Opinió

Memòria xilena

Malgrat no haver-hi hagut un trencament amb la dictadura de Pinochet, al país llatinoamericà han sabut fer polítiques de memòria i reparació molt més valentes que a l’estat espanyol

BORJA CATALÀ, editor i membre del Consell Editor de la Jornada I 12 de GENER del 2018

@Borja_Catala

He tingut la sort de viatjar a Xile fa molt poc de temps. El viatge és tan recent que encara no he acabat de pair moltes de les vivències, experiències i sensacions que he acumulat durant l’estada al país llatinoamericà. Però si haguera de destacar-ne algun aspecte, sens dubte aquest seria la impressió que m’ha provocat la tasca de preservació i reivindicació de la memòria històrica que s’hi ha fet en relació al període en què el país va estar sotmés a la dictadura militar encapçalada per Augusto Pinochet (1973-1990).

Com és ben sabut, el colp d’Estat de l’11 de setembre de 1973 va posar fi a l’experiència del govern de Salvador Allende i la Unidad Popular i la seua via cap al socialisme, i va donar pas a un règim militar que va anul·lar drets i llibertats polítiques i que va aplicar una repressió ferotge contra militants d’esquerres, sindicalistes, estudiants i tota mena d’oposició. Les tortures, les execucions i les desaparicions forçoses, així com l’aplicació d’un programa econòmic neoliberal, van caracteritzar les gairebé dues dècades de dictadura.

El 5 d’octubre de 1988 el règim va perdre el plebiscit que havia de decidir-ne la continuïtat durant huit anys més. L’11 de març 1990 el democratacristià Patricio Aylwin assumia el càrrec de President de la República després d’haver guanyat les eleccions del desembre anterior. Acabava oficialment la dictadura i, com a casa nostra, a Xile no hi hagué trencament. Ara bé, en el període posterior s’hi observen diferències en la preservació de la memòria històrica que deixen molt millor parat el país americà.

Arreu de Xile s’aixequen diversos memorials, en molts casos fruit d’iniciatives de col·lectius socials. Al Cementeri General de Santiago un gran mur recull el nom de totes les persones assassinades i fetes desaparéixer pel règim

A més a més dels informes elaborats per comissions sobre veritat i reconciliació o presó política i tortura, nombrosos espais reten homenatge a les víctimes de la dictadura. Així, arreu de Xile s’aixequen diversos memorials, en molts casos fruit d’iniciatives de col·lectius socials. Al Cementeri General de Santiago un gran mur recull el nom de totes les persones assassinades i fetes desaparéixer pel règim.

A Peñalolén, a la Regió Metropolitana de Santiago, la lluita veïnal va evitar que fóra assolada completament Villa Grimaldi, un centre de detenció i tortura per on van passar més de 4.000 persones entre 1973 i 1978. El lloc va ser expropiat i en l‘actualitat és un parc per la pau obert al públic on s’informa de les violacions sistemàtiques dels drets humans que s’hi van produir i es recorda les persones que les van patir.

I al barri de Yungay de Santiago l’any 2010 és va inaugurar el Museo de la Memoria y los Derechos Humanos, un centre públic de 5.000 metres quadrats amb una exposició permanent centrada en el colp d’Estat i la repressió ferotge que va tenir lloc durant la dictadura. El museu aplega una quantitat ingent de material gràfic, audiovisual i documental, així com objectes aportats per presos polítics, que llança llum sobre un període tan fosc i ajuda a mantenir viu el record de les víctimes. La visita a aquest espai és altament recomanable.

La batalla per la preservació de la memòria històrica a Xile encara està lluny de la victòria sobre el silenci i l’oblit, però la construcció d’espais de record i l’actuació de la justícia, ens fan veure una aposta més decidida que a l’Estat espanyol

A tot això se suma l’acció dels tribunals, que han condemnat a penes de presó diverses persones per crims contra els drets humans comesos durant l’etapa en què Pinochet va governar el país. Amb tots els peròs i les mancances que es vulguen esmentar, la justícia hi actua contra la impunitat.

És clar que la batalla per la preservació de la memòria històrica a Xile encara està lluny de la victòria sobre el silenci i l’oblit, però la construcció d’aquests espais de record i reivindicació, així com l’actuació de la justícia, ens fan veure que allà hi ha hagut una aposta més decidida en aquest àmbit que a l’Estat espanyol. I el fet que parlem d’uns esdeveniments molt més recents que la guerra del 1936 i el franquisme ho fa, al meu parer, molt més destacable. Tot i les diferències de context, potser caldria prendre nota del que s’ha fet en aquell costat dels Andes.

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

Camí de l’Assemblea General

23 febrer 2018 |

Dissabte al matí se celebrarà a València, Palma i Barcelona l’Assemblea General de la cooperativa que edita la Jornada i que posarà les bases per a l’eixida del diari

«La repressió s’ha de respondre de manera política i col·lectiva»

22 febrer 2018 |

Entrevistem la directora de litigis del Centre per la Defensa dels Drets Humans Irídia, Anaïs Franquesa, i l'advocat de l'organització antirepressiva Alerta Solidària, Eduardo Cáliz. Coincidint amb una setmana de molta activitat al Tribunal Suprem, analitzen l'onada repressiva de l'Estat contra el dret a l'autodeterminació iniciada el 2014

8 de març: amb el moviment feminista, vaga general

22 febrer 2018 |

La precarietat laboral, la vulnerabilitat social, el sostre de vidre i la bretxa salarial, entre d’altres, són motivacions més que suficients per a la vaga del 8 de març

2018-01-11T12:42:21+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X