Opinió

Lideratge i vassallatge televisiu

La professora de la Universitat de Girona i membre del Consell Editorial del Diari Jornada escriu sobre TV3 i TVE, el 155, L’IVA retroactiu, l’ofec econòmic i la propaganda política i televisiva. En definitiva, sobre quina és la televisió pública que ens mereixem

INGRID GUARDIOLA, Doctora en Humanitats (UPF) i professora a la UdG I 8 de GENER del 2018

De les continuades tensions entre el Govern català i el Govern espanyol que s’han viscut el 2017 arrel del Procés, semblaria que hi ha dos guanyadors: TVE i TV3. Les dues cadenes treuen pit amb les respectives audiències i es declaren líders, cadascuna en el seu marc territorial. Unes xifres que pugen o baixen a costa d’exprimir les emocions, aspiracions i frustracions de la gent. Aquest esperit de victòria xoca amb el sentiment de derrota que l’aplicació de l’article 155 ha disseminat, com una metzina que ve a desfigurar-nos el rostre per fer-nos néixer de nou amb la vestimenta encotillada i caduca del constitucionalisme, un traje que ens apreta les carns i no ens deixa ni moure ni respirar. Aquest sentiment l’han viscut, no només aquells que empatitzen amb el Procés, sinó també tots els que creuen en una democràcia real. La ciutadania ha criticat durament a les televisions públiques, tant a TV3 per l’excés d’informació sobre el Procés, com a TVE per les continuades manipulacions informatives a favor de l’eix programàtic del Partit Popular al llarg del 2017 i que han estat denunciades pel seu propi Consell d’Informatius i per la premsa en diverses ocasions. Aquests judicis han fet que una part de l’espai televisiu dedicat a la publicitat es converteixi en un exercici d’autolegitimació reiterada amb anuncis sobre els seus respectius lideratges. A TVE el simple lideratge d’audiència li sembla un argument de pes, definitiu, en aquest pavoneig constant de mostrar més pit que cap. TV3 ha cregut convenient afegir que també són líders en credibilitat i imparcialitat. Propaganda per vèncer les acusacions de propaganda.

En el rànquing dels 50 programes més vists del 2017, 39 són partits de futbol; això ens serveix d’indicador del paper que juga la televisió, un joc massa bàsic i monotemàtic, però això no ha de fer-nos perdre l’objectiu de vetllar pel seu necessari servei públic. Després de fets tan transcendentals per a la ciutadania com l’1 d’octubre o el dia de les eleccions, que una televisió pública s’autocelebri és descoratjador. La televisió mai podrà donar prova del callat dolor i de la impotència que pateix la ciutadania, en part promogudes per la cobdícia política, un dolor i una impotència que si, enlloc d’usar-se morbosament s’argumentessin amb tots els ets i uts, seria més revelador que qualsevol informació més tècnica i objectiva. Però aquí és on apareix la figura del tertulià. Aquest omple el buit d’una participació ciutadana real a la televisió; la seva manera monolítica, prepotent i agressiva de parlar de qualsevol tema, sempre de la mateixa manera, el fa molt adient per una televisió que amaga la realitat i es bolca a la factualitat televisiva i l’espectacle. Aquesta capacitat màgica de la televisió de produir fets, de posar-se medalles en temps grisos, de girar l’esquena als ciutadans que la financen, com un boig que parla sol i ni tan sols ens il·lumina.

El 2018 pinten bastos per a la televisió pública catalana i, encara més per al sector audiovisual i cinematogràfic arrel de la injusta i letal reclamació de Montoro de 176 milions en concepte d’IVA retroactiu

El 2018 pinten bastos per a la televisió pública catalana i, encara més per al sector audiovisual i cinematogràfic. La televisió, que l’any passat tenia un pressupost de 237 milions d’euros (incloent Catalunya Ràdio), arrel de la injusta i letal reclamació de Montoro de 176 milions en concepte d’IVA retroactiu, ha declarat que no té diners per invertir en programació de producció aliena ni en cinema, fins i tot diu que perilla la seva supervivència. Això obliga a la televisió pública catalana a repensar les seves prioritats: en un moment així cal seguir comprant els drets del futbol i liquidar momentàniament el cinema català (que depèn de la televisió pública)? Quina relació tenir amb les productores externes i amb el debilitat per la situació «sector audiovisual»? Quina és l’estructura de gestió més adequada per la cadena? Quina relació té amb els seus treballadors i, sobretot, amb la ciutadania? Quina programació pot fer-se en aquestes condicions i quina hauria de fer-se per seguir complint amb el servei públic? Masses preguntes per una televisió que sempre ha tingut clares dues coses: la seva vocació i orgull de servei públic i la seva maquinària d’Estat català. S’autoglorifica mentre, en paral·lel, crida i plora als quatre vents que l’Emperador va nu. La televisió autonòmica catalana s’acaba de trobar sense autonomia i ara li toca fer el que tenia pendent des de feia temps: mirar-se al mirall. Aquesta televisió, tensada entre el lideratge i el vassallatge, és la que hauria de reflexionar sobre quina televisió pública ha estat, quina vol esdevenir i fer que la gent (que també hauria de ser mestressa de qualsevol servei públic, sigui una televisió o un Parlament) es plantegi quina és la televisió pública que ens mereixem i com ens hauria d’acompanyar en qualsevol projecte de país o de societat futura.

Per la seva banda, TVE, que ha aprovat un pressupost de 1.000 milions d’euros per aquest 2018, si es mira al mirall, tard o d’hora es veurà a si mateixa com el retrat de Dorian Gray: envellint a marxes forçades, retrocedint dècades des de l’entrada del govern de Rajoy, liquidant totes les bones apostes que havia fet des de que s’havia de posar en marxa el Canal Cultural a final de la primera dècada del 2000, inhibint el cos de professionals de la cadena. Si tarda massa a fer-ho ja no hi haurà Dorian Gray que pugui salvar-la d’un retrat esdevingut la seva pròpia caricatura. En tots els casos és urgent estipular un marc legal que garanteixi una independència total respecte el poder polític per aconseguir ser líders en alguna cosa més que en els números.

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

«Hi ha una línia molt fina entre la teva professió, el teu caràcter i la seguretat de la teva vida i la teva família»

18 gener 2018 |

El passat mes de novembre es va celebrar el cicle de cinema “Salut, drets i acció”. El documental Nowhere to hide va ajuntar en una mateixa taula els sirians Maisoun Shukair, farmacèutica, i Mohamad AbdulMjld, infermer. Aprofitem per parlar amb ells sobre el procés de refugi i la seva experiència com a professionals sanitaris en un context de guerra.

Catalunya, un sol poble: com es pot assolir?

16 gener 2018 |

L'autor de l'article demana acords amplis que recuperin la idea de "Catalunya: un sol poble" com per exemple el dret d'autodeterminació o les lleis d'emergència social

Memòria xilena

12 gener 2018 |

Malgrat no haver-hi hagut un trencament amb la dictadura de Pinochet, al país llatinoamericà han sabut fer polítiques de memòria i reparació molt més valentes que a l’estat espanyol

2018-01-08T11:03:07+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X