Opinió

I si recuperem el carrer?

La coautora de ‘El carrer és nostre’ repassa com a Barcelona i a les grans ciutats s’ha passat de l’urbanisme ciutadà i redistributiu al de promotors i negocis. I reivindica el teatre, els graffitis i la música per recuperar el carrer.

AÍDA PALLARÈS, Barcelona

@aidapallares

El carrer és nostre. No és un lloc de pas ni un decorat per a turistes. No és l’espai que hi ha entre terrassa i terrassa. És un espai de llibertat, un espai de trobada. Un escenari. És el lloc on juguen les nostres filles, on les àvies fan safareig assegudes al portal de casa. És el lloc on ens reivindiquem, on ens mirem, on ens toquem. O potser no?

Fem un salt enrere. Barcelona, 1992. L’època del Cobi, Freddie Mercury i Montserrat Caballé… i un bon grapat de transformacions urbanístiques. En pocs anys Barcelona va passar, parafrasejant Oriol Nel·lo, de ser la ciutat de les bombes a l’Eurociutat. Es van construir les rondes, la Vila Olímpica del Poblenou, recintes com el Palau Sant Jordi i la ciutat es va obrir al mar i a les platges des de la Barceloneta fins al Besòs. Dit d’una altra manera: es va produir un punt d’inflexió en la forma de fer ciutat. Es va passar de l’urbanisme ciutadà i redistributiu al de promotors i negocis. Un urbanisme que condemna la ciutat com a espai públic i converteix el ciutadà en consumidor. La vida urbana en un producte immobiliari.

Amb els Jocs Olímpics Barcelona, i de retruc Catalunya, es va situar en el mapa del món i vam obrir la porta al turisme de masses. Pel camí, però, vam oblidar, per exemple, que les Rambles havien estat el gran aparador de la Barcelona canalla i contracultural. L’olla on es coïa el bo i millor de les arts. Des de Nazario passant per Ocaña i la Fura dels Baus. Fins que un dia la Rambla dels quioscs i les floristes -aquelles a les que Federico García Lorca va homenatjar l’any 1935- va donar pas a la Rambla dels guiris i la indústria del Paellador. La Rambla que els barcelonins evitem trepitjar. Tot i que, com deia el poeta “nadie que visite Barcelona puede olvidar esta calle (…) y ningún barcelonés puede dormir tranquilo si no ha paseado por la Rambla por lo menos una vez. Toda la esencia de la gran Barcelona, de la perenne, de la insobornable, está en esta calle”. Quin dolor.

El carrer es va convertir en un espai cada cop més privatitzat, més fragmentat i més antisocial

I de la mateixa manera que la Rambla va deixar de ser la Rambla, a poc a poc, el carrer es va convertir en el que (encara) ara és. En un espai cada cop més privatitzat, més fragmentat i més antisocial. En un espai pensat i dissenyat com a eix de comunicacions i fluxos. Métro, boulot, dodo. En un espai on cada cop és més difícil, per no dir impossible, plantar-hi la furgoneta i realitzar un espectacle. Un espai cada cop menys espai i cada cop menys públic.

Espectadors a la FiraTàrrega d’enguany / Foto: Martí Berenguer

De fet, tal com explica l’urbanista Maria Buhigas al llibre El carrer és nostre, “durant el segle XX hem estat testimonis de la construcció de les ciutats dissenyades durant el segle anterior i hem pogut comprovar com es revessaven els seus límits i les seves capacitats, passant de les metròpolis a les megalòpolis”.

I afegeix: “En el segle XXI veurem com el nombre de persones que viuen a les ciutats a nivell mundial superarà per primer cop el dels que viuen en entorns rurals. Moltes de les ciutats on habita i habitarà aquesta nova població urbana presenten mancances importants, com l’espai públic. De fet, en molts casos, només existeix la força de la propietat privada i l’espai públic queda reduït a les restes que ningú no vol. Espais sense vida, sense forma, sense caràcter, sense cap qualitat.”

Com podem recuperar el carrer? Qui sap. Potser la cultura, l’eterna oblidada, hi té alguna cosa a dir.

Com podem resoldre les relacions entre espai públic i espai privat? Com podem recuperar el carrer? Qui sap. Potser la cultura, l’eterna oblidada, hi té alguna cosa a dir. Potser les arts de carrer ens poden ajudar a canviar les regles del joc. Des del graffiti fins al teatre, passant pel circ i la dansa. Accions que modifiquen la condició original de l’espai.

Potser per això el nostre país amb prou feines programa arts de carrer. A la resta d’Europa -aquella en la que tant ens emmirallem-, qualsevol festival de teatre compta amb un espai reservat a aquesta modalitat. En canvi, nosaltres pensem que ja tenim FiraTàrrega i xim pum. I qui dia passa, any empeny. Qui es recorda de Comediants? I de la Fura dels Baus? O anem més enllà: qui es recorda de Sèmola Teatre i Albert Vidal? Ni Google.

Espectacle de carrer durant la FiraTàrrega 2017 / Foto: Martí Berenguer

I si passem a l’actualitat: quants cops hem pogut veure a Catalunya els espectacles de Joan Català, Kamchàtka o Jordi Galí? Pocs, molt pocs. I són tres dels grans noms de les arts de carrer catalanes en el moment actual. Tres artistes que giren arreu d’Europa i arreu del món. I això que, encara ara, a casa nostra mesurem el talent segons el grau d’internacionalització.

La resposta és clara. Les arts de carrer no interessen: no les podem mesurar segons el seu impacte econòmic, encara les identifiquem amb hippis i saltimbanquis i, sí, possiblement ens ajuden a recuperar el carrer. A fer-lo una mica més nostre.

I potser a base de teatre, de graffitis, de música, d’horts urbans i de parcs infantils, a poc a poc, lentament però de manera segura, tornarem a fer vida al carrer. I les nostres filles tornaran a jugar al parc fins a l’hora de sopar i les nostres àvies tornaran a seure al portal de casa. I nosaltres aixecarem la cara del mòbil. Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible.

Aída Pallarès
Aída PallarèsPeriodista cultural
Barcelona, 1986. Cofundadora de La Tremenda, cooperativa de comunicació i premsa cultural i coordinadora de la revista d’arts escèniques Godot Barcelona. També treballa a Time Out. Col·labora a Diari Públic i La Directa, entre d’altres mitjans. Ha escrit ‘El Carrer és nostre’, publicat per l’editorial Raig Verd.

Últims articles

Diverses i visibles: feminismes sobre la independència

19 octubre 2017 |

Terra de ningú és un recull de textos feministes des de perspectives diverses per a la construcció de la república catalana

Els salvadorenys que han vençut les mineres transnacionals

19 octubre 2017 |

El Salvador és el primer país del món que prohibeix la mineria metàl·lica. Darrere la llei, oficialitzada el 27 d’abril, hi ha una lluita social d’anys i almenys 4 morts per evitar la contaminació d’un país que, després d’Haití, és el segon més devastat d’Amèrica Llatina.

Boges per la llibertat i la igualtat: de la desobediència com a eina de vida

18 octubre 2017 |

L’empresonament físic o psicofarmacològic amb etiqueta de bogeria és una constant al llarg de la història del feminisme i les dones

2017-10-17T17:25:48+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X