Opinió

Justícia patriarcal i cultura de la violació

La jurista feminista Noelia Igareda reflexiona sobre el judici per la violació dels Sanfermines, la pretesa neutralitat i objectivitat del dret i la cultura de la violació

Isabel Muntané. Foto: Anna Palou

NOELIA IGAREDA, professora de Filosofia del Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i membre i investigadora del Grup de recerca Antígona (UAB).

@NoeliaIgareda 

El pensament feminista ha qüestionat tradicionalment la presumpta neutralitat i objectivitat del dret. Primer, perquè el dret ha exclòs les dones del subjecte universal del dret –i, sovint, és clarament discriminatori. Segon, perquè el dret és una tecnologia del gènere, que crea i reforça determinades concepcions dels gèneres, rols i estereotips en la nostra societat.

Tradicionalment, els comportaments constitutius de violència sexual eren tipificats com a atacs a l’honestedat i honor de les dones (o les famílies). El bé jurídic protegit reforçava la socialització de gènere, que ens inculca que la pitjor cosa que pot passar a una dona és un atac a la seva sexualitat.

Posteriorment, la violència sexual s’ha englobat sota la rúbrica de delictes contra la llibertat i indemnitat sexual, evolucionant cap a una protecció dels drets i llibertats fonamentals de les víctimes, com ho és una sexualitat lliurement consentida.

«La violència sexual no es considera, legalment parlant, violència de gènere en el nostre ordenament jurídic, encara que ningú no dubtaria que la violència sexual, comesa per la parella o un estrany, és violència de gènere.»

L’actual legislació de violència de gènere, la Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, queda limitada a la violència en l’àmbit de la parella. Per tant, la violència sexual no es considera, legalment parlant, violència de gènere en el nostre ordenament jurídic, encara que ningú no dubtaria que la violència sexual, comesa per la parella o un estrany, és violència de gènere, perquè es dirigeix a les dones pel simple fet de ser-ho.

Aquesta configuració de delictes de violència sexual contribueix a reforçar l’anomenada cultura de la violació. La violència sexual és un instrument de sotmetiment de les dones en una societat patriarcal, que castiga aquelles dones que es desvien del patró de gènere imposat, i que contribueix al sotmetiment de les dones a les figures protectores masculines.

La cultura de la violació està formada per un conjunt de creences que fomenten l’agressió sexual i donen suport a la violència contra les dones, pel fet que no qüestionen la violació i l’accepten com a inevitable. La violació s’entén així com la conseqüència d’un desig sexual incontrolable de l’home. D’aquesta manera, són les dones qui tenen la responsabilitat de prendre precaucions per a evitar ser agredides, i si aquesta agressió finalment té lloc, es considera que és a causa de les seves accions irresponsables i provocatives del desig masculí.

«La cultura de la violació està formada per un conjunt de creences que fomenten l’agressió sexual i donen suport a la violència contra les dones, pel fet que no qüestionen la violació i l’accepten com a inevitable.»

En els casos de violència sexual, l’atenció es desvia cap al comportament de la víctima: si s’ajusta al perfil esperat de dona que fa tot allò humanament possible per a defensar el seu «honor» (què hi té a veure, que la seva actitud fos «passiva, neutra i amb els ulls tancats»?); si apareix, o no, totalment traumatitzada, com seria «normal» després d’una agressió sexual (com es pot considerar rellevant què passi en la vida de la víctima després dels fets enjudiciats, més enllà de considerar-se un nou atemptat contra la seva intimitat?). Cal aportar proves que corroborin i donin veracitat a la declaració de la víctima (la presumpció de la dona que sempre menteix versus la presumpció d’innocència de l’agressor). Incomprensible, quan el tipus penal no parla del comportament de la víctima, ni de la seva reacció, sinó del comportament de l’agressor!

Per tant, l’atenció hauria de ser provar si els fets constitutius del delicte es van donar, si el comportament del presumpte agressor encaixa en el supòsit de fet castigat (per ventura les declaracions dels agressors abans, durant i després de l’agressió no poden donar veracitat als fets de què són acusats?).

Quin delicte es jutja, la violació en grup d’una noia o l’atreviment de denunciar de la víctima?

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

Dona, negra i pobra

23 febrer 2018 |

L'Ajuntament de València passarà la prova del racisme institucional?

Camí de l’Assemblea General

23 febrer 2018 |

Dissabte al matí se celebrarà a València, Palma i Barcelona l’Assemblea General de la cooperativa que edita la Jornada i que posarà les bases per a l’eixida del diari

«La repressió s’ha de respondre de manera política i col·lectiva»

22 febrer 2018 |

Entrevistem la directora de litigis del Centre per la Defensa dels Drets Humans Irídia, Anaïs Franquesa, i l'advocat de l'organització antirepressiva Alerta Solidària, Eduardo Cáliz. Coincidint amb una setmana de molta activitat al Tribunal Suprem, analitzen l'onada repressiva de l'Estat contra el dret a l'autodeterminació iniciada el 2014

2017-11-23T22:28:20+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X