Opinió

Insistir en el periodisme a Mèxic

En els darrers cinc anys han assassinat 40 periodistes a Mèxic, però malgrat això continuen persistint

MARTÍN DURÁN, periodista mexicà exiliat a Catalunya I 1 de FEBRER del 2018

Fa gairebé 4 anys, el 2 d’abril de 2014, vaig escriure un article dedicat al meu col·lega Alfredo Jiménez Mota (1980), desaparegut pel narcogovern de Sonora l’any 2005 a la ciutat d’Hermosillo, al nord-oest desèrtic de Mèxic, que concloïa amb les següents línies:

Sempre he pensat que el cas d’Alfredo Jiménez és la representació de la tragèdia del periodisme mexicà. Jo, per la meva banda, somio sobreviure a aquests temps convulsos, sortir indemne d’aquest ofici que em manté en el foc creuat. Si hi ha alguna cosa que fa que no defalleixi, és la memòria d’Alfredo. Potser ell, allà on sigui, no hagués volgut que ningú abandonés l’ofici només per por.

Quan vaig sortir de Sinaloa fugint de la violència dels càrtels i dels seus fantasmes, després de l’assassinat del camarada periodista Javier Valdez Cárdenas, fundador del periòdic Ríodoce, el maig de 2017, em vaig plantejar seriosament abandonar el periodisme per sempre. I en les nits amargues de l’exili mexicà, van ser aquestes frases les que em van fer comprendre que encara no estava a punt per la derrota total. Va ser la revelació que el reporter que era jo aleshores li deia a l’actual que havia arribat el moment de recuperar vells anhels d’una joventut dissipada.

El camí no és fàcil per a ningú a Mèxic. Sobretot en un país on els darrers 5 anys han assassinat 40 periodistes, l’últim mort a ganivetades tot just el passat 13 de gener a la ciutat de Nou Laredo, Tamaulipas. Un país que figura a la llista negra com un dels més perillosos per exercir “l’ofici més bonic del món”, com va anomenar Gabriel García Márquez al periodisme. Un país que en els últims 11 anys suma més de 230.000 homicidis, segons xifres oficials, i més de 30.000 desapareguts en una guerra invisible que l’Estat mexicà oculta a la comunitat internacional. Un país on la premsa viu i pugna per l’erari públic que rep en forma de publicitat, i on cada vegada la idea de justícia es converteix en més remota, perduda ara en la bogeria de les campanyes polítiques per renovar la Presidència, el Congrés de la Unió i algunes governacions.

Per què insistim en fer periodisme en condicions tan adverses? Doncs per salvaguardar la memòria, per explicar la realitat en la mesura que sigui possible. I perquè, a més, deixar d’explicar les històries és estar de veritat derrotats, condemnats a l’oblit.

Aleshores, per què insistim en fer periodisme en condicions tan adverses? Doncs per salvaguardar la memòria, per explicar la realitat en la mesura que sigui possible, per relatar les històries que un dia les futures generacions reclamaran com a seves i que necessàriament hauran de veure reflectides com un mirall, passi el que passi en el futur amb aquesta civilització. Perquè, a més, deixar d’explicar les històries és estar de veritat derrotats, condemnats a l’oblit.

És cert que a l’ofici periodístic hi ha egos i mesquineses, voracitat per obtenir prebendes, però també ho és que hi ha una solidaritat i una empatia que permeten continuar caminant fent camí dins la vida professional, i fer-lo més lleuger. Tot i que les condicions a moltes regions de Mèxic són brutals, als reporters els sorgeixen més ganes de dir les coses que de quedar-se a casa. Tot i això, molts col·legues, sobretot els joves, acaben decebuts dels mals sous, la inseguretat i les limitacions per fer periodisme, i opten per dedicar-se a una altra professió. És molt comprensible. N’hi ha d’altres que decideixen demanar feina a les instàncies de govern per aconseguir estabilitat econòmica.

Després de l’assassinat de Miroslava Breach Velducea a l’estat nord de Chihuahua el 23 de març de 2017, es va produir un vel de silenci en aquesta província mexicana acompanyat d’exili i temor. Ara per ara, l’objectiu és conformar un col·lectiu que reimpulsi el periodisme d’investigació sense morir en l’intent.

El mateix succeeix a Culiacán, Sinaloa, d’on sóc originari. L’assassinat de Javier Valdez va deixar profundes seqüeles en el gremi, però tot i així les trinxeres no estan buides. Hi ha col·legues que informen des de la primera línia de foc (mentre escric aquestes línies m’informen d’almenys 3 tirotejos a la ciutat), i contra vent i marea mantenen informada la població… com explicar aquesta insistència en informar, en fer periodisme?

Cada cop que hi penso, recordo el col·lectiu de periodistes desplaçats que viuen sota el Mecanisme de Protecció a Periodistes i Activistes de la Secretaria de Governació a Mèxic, i de les ganes de cada un d’aquests reporters de seguir escrivint, de publicar i d’idear projectes nous, fins i tot enmig d’amenaces. Tot i que la Comissió Executiva d’Atenció a Víctimes (CEAV) els té en l’abandó i a més acaba de retallar recursos (es tracta d’una de les institucions més opaques i revictimitzadores del país), i que el Mecanisme no es vol fer càrrec de la situació de cada un d’ells, els periodistes segueixen publicant des dels seus refugis de seguretat. Ho fan, moltes vegades, sense tenir un sou. Ho fan des d’una simple plataforma de Facebook. Al matí, des dels seus mòbils o ordinadors, sorgeixen les històries i les columnes, com ampolles al mar que qui sap si arribaran als seus destinataris. No hi ha pitjor periodisme que el que no es fa, que el que no insisteix.

Recentment el periodista Amir Ibrahim, de Cancún, que forma part d’aquest col·lectiu de desplaçats, va denunciar i va portar a procés penal l’empresari i polític Carlos Mimenza Novelo, per amenaces de mort contra ell i la seva família a través de trucades telefòniques i de whatsApps. Mimenza també va amenaçar al periodista Pedro Canche, que va ser empresonat per l’exgovernador Roberto Borge, actualment processat per desfalcs milionaris a l’erari de l’Estat. Mimenza, a més, és aspirant a candidat a la Presidència de la República com a independent. I encara que va ser vinculat al procés per un jutge federal, continua buscant signatures ciutadanes que donin suport la seva candidatura. Des d’un racó del país, Amir Ibrahim m’ha dit que lluitarà als tribunals perquè sentenciïn a aquest polític mexicà i crear un precedent: “No es pot amenaçar periodistes o matar-los i que el cas quedi impune”. Per què ho fa tot i el risc que pateix per la seva integritat i la de la seva família? No ho sé, només sé que és la insistència de fer periodisme, a seques.

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

​ «Mai has vist eixes pel·lícules del segle XIX amb les fàbriques, els patrons i els obrers? Doncs encara segueix passant el 2018»

15 febrer 2018 |

Entrevista a Amparo Núñez, Antonia del Valle i Magdalena León, treballadores afectades per l’ERO que ha aplicat l’empresa DulceHola i que ha acomiadat la meitat de la plantilla

Contra la precarietat, passar a l’ofensiva

15 febrer 2018 |

No + precarietat és un nou espai de lluita contra l’atur, la precarietat, l’exclusió social i les desigualtats que inclou kellys, riders i persones aturades o precàries

Per un 8 de Març curull d’ideologia

14 febrer 2018 |

L'autora s'adreça a Inés Arrimadas i reivindica que «la lluita per la vida en igualtat està amarada d’ideologia, o si es prefereix, de lluita per una utopia a la que ens anem acostant vaga rere vaga, lluita rere lluita, de 8 de març en 8 de març»

2018-02-01T10:03:07+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X