Actualitat

«Hi ha una línia molt fina entre la teva professió, el teu caràcter i la seguretat de la teva vida i la teva família»

El passat mes de novembre es va celebrar el cicle de cinema “Salut, drets i acció”. El documental Nowhere to hide va ajuntar en una mateixa taula els sirians Maisoun Shukair, farmacèutica, i Mohamad AbdulMjld, infermer. Aprofitem per parlar amb ells sobre el procés de refugi i la seva experiència com a professionals sanitaris en un context de guerra

ANNA PALOU, Barcelona I 18 de GENER del 2018

@annapalou

Aquest 2016 l’Estat ha acceptat 6.855 sol·licituds de protecció internacional 6.210 de les quals són d’origen sirià. A Catalunya hi ha prop de 1.000 persones, 300 de les quals han arribat pel programa europeu de reassentament i reubicació, segons dades de la Generalitat. Maisoun Sukair és farmacèutica i poetessa. El 2013 va fugir de Síria on era perseguida per donar assistència a les desplaçades internes del conflicte que va esclatar el 2011. Després de 24 anys dedicats a la sanitat i regint la seva pròpia farmàcia a Damasc, es troba a Madrid com a refugiada juntament amb els seus dos fills i el seu marit. Mohamad AbdulMjld és infermer. Té 24 anys i va arribar fa uns mesos a Barcelona des d’Alep després de creuar el Mediterrani i esperar-se llargs mesos a Grècia per aconseguir una plaça de reubicació. Ara viu a Barcelona on forma part del programa estatal de refugi. Estudia castellà al recinte de l’Hospital de Sant Pau. Quedem davant l’edifici històric amb tots dos per conversar sobre la seva història i la seva professió.

La vostra implicació en el conflicte de Síria va més enllà de viure-ho com a ciutadans, sinó també s’hi barreja la vostra professió. Quina és la vostra història?

Maisoun: Davant la revolució de 2011 a Síria, el govern d’al-Assad va respondre amb repressió. Recordo el desembre de 2012. D’un dia per l’altre més de 200.000 persones van arribar a Damasc des de Darayya. Hi havia molts nens i dones. Feia molt fred. Davant d’això no em podia quedar de braços plegats. Jo tenia una farmàcia i vaig començar a donar medicaments a tothom, especialment als infants que tenien molta por, febre…

Mohamad: Quan va començar la guerra estava treballant d’infermer en un hospital d’Alep molt famós, Al-Kendi. Però van bombardejar-lo i llavors vaig anar a un altre, però il·legal. Estava soterrat perquè el règim no pogués trobar-lo. Pensa que després de caure una bomba hi havia més de 400 ferits, això cada dia. Sempre hi havia un avió sobrevolant Alep, 24 hores. Els hospitals eren un blanc. Jo tenia por de perdre membres de la família i va passar: quatre d’ells, inclosa la meva germana. Després d’això vaig decidir marxar.

Maisun, vostè ha estat perseguida pel règim.

MA: Amb tot el drama jo no podia quedar-me sense fer res. La meva professió no m’ho permetia. Per exemple, Douma, una ciutat a uns 10 quilòmetres de Damasc, estava assetjada, no hi havia accés ni a menjar ni a medicaments, la gent estava molt malament i jo vaig decidir entrar medicaments amagats, com si estigués embarassada. Tot això era molt perillós, però no tenia alternativa. Un dia la policia va venir a la farmàcia, però vaig aconseguir escapar. Vaig estar cinc mesos amagada al poble dels meus pares. Després que matessin al meu germà, el 2013, per ser professor i explicar que amb l’ús de la violència no s’anava enlloc, vaig decidir que havia de deixar el país. Una decisió que no va ser fàcil.

Maisoun Shukair, farmacèutica i poetessa, al bar de l’Hospital de Sant Pau. Novembre 2017. FOTO: Clàudia Frontino

Diu que no va ser fàcil. Imagino que per cap dels dos…

MA: No podia marxar d’altra forma que no fos clandestinament, almenys de Síria. Vaig anar al Líban per les muntanyes i des d’allà vaig poder agafar un avió amb el meu fill. Teníem visat gràcies a una cosina que és metgessa oftalmòloga i viu Madrid. Però això tampoc va ser fàcil, vaig haver de triar entre els meus dos fills perquè el visat no era per tots. Va ser molt complicat prendre aquesta decisió, però finalment vaig escollir el més gran per tal d’alliberar-lo de ser cridat per anar a l’exèrcit. El meu marit i el meu fill petit es van quedar. Més tard van empresonar durant cinc mesos el meu marit, va ser horrible. Al cap del temps vaig poder tramitar la reunificació familiar.

MO: Quan vaig marxar no podia diu “adéu” a la família, em sentia malament per la idea de “jo em salvo i deixo la família enrere”. Tenia molts sentiments contradictoris. Sabia que la gent del meu país em necessitava, però no tenia altra opció. Estic molt avergonyit d’això i no em sento bé amb mi mateix.

A la situació de ser ciutadans dins una guerra s’afegeix la vostra professió. Al final us trobeu en una bifurcació on heu de triar entre la vostra vida i la possibilitat d’ajudar a molta gent.

MO: Sí. La meva família em demanava que marxés per evitar entrar a l’exèrcit, però jo tenia ganes de treballar a l’hospital com infermer, d’ajudar. No volia deixar el país però no tenia altra opció.

MA: Quan jo estava a Síria ajudant a la gent em sentia molt bé, estava satisfeta perquè sabia que la gent ho necessita de veritat. Aquí, en canvi, he de demanar. Tant de bo pugui trobar feina i després tornar a ser voluntària i ajudar a la gent sense cobrar. Crec que això és el significat de la vida. Aquests tres anys a Síria després de la revolució m’han marcat, han marcat el meu caràcter. Hi ha una línia molt fina entre la teva professió, el teu caràcter i la seguretat de la teva vida i la teva família. Tothom és important, però els teus fills són els teus fills, encara que sigui dur pensar així. Malgrat tot, a vegades penso que tant de bo no hagués marxat.

Mohamad, com va ser el vostre camí per arribar a Espanya?

MO: Des d’Alep a Turquia vaig estar dos dies caminant, i des d’Antakya, la primera ciutat turca, vaig agafar un bus fins a Istanbul. Allà vaig estar sis mesos treballant a un restaurant, primer netejant i després com a xef. Treballava cada dia més de 14 hores sense dies de festa. Quan estava a Turquia la sensació era que únicament vivia per treballar i per això vaig decidir viatjar a Europa. Quan vaig arribar al mar, a les 3 del matí, plovia molt. Després de tres hores sota la pluja, vam arribar a Grècia, a l’illa de Samos. El viatge va ser molt perillós. Entre 60 i 70 de persones en una barca de plàstic. Vam haver de deixar totes les maletes a la costa turca per treure pes. La meva maleta tenia moltes coses importants per mi: fotos dels meus pares, el meu ordinador, fotos de la gent… la meva vida. Ho havia de deixar tot al mar. Vaig plorar com un nen. “La meva vida està enfonsada al mar”, vaig pensar. Quan vam arribar, em van deixar roba. Era molt molt gran, com tres persones en un jersei (riu).

I finalment vaig anar a Idomeni. I allà vaig viure tres mesos en una haima molt petita. Sempre esperant a veure quan obrien les fronteres. Tres mesos d’esperança, pensant que demà obririen. D’allà al camp de Softex on vaig fer de voluntari com a professor i com a infermer amb Creu Roja. Després de més d’un any, vaig anar a Atenes on em van assignar Espanya. Jo, però, volia anar a Noruega.

Mohamad AbdulMjld, infermer. Al bar de l’Hospital de Sant Pau. Novembre 2017. FOTO: Clàudia Frontino

Tots dos esteu o heu passat pel programa estatal d’acollida de refugiats, com el valoreu?

MA: Vam estar un any vivint al Centre de refugiats d’Alcobendas a Madrid i ara estem quatre intentant pagar un pis a la ciutat amb moltes dificultats per trobar feina. El problema no són les organitzacions d’acollida, jo els estic molt agraïda, sinó la llei. El govern hauria d’aprofitar la saviesa i la formació dels sirians per tal de tenir bons treballadors, com ha fet Alemanya. Només caldria més temps per adaptar-se i aprendre l’idioma. Amb una hora al dia no en tenim prou. Què faries tu si amb menys d’un any a Síria haguessis d’aprendre àrab i buscar feina en un lloc on hi ha crisi?

MO: Jo odio el programa de reubicació; vaig estar més d’un any sense saber quin país em tocava. Si ho haguera sabut, hagués aprofitat per aprendre l’idioma, per exemple. Un cop aquí, em van dir que quan arribés podria trobar feina i no és així. Per una banda l’ajuda és insuficient i per l’altra, no podem treballar fins als sis mesos. La meva esperança s’ha trencat. He esperat més de dos anys per venir aquí. Tinc por de continuar amb la meva vida. Només em donen 50 euros cada mes.

MA: Per nosaltres és importantíssim parlar cada dia amb la nostra família i amb tans pocs diners és impossible. Jo, per exemple, vaig deixar un dels meus fills allà, necessitava saber com estava. Què passa? Que quan arribem no tenim permís de treball ni diners.

Com us imagineu la vostra vida aquí?

MO: He d’estudiar dos anys per homologar el títol, però he de treballar per sobreviure. No sé com ho faré. En total necessito tres anys: un any per aprendre l’idioma i dos per homologar el títol. No sé com podré treballar d’infermer.

MA: Jo l’únic que vull és que els meus fills puguin estudiar i tenir un bon futur. Jo tinc sort perquè la carrera de farmacèutica és la mateixa i l’he pogut homologar, però també he fet un curs d’auxiliar de farmàcia per tenir oportunitat de fer pràctiques de manera legal i poder estar en una farmàcia. El meu marit és enginyer, però no sap l’idioma i ell no té cap ajuda perquè no ha entrat pel programa. Ara ell ha trobat feina, però tenim un lloguer de 600 euros al mes, no hi ha res més barat a Madrid. Més les factures… El meu fill ha deixat els estudis per treballar i ajudar-nos. Jo mentrestant treballo com a periodista per altres països, però paguen molt malament.

Dades de refugi a Espanya 2016. Infografia: Oliva Serra.

Parlem d’identitats, us sentiu refugiats?

MA: Per la gent no, però viure en un centre de refugiats sí que t’ho fa sentir. Fer cua per menjar, viure en una habitació molt petita, tornar a buscar treball sense experiència, començar des de zero com si tingués 22 anys, fer molts errors a la llengua, tornar a tenir vergonya, no poder donar als meus fills el que necessiten, roba, etc., sí clar. Després de 49 anys sí. Ara tinc molts amics espanyols, però no és el meu país.

MO: Coincideixo amb ella. La veritat és que aquí quan saben que ets de Síria sempre et diuen “benvingut”, a Grècia m’hi sentia molt més. Malgrat tot jo vull estar al meu país, Barcelona és molt bonica però jo no sóc un turista.

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

Carta de Jordi Cuixart: Amb la notícia, el somriure

21 abril 2018 |

Jordi Cuixart, soci de la Jornada i president d'Òmnium Cultural, escriu una carta des de la presó de Soto del Real (Madrid), quan falten dues setmanes per la sortida al carrer del periódic, el 5 de maig.

Antònia Font, cap de cartell del Concert per la Llibertat d’Expressió de Palma

20 abril 2018 |

El proper 17 de juny el recinte del Palma Arena de la capital mallorquina acollirà el Concert per la Llibertat d’Expressió organitzat per l’Associació de Creadors i Artistes per la Llibertat Artística, ACALLAR

Editorial de la Fira Literal

18 abril 2018 |

Aquest és l'editorial de la Fira Literal, publicada conjuntament entre l'organització de l'esdeveniment i els dos mitjans col·laboradors, la Directa i la Jornada, i centrada en la defensa de la llibertat d'expressió, que pateix una amenaça com no s'havia vist en dècades.Amb el primer número de la Jornada que serà als quioscs el 5 de maig trobareu també un exemplar de la revista Literal

2018-01-18T12:03:23+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X