Maig del 68: és possible canviar el món sense prendre el poder?Maig del 68: és possible canviar el món sense prendre el poder?

Maig del 68: és possible canviar el món sense prendre el poder?

Maig del 68: és possible canviar el món sense prendre el poder?

  • QUERALT CASTILLO (Barcelona)

  • | 05 de maig, 2018 - 01:13

Era un món, el del 68, ple de contradiccions. A Europa es vivia el desmantellament dels imperis colonials i les guerres d’alliberament minaven la moral patriòtica dels que pensaven que sempre tindrien el poder. Alemanya i Itàlia es recuperaven de la Segona Guerra Mundial a una velocitat miraculosa, mentre que a França De Gaulle incentivava una política nacionalista per convertir França en superpotència. A l’altra banda de l’Atlàntic, Kennedy havia estat assassinat el 1963; Malcolm X, el 1965, i Luther King ho seria el 1968. El Black Power i el Flower Power aixecaven la veu, i la identitat nord-americana es diluïa en una guerra, la del Vietnam, que no va sortir com s’esperava. Al sud emergia un símbol: el Che, assassinat el 1967. Castro iniciava la seva carrera política i les guerrilles a Llatinoamèrica es multiplicaven. A la Xina, Mao instaurava la revolució cultural mentre lluitava pel control fronterer amb l’Índia i l’URSS. En aquest context, un grup de joves de la Universitat de Nanterre, a França, va dir prou. La crida va tenir eco a tot el país. «Tot és possible», cridaven els estudiants al carrer, mentre a les universitats s’intentava reinventar la societat. Les velles estructures universitàries es van esfondrar, i deu milions d’obrers francesos van anar a la vaga general, la més seguida del segle XX. Canviava el món?

De la utopia a la realitat

El 1978, l’esquerra francesa perdia les eleccions, i com Daniel Bensaïd va apuntar a 1968. El mundo pudo cambiar de base, «En el món, la crisi del petroli i la recessió de 1974 anunciaven la desaparició dels trenta gloriosos. Les classes dominants controlaven la transició de les dictadures a Portugal i Espanya. En les celebracions del maig, es dubtava entre un adeu nostàlgic als anys de joventut i l’edat de la raó historiadora». Luk Ferry i Akaub Renault, el 1985, escrivien que «les comunions dels egos a les barricades van donar lloc a un egocentrisme generalitzat, on el sacrifici personal es va convertir en el culte a un mateix i l’exaltació de les llibertats va legitimar les desigualtats». El 1988, Mitterrand guanyava les eleccions i el 1989 queia el mur de Berlín. El 2008, Sarkozy va eliminar tot rastre del 68. Què havia canviat? Res. Manuel Castells va escriure el 2007: «La revolució del 68 va ser cultural i no política. No es va intentar obtenir el poder, sinó dissoldre’l». L’explosió social va funcionar com a catalitzador, però no es van acusar mai les contradiccions del capitalisme.

La força simbòlica

No es pot negar la força simbòlica del moviment, però la crítica a la societat de consum, les reivindicacions sindicals per la recuperació del poder salarial i un repartiment equitatiu, i la demanda d’un nou sistema universitari van centrar un debat ple de discrepàncies i amb abundància d’egos. Lluny de fomentar la cohesió social, es va fer patent la rigidesa del sistema de classes. L’autoorganització va ser escassa i els sindicats van trobar difícil encaixar els moviments feministes. Molts dels bohemis de l’època van arribar als noranta acomodats i complaents amb aquell capitalisme que durant el 68 havien injuriat. «El Maig del 68 va ser una revolució imaginària, mai va transformar les estructures de poder», assegura Mary Nash, catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

Wolf Lepenies, en una conferència el 1999, va respondre: «No va passar res a la França del 68. Les institucions i les condicions de treball no van canviar. En realitat, el 68 és Praga, i Praga va derrocar el mur de Berlín». La tendència al fraccionament i la polarització dels corrents, i un individualisme i un hedonisme exacerbats van fer perdre l’oportunitat de canviar el món.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu