Opinió

Independència judicial

L’advocat Xavier Muñoz Soriano repassa els detalls jurídics de la repressió a l’independentisme i alerta de la vulneració massiva de drets que s’està produint

Concentració a Palma per la llibertat dels presos polítics Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. FOTO: Neus Tur

XAVIER MUÑOZ SORIANO, advocat I   13 DE NOVEMBRE DE 2017

@ArrelsAdvocats

L’operació repressiva de les últimes setmanes és, sens dubte, la més gran de la història democràtica d’aquest país. El mantra de la independència judicial és actualment una broma, mentre els governs de torn hi recorren un cop rere l’altre per a resoldre tot allò on la política autoritària necessita el certificat de qualitat democràtica.

Govern i president a la presó o a l’exili. Màxims representants del Parlament a presó sota fiança. El 75% dels alcaldes de Catalunya investigats, dotze alts càrrecs de la Generalitat detinguts i centenars de cessats ipso facto per ordre expressa de la metròpoli via 155. Audiència Nacional, Tribunal Suprem, Jutjat d’Instrucció 13, Brussel·les… la independència és un macroprocés judicial.

Diuen els teòrics de l'”excepcionalisme penal” que es desplega en la seva màxima expressió quan les tres instàncies del sistema penal dinàmic (policia, jutges i presó) actuen al marge de la llei sota la premissa de mantenir l’ordre. Per tots els mitjans. L’ordre que vulneren amb els seus propis actes.

El desgavell és majúscul i cada cop són més els juristes que es posen les mans al cap. No només pel contingut simbòlic, sinó perquè jurídicament l’operació no se sosté.

No hi ha hagut delicte de rebel·lió, ja que els fets no encaixen amb el que preveu l’article 473 del Codi Penal, que persegueix als que “violentament i públicament” s’alcin per aconseguir la independència d’un territori. Ho explicava explícitament fa poques setmanes l’autor de l’esmena parlamentària que introduïa el requisit de la violència a l’anomenat “Codi penal de la democràcia”, de 1995. L’exigència d’aquest requisit sembla lògica, perquè el contrari és fer política.

Tampoc s’ha comès delicte de sedició (article 544 del Codi Penal) perquè els imputats no s’han alçat tumultuàriament, concepte que per definició contempla també una forma de violència que no s’ha produït. La jutge sembla que fa una interpretació ultraextensiva del delicte, vulnerant tot principi de tipicitat que regeix el dret penal.

No hi ha ni tan sols la competència de l’Audiència Nacional per jutjar aquests delictes. La competència auto-atribuïda per la jutge Carmen Lamela és contrària, no només a l’article 65 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, sinó també a la mateixa doctrina del tribunal, perfectament constituïda a l’acord del ple de 2 de desembre de 2008, que ja entenia que el coneixement del delicte de rebel·lió no era competència seva.

Tot plegat són actuacions judicials que emanen d’un tribunal polèmic en un país que ocupa el rànquing 58 en independència judicial, segons l’informe del Fòrum Econòmic Mundial

Tot plegat són actuacions judicials que emanen d’un tribunal polèmic en un país que ocupa el rànquing 58 en independència judicial, segons l’informe del Fòrum Econòmic Mundial, per sota de Kenya, Botswana o la Xina. Actuacions alhora impulsades, tot sigui dit, per un fiscal general de l’Estat criticat recentment pel Consell d’Europa per la seva falta d’independència.

No oblidem que l’Audiència Nacional és un tribunal “especial i excepcional”, creat ad hoc per a determinats delictes o delinqüents. I és un dels poquíssims que hi ha d’aquest tipus al món, comptant els d’Iraq i del Líban. Nascuda mitjançant el Reial Decret Llei (RDL) 1/1977, el mateix dia que el RDL 2/1977 feia desaparèixer el cèlebre Tribunal d’Ordre Públic, encarregat de reprimir la dissidència del franquisme.

D’una forma o altra, la Fiscalia i l’Audiència Nacional sembla que busquen la violència necessària on no hi és, encara que sigui trencant-nos els ous. I que la violència sigui l’objecte central de la causa judicial sembla una maleïda broma pesada. Bàsicament perquè tenim a presó un govern i representants populars extenuats de demandar la mobilització pacífica, mentre que a l’altra banda han causat ja 844 ferits per la violència policial i gairebé dues-centes agressions feixistes en els últims mesos.

No cal buscar sota les pedres. Aquesta és la veritable violència de tot aquest procés. No només la física, sinó la simbòlica que genera la sensació d’indefensió d’una societat davant l’empresonament del seu govern, la humiliació de la ciutadania i l’absència d’instàncies i referents als que recórrer davant d’una vulneració dels drets com la que patim. “Cornudo y apaleao“, que diuen a Castella.

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

Dona, negra i pobra

23 febrer 2018 |

L'Ajuntament de València passarà la prova del racisme institucional?

Camí de l’Assemblea General

23 febrer 2018 |

Dissabte al matí se celebrarà a València, Palma i Barcelona l’Assemblea General de la cooperativa que edita la Jornada i que posarà les bases per a l’eixida del diari

«La repressió s’ha de respondre de manera política i col·lectiva»

22 febrer 2018 |

Entrevistem la directora de litigis del Centre per la Defensa dels Drets Humans Irídia, Anaïs Franquesa, i l'advocat de l'organització antirepressiva Alerta Solidària, Eduardo Cáliz. Coincidint amb una setmana de molta activitat al Tribunal Suprem, analitzen l'onada repressiva de l'Estat contra el dret a l'autodeterminació iniciada el 2014

2017-11-15T17:19:10+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X