Actualitat

I després de la revolució?

Aquesta setmana s’ha celebrat el centenari de la Revolució d’octubre. Però què va passar després de la revolució? Quines reaccions i quins problemes es van trobar els bolxevics a l’endemà de l’assalt del Palau d’Hivern?

Corresponsal obrer (Viktor Perelman, 1925)

ÀNGEL FERRERO, Barcelona I   12 DE NOVEMBRE DE 2017

La primera jornada del segon Congrés dels Soviets de Totes les Rússies va ser tensa i llarga. A les sis de la matinada del 7 de novembre (25 d’octubre segons el calendari gregorià), segons recull Lev Trotski a la seva Història de la revolució russa, Petrograd es va despertar amb un «matí de tardor, gris i fred», il·luminat per les restes de les fogueres que els soldats i obrers armats havien encès la nit anterior mentre vetllaven les seves posicions. Durant la matinada, tropes bolxevics havien assaltat el Palau d’Hivern, la seu del Govern Provisional, i havien detingut els ministres que hi havia al seu interior. El ministre-president, Aleksandr Kérenski, havia fugit de la capital en un automòbil diplomàtic dels EUA. Anatoli Lunatxarski va ser l’encarregat de llegir el manifest que tothom esperava escoltar: «El Govern Provisional ha estat deposat. El Congrés pren el poder a les seves mans. El Congrés decideix que tot el poder, a tots els municipis, és entregat als soviets».

L’efemèride, de la que enguany se’n commemora el centenari, ha estat recordada per mitjans de comunicació de tot el món. La història de la Revolució d’octubre, però, no acaba aquí. Si una cosa preocupava, i no poc, als comunistes russos, era repetir el destí de la Comuna de París del 1871, aïllada, primer, i esclafada després per la reacció. Els interrogants d’aquell dia no eren pocs: com defensar i conservar el poder recentment conquerit? Com desenvolupar-lo i reforçar-lo? Com estendre’l a la resta de Rússia, d’Europa i del món?

El dia després va transcórrer entre la quotidianitat i el xoc. «La gent comú, els funcionaris, els intel·lectuals, que han estat al marge de l’escena dels esdeveniments, s’abraonen des de primera hora del matí als periòdics per saber a quina riba els ha enviat l’onada de la nit. […] Els periodistes i advocats intercanvien trucades telefòniques. Les redaccions tracten d’ordenar les seves idees. Els oracles dels salons diuen: cal encerclar els usurpadors amb un bloqueig de menyspreu públic. […] Els restaurants obren. Els tramvies marxen, els bancs s’omplen de mals pressentiments».

També es registren els primers intents de sabotatge: les operadores de la central telefònica es declaren en vaga i telefonistes militars i mariners de Kronstadt han de substituir-les i fer-se càrrec de les línies. L’Institut Smolni, centre neuràlgic de la Revolució d’octubre, bull d’activitat amb l’emissió d’ordres i comunicats, enviant delegats i comissaris on cal. El Comitè Central es reuneix mentrestant per decidir sobre el nou govern de Rússia. «Ministres? Una paraula molt compromesa!», escriu Trotski, «fa pensar en l’alta carrera burocràtica o en la coronació d’ambicions parlamentàries! Es decideix que el govern s’anomenarà Consell de Comissaris del Poble». Alhora, a la Duma de la Ciutat, on s’han reunit les forces de l’oposició, es crea un Comitè per a la Salvació de la Revolució.

Reunió de la cèl·lula comunista local (Yefim Cheptsov, 1924)

Les primeres mesures del nou govern soviètic, anunciades a la segona jornada del Congrés, són: proposar una pau justa, democràtica i immediata als aliats «sense annexions ni reparacions»; nacionalitzar la terra –incloent-hi el bestiar i les eines de conreu– i entregar-la als òrgans de representació dels camperols (quedant excloses les propietats dels petits camperols i els cosacs humils); democratitzar la producció industrial i l’exèrcit; convocar una Assemblea Constituent; garantir a les nacions de Rússia el dret a la seva pròpia autodeterminació. A les 5.15h de la matinada, el president de la taula del Congrés, Lev Kàmenev, dóna per acabada la trobada. El nou govern soviètic és una realitat.

«Ara hem de dedicar-nos a edificar l’ordre socialista», anuncia Lenin. La tasca, però, es demostraria molt més complicada del que esperaven els bolxevics, que havien de governar un país plurinacional i multiconfessional d’enormes dimensions geogràfiques, pròpies gairebé d’un continent. «De la mateixa manera que als difunts els continua creixent les ungles i el cabell, el govern deposat seguia donant senyals de vida a través de la premsa oficial», senyala Trotski. I no només de la premsa oficial: Kérenski va intentar organitzar des de Gàtxina la captura de Petrograd amb les forces lleials al Govern Provisional, les quals, tot i recuperar Tsàrskoie Seló, van ser derrotades finalment a Púlkovo per la Guàrdia Roja, obligant Kérenski a marxar a l’exili.

Com a comissari popular d’Afers Exteriors, Trotski, com altres membres del nou govern, es va trobar a la seva arribada al ministeri amb el bloqueig dels antics treballadors, que s’oposaven, entre d’altres, a la intenció dels bolxevics de fer públics els tractats secrets signats pels governs anteriors. Al recentment publicat Sis mesos rojos a Rússia (Tigre de Paper, 2017), la periodista nord-americana Louise Bryant recorda un incident al carrer Gógol en el qual un blindat d’oficials militars va obrir foc indiscriminadament contra els vianants. Gàtxina, el Comitè per a la Salvació de la Revolució, els combats als carrers… eren els primers indicis d’una incipient guerra civil.

L’Exèrcit Roig entrant a Krasnoiarsk el 1920 (Nikolai Nikonov, 1923)

«Hem de demostrar determinació, resistència, fermesa i unitat, no hem d’aturar-nos davant de res, tothom i tot ha de ser mobilitzat per salvar el govern dels obrers i camperols, per salvar el comunisme», afirmaria dramàticament Lenin tres anys més tard, ja en plena guerra civil després que l’oposició als bolxevics s’agrupés sota el Moviment Blanc, que ràpidament va passar a estar controlat pels vells generals tsaristes, molts d’ells monàrquics reaccionaris. La situació excepcional va obligar al govern soviètic a prendre mesures excepcionals i a organitzar l’economia sota les rigoroses directrius del ‘comunisme de guerra’ i crear el nou Exèrcit Roig Obrer i Camperol (RKKA).

Durant la guerra civil (1917-1921), la República Socialista Federativa de Rússia (RSFR) va haver d’enfrontar-se simultàniament a una intervenció aliada d’onze països (Txecoslovàquia, el Regne Unit, els EUA, França, Grècia, Sèrbia, Itàlia, Polònia, Romania, el Japó i la Xina), i, alhora, sufocar rebel·lions camperoles com la de Tambov (1920-1921), militars, com la de Kronstadt (1921), i etnoreligioses, com la dels Basmatxi (1918-1924) a l’Àsia Central. Les víctimes de la guerra civil fan empal·lidir en comparació les de la Revolució d’octubre a Petrograd i Moscou, on els combats als carrers van acabar amb 700 morts. Fins a dia d’avui no hi ha una xifra exacta de víctimes, i mentre l’estimació més baixa la situa en 5 milions, la major l’eleva fins als 10 milions de morts. «No és remarcable –es preguntava Trotski– que aquells que parlen més indignadament sobre les víctimes de les revolucions socials són usualment els mateixos qui, si no són directament responsables de les víctimes de la guerra mundial, les van preparar i glorificar, o almenys acceptar?».

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

« Només podem dir que, avui en dia, depenem únicament i exclusiva dels nostres socis i subscriptors»

23 abril 2018 |

Seguim amb les entrevistes creuades per presentar l’equip de la Jornada. Avui és el torn d’Andreu Merino i Laia Farrera, responsables de l’actualitat a la redacció de Barcelona

Carta de Jordi Cuixart: Amb la notícia, el somriure

21 abril 2018 |

Jordi Cuixart, soci de la Jornada i president d'Òmnium Cultural, escriu una carta des de la presó de Soto del Real (Madrid), quan falten dues setmanes per la sortida al carrer del periódic, el 5 de maig.

Antònia Font, cap de cartell del Concert per la Llibertat d’Expressió de Palma

20 abril 2018 |

El proper 17 de juny el recinte del Palma Arena de la capital mallorquina acollirà el Concert per la Llibertat d’Expressió organitzat per l’Associació de Creadors i Artistes per la Llibertat Artística, ACALLAR

2017-11-12T12:09:00+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X