Cultura

“La música és un forat negre: t’atrau i t’absorbeix”

Arran de la 13a dició del Festivern al País Valencià, la Jornada ha entrevistat als valencians Tardor que en el seu darrer treball ens porten a passejar pel barri Patraix de València.

Hèctor Serra, València I 5 de gener de 2018

@hectorserra_

Hi ha un cúmul de circumstàncies atzaroses que fan de Tardor un grup amb embruix. A hores d’ara, el quintet suma tres periodistes. “La música salvarà el periodisme”, profetitza irònicament un d’ells. I resulta que, a més a més, el darrer membre afegit a la banda, Yeray Calvo, prové del projecte Novembre Elèctric, la qual cosa confegeix més postal grisa a l’estació de la fulla seca. Lluny, però, dels sortilegis, el grup valencià ha completat amb Patraix (Primavera d’Hivern, 2017) una trilogia que il·lustra l’evolució en la recerca del seu so. No debades, el nou treball és una excursió per harmonies ambientals més assuavides que sintonitzen de totes totes amb aquella sensibilitat magnètica de sempre. En aquest salt dimensional, el pop-rock s’assegura unes coordenades superlatives que conviden vivament a la incursió. Passegem, doncs, pel barri de Patraix (València), latitud protagonista del disc, amb Àlex, David, Cesc, Tono i Yeray. “Tot el poder per als barris”, anuncia la paret al cor de l’entramat.

 

“Tu eres el meu Patraix, / el lloc de la ciutat que mai havia tingut / la sort de caminar”. De debò?

ÀLEX: Bé, hi ha una doble explicació en això de dedicar un disc a aquest barri. Quan torne de França, hi ha un canvi en la meua vida personal i conec una persona que és de Patraix. Gràcies a ella, descobrisc aquest barri que mai no havia trepitjat tot i viure a València tota la vida. Això va servir de context per a tot aquest treball conceptual. De fet, la cançó amb el nom del barri és una cançó d’amor que és una metàfora del descobriment d’una persona mitjançant el descobriment del seu espai, escenari, ecosistema, ciutat… A més, és que és un barri amb molt d’encant…

“Totes les referències acaben parant al Cabanyal o a Benimaclet. Potser hem estat nosaltres els que hem estrenat les referències a Patraix i crec que això és també el que fa especial el disc”

Potser invisibilitzat…

A: Hi ha un grup que es diu Maronda. És de Patraix i crec que, en alguna cançó seua, fa referències al barri. Però no hi ha massa referències culturals al barri de Patraix i, en eixe aspecte, sí que hem estat relativament originals. Sí que és cert que, en la música en valencià, totes les referències acaben parant al Cabanyal o a Benimaclet. Supose que són els barris amb més vinculació als conceptes que es poden tractar o als moviments que habitualment donen lloc als col·lectius que fan música. Potser hem estat nosaltres els que hem estrenat les referències a Patraix i crec que això és també el que fa especial el disc. Potser ara, dins de la música, qui pense en Patraix pensarà en Tardor.

Tardor al barri de Patraix. Fotos: Dp Chaigneau.

A més, parleu de les coses úniques i concretes -coses dels barris- que alhora són molt identificables per a tothom.

YERAY: L’universal d’allò concret. Jo em vaig sorprendre molt quan Àlex em va explicar la idea. Acostumes a pensar en les grans històries -l’amor, per exemple-. Mai no havia imaginat que l’excusa del barri era per a parlar del mateix però contat d’aquesta altra forma. Al final els grups el que fem és contar històries sobre les mateixes coses però de manera diferent. Originalitat i proximitat són dos factors que sumen.

A: Al final el que dius ja s’ha dit; per tant, és com ho dius.

Y: Sí, sí. De fet, una de les cançons més emblemàtiques del disc, “Vull que comprem una casa”, és un missatge molt rupturista que va en la línia del que contem. Sí que és veritat que, depenent del moment vital en el que estigues, pots sentir-la com una força per a seguir un camí o sentir-te fora, malgrat que voldries estar en l’anhel de la situació i arrelar-t’hi. És un disc amb molta llum, i contrasta força amb allò que estic acostumat a fer amb el meu grup.

“Els grans canvis es fan a partir d’un mateix”

Reivindicar una altra reivindicació, en diria.

A: És la nostra reivindicació. Això no significa que no estiguem a favor de moltes de les reivindicacions clàssiques, ni de bon tros. Però aquests són missatges que potser no cal repetir fins a la sacietat. En el nostre cas, nosaltres volem crear els nostres missatges propis. “Vull que comprem una casa” seria una síntesi del disc. És un missatge ambiciós i transgressor. Que algú de la nostra generació diga que vol comprar una casa, a banda d’utòpic, és fins i tot com antigeneracional. Et poden mirar amb estranyesa i amollar-te: “Vols viure en el mateix lloc tota la vida? No vols viure en cinc països diferents i parlar tres idiomes? Ets un pringat…”.

Y: I després té aquella connotació amb allò material…

A: És arriscat perquè pot semblar un missatge capitalista. Però, precisament, el que reivindica aquesta cançó és que tothom té dret a un espai des d’on poder fer arrels i un projecte de vida. “El meu país és ma casa”, diem en un moment de la cançó. De fet, l’únic país que tu tens en realitat és el lloc on tu pots decidir com es fan les coses. En l’últim vers diem que farem una confederació entre totes les cases: és una idea que empeny a construir a partir dels nostres projectes individuals i fets des de la llibertat amb l’objectiu de crear xarxa. Construir el món des de nosaltres mateixos. Els grans canvis es fan a partir d’un mateix.

Tardor al barri de Patraix. Fotos: Dp Chaigneau.

I eixa casa la compraríeu a Patraix?

A: És un molt bon barri. Però està car, han pujat molt els preus.

En té la culpa Tardor?

CESC: Ens han acusat de moltes coses…

A: Però no tenim encara eixa capacitat de fer pujar els preus o fer caure la borsa.

C: De fet, jo pensava que el missatge cridaria l’atenció però no pensava que tindria tants adeptes. M’ha sorprès molt que molta gent ens ha dit que vol tornar a València, arrelar-s’hi…

A: Fins i tot algun cas concret d’una persona que s’ha decidit a donar el pas de comprar la casa a València després de molts anys vivint fora. S’ha instal·lat al Cabanyal, en aquest cas.

Si algun dia neva a València, haurem de demanar-vos explicacions…

A: Sí, m’agradaria. “Nevar a València” és també una de les imprescindibles del disc. És una cançó que parla d’un fet pràcticament impossible, utòpic. Hi ha gent que assegura que ho ha vist; personalment no ho he vist mai. I és tan difícil imaginar-s’ho… Crec que reflecteix bé que València és una ciutat on poden passar coses molt boniques que semblen fins i tot impossibles. Confie que algun dia neve a València.

“Tenir un grup és com una vida en miniatura”

Utopies a banda, la música és un esport de risc?

C: És un forat negre. Els forats negres físicament atrauen però després són el no-res. Tu vas cap allà però allò et va absorbint la vida. I alhora no vols marxar d’allà perquè t’agrada…

TONO: Molt complicat. A mesura que m’he anat fent gran, veure el que significa la música de veritat et porta a un contrast important. Molta gent viu la música però no sé si la gent que la consumeix la viu de la mateixa manera. Grups com nosaltres tenim molt difícil viure d’això.

DAVID: Segueixes endavant perquè tens l’interès morbós de saber fins on pots arribar malgrat totes aquestes dificultats. És una lluita diària amb un punt d’esperança i, de fet, en la nostra trajectòria ja hem assolit molts dels objectius. Fa tres anys era impossible veure’ns tocant al Festival de les Arts o al Low Festival. Són xicotetes victòries que t’empenyen a tirar endavant.

Y: Ja em diràs! Arribar jo al primer concert i veure el Palau de la Música ple i la gent entusiasmada. Això és fruit de picar molta pedra. Supose que eixa inversió de temps i diners s’alimenta. Potser la velocitat no importa tant sinó el trajecte.

A: Tenir un grup és com una vida en miniatura. És cert que tot passa més ràpid. Hi ha moltes nits de frustració, sovint no reps ajudes, però altres vegades sí que les tens. És un camí de contrastos.

C:Imagina’t si ens poguérem dedicar a açò… Ara ho fem traient temps de davall les pedres, tots tenim el nostre treball… És fotut… De vegades toca enganyar al teu cap per a poder anar a fer un bolo.

A: Si nosaltres llancem un disc cada tres anys i no fem discos a mansalva com sí que fan altres grups, és precisament perquè nosaltres no paguem el lloguer gràcies als discos o als concerts. Això et dóna una tranquil·litat malgrat el sacrifici del que parlem. Fas la música amb molta més llibertat  i és un al·licient vital molt important i un complement a la teua dedicació professional. Jo no m’imagine només com a músic. El fet de poder complementar dues professions m’agrada. No vull que la música m’esclavitze.

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

Els canvis urgents

21 febrer 2018 |

El Govern Balear ha posat damunt de la taula una Llei de canvi climàtic i transició energètica que planifica un canvi de model radical, concretament de producció energètica. Però les resistències no s’han fet esperar

La immersió lingüística com a model vertebrador d’una escola no segregadora

20 febrer 2018 |

La defensa del model d’escola catalana va més enllà del català com a llengua vehicular i suposa defensar un model públic, democràtic i cohesionador construït gràcies a les lluites populars

El futur no serà un algoritme

19 febrer 2018 |

Ara que s'apropa el Mobile World Congress, l'autora ens fa recomanacions per posar una mica de fre al món algorítmic, amb tot allò que sembli incompatible, com els fogons de la cuina, la lectura en un sofà o una reunió a les places i carrers per a fer-hi política

2018-01-05T10:58:04+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X