Secció aquí

I ara, què? Notes d’urgència sobre les eleccions del 155

Amb una participació història a les eleccions catalanes d’ahir 21 de desembre (81’9%), els suports a l’opció independentista es mantenen estables amb majoria parlamentària (70 escons), però Ciutadans guanya i l’opció de les esquerres recula.

Laia Altarriba, Barcelona I 22 de desembre de 2017

@laiaaltarriba

Resistència; reculada de les esquerres parlamentàries i majoria neoliberal; triomf del partit recolzat pels grans grups mediàtics; fracàs de Rajoy. Telegràficament, aquestes són les primeres reflexions sobre el que ha resultat de les eleccions del 155, els comicis imposats pel govern espanyol celebrats ahir dijous 21 de desembre.

Resistència perquè les forces que defensaven la celebració del referèndum de l’1 d’octubre i el desplegament de la República (d’acord amb el resultat que van deixar les urnes) han augmentat en vots (96.826 respecte 2015, un creixement que segueix de manera lenta però progressiva des del 9N) i han mantingut la majoria absoluta d’escons amb 70. I ho han fet en el context d’una repressió d’un abast inaudit en les darreres dècades a Catalunya. Saber si es mantindria la majoria absoluta era un dels dubtes de la nit, i es va confirmar.

Han estat unes eleccions en què el centre del debat ha estat la independència i la repressió, i això ha bandejat el debat sobre les polítiques socials, cosa que ha dificultat que es poguessin fer sentir les propostes encarades a millorar la vida de la classe treballadora.

L’altra notícia de la nit va ser que la reculada de les esquerres a les urnes deixa un Parlament amb majoria neoliberal. Han estat unes eleccions en què el centre del debat ha estat la independència i la repressió, i això ha bandejat el debat sobre les polítiques socials, cosa que ha dificultat que es poguessin fer sentir les propostes encarades a millorar la vida de la classe treballadora. Els Comuns jugaven en el terreny que els és més complicat per la seva ambigüitat en l’eix nacional i la seva equidistància declarada entre la DUI i la repressió del 155, i això fins i tot els ha restat suport. Pel que fa a la CUP, era previsible que perdés vots (s’ha quedat amb 4 escons dels 10 que tenia); uns vots que havia aconseguit el 27S provinents de simpatitzants d’ERC que no volien votar Artur Mas, i així ha estat. I s’hi ha sumat el factor del president a l’exili, que ha tingut una gran atracció i ha fet augmentar la davallada esperada.

A més, dins del bloc independentista, tot i que la correlació de forces s’ha escorat cap a l’esquerra (respecte al 2012, quan CiU i ERC anaven per separat), el partit de Junqueras i Rovira no ha pogut assolir el lideratge del procés ni la clara majoria que s’esperava si el PDeCAT s’hagués presentat amb les seves sigles (unes sigles que ha sabut amagar molt hàbilment darrere del carisma del president exiliat). Això manté al capdavant del procés el partit més conservador i la persona que va decidir no desplegar la República quan, finalment, la força del carrer (i la negativa de Rajoy d’arribar a un acord) havia aconseguit que es proclamés.

Els cants de sirena dels d’Arrimadas i Rivera, que s’han confirmat com a relleu al cinturó roig.

En canvi, el partit recolzat pels grans grups mediàtics, Ciutadans, ha obtingut uns magnífics resultats per a l’unionisme, tant als barris més rics com als obrers. En un context social de consumisme desfermat i individualisme creixent, les esquerres transformadores no saben com arribar a unes capes de la societat que s’haurien d’engrescar amb els seu plantejaments, però que en canvi responen als cants de sirena dels d’Arrimadas i Rivera, que s’han confirmat com a relleu al cinturó roig. Per entendre la victòria d’aquest partit sense alcaldies i amb poca estructura militant, cal recordar que són la formació que més ha gastat en publicitat (2’1milions planificats), que projecta una imatge renovadora (molt més atractiva que les mòmies d’Iceta i que el corrupte PP), que han pogut centrar la campanya únicament en l’anti-independentisme i que encara hi ha confusió en part de l’electoral sobre la seva posició en l’eix dreta-esquerra.

Rajoy ha estat el gran perdedor de la nit. Després d’anys de mantenir-se inflexible davant la demanda de la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, quan una àmplia majoria social va decidir exercir aquest dret sense demanar permís, ha decidit optar pel garrot com a resposta i forçar la convocatòria d’unes eleccions. I el resultat que n’ha obtingut no podia ser pitjor per al seu partit: l’independentisme manté la majoria absoluta i el PP queda en una posició residual (amb 3 escons) i sense capacitat d’influència al Parlament de Catalunya.

Imatge: Jornada

I ara, què?

Rajoy, que és qui va convocar els comicis, té la pilota sobre el seu taulat i, d’acord amb el joc parlamentari, hauria de respectar el resultat, retirar el 155, alliberar els presos polítics, permetre el retorn del govern a l’exili i acceptar que es conformi el govern que sumi els vots necessaris a l’hemicicle. I, davant la constatació que l’independentisme no era una moda passatgera i que creix, convocar el reclamat referèndum pactat. Però això és el que s’esperaria d’una força no autoritària. I avui mateix, just l’endemà de les eleccions, ja hem sabut que s’engruixeix la causa judicial contra l’independentisme amb nous encausats.

Difícilment la política parlamentària servirà per tirar endavant i serà clau un nou actor que ha irromput aquesta tardor: els Comitès de la Defensa de la República (CDR).

Pel que fa a les forces catalanes, com que els partits favorables a la independència sumen majoria absoluta amb 70 escons, si s’entenen, podrien formar govern. Un govern que té el mandat d’implementar el resultat de l’1 d’octubre, tot i que tant Junts per Catalunya (JxCat) com ERC prioritzaven als seus programes la cerca d’entesa amb l’Estat per aturar la repressió i recuperar l’autonomia. Però en cas que es posessin d’acord JxCat, ERC i CUP i decidissin conjuntament desplegar la República, el dubte és com fer-ho davant del mur de Rajoy i quan no tenen l’empenta i legitimitat que sí que hi havia immediatament després del referèndum. Difícilment la política parlamentària servirà per tirar endavant i serà clau un nou actor que ha irromput aquesta tardor: els Comitès de la Defensa de la República (CDR), que han mostrat el seu ràpid arrelament, la confluència de sensibilitats diferents en favor de la República i la seva capacitat d’aturar les principals vies de comunicació.

Però les discrepàncies entre els tres partits independentistes sobre el full de ruta a seguir a partir d’ara han aflorat de seguida. Mentre la CUP ha reiterat la necessitat de la via unilateral per desplegar la República, Puigdemont ha assegurat des de Brussel•les que Junts per Catalunya i ERC sumen prou com per fer govern sense que hi entri la CUP i fins i tot buscant altres aliats perquè els facilitin la investidura o tirar endavant qualsevol mesura. ERC encara no s’ha posicionat, però pot valorar un replantejament de l’estratègia, com ha explicat les darreres setmanes. Pel que fa als de Domènech, ahir a la nit es van situar a l’oposició, però la seva reiteració en la necessitat de buscar vies alternatives a la dualitat de DUI o 155, i també les ganes d’Iceta de ser decisiu al Parlament, poden generar enteses que facin recular caselles i retornar a la posició anterior a aquesta tardor.

Hem viscut una tardor escepcional on una part de la població ha empès des de les places i ha desbordat la política parlamentària per fer efectius els drets col•lectius.

Hem viscut una tardor excepcional en què una gran part de la població catalana ha plantat cara a les imposicions del govern espanyol tant al carrer com a les urnes (l’1 d’octubre i també ahir). En què una part de la població ha empès des de les places i ha desbordat la política parlamentària per fer efectius els drets col•lectius. Però les eleccions li han restat dinamisme i centralitat. Quina capacitat tindrà ara aquest moviment de recuperar empenta i fer que el carrer torni a ser protagonista? Els partits polítics sabran sumar-hi forces o se’l miraran amb por? I sabrà connectar amb aquells sectors populars que han vist la independència com una amenaça i s’han llençat als braços dels taronges?

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

​ «Mai has vist eixes pel·lícules del segle XIX amb les fàbriques, els patrons i els obrers? Doncs encara segueix passant el 2018»

15 febrer 2018 |

Entrevista a Amparo Núñez, Antonia del Valle i Magdalena León, treballadores afectades per l’ERO que ha aplicat l’empresa DulceHola i que ha acomiadat la meitat de la plantilla

Contra la precarietat, passar a l’ofensiva

15 febrer 2018 |

No + precarietat és un nou espai de lluita contra l’atur, la precarietat, l’exclusió social i les desigualtats que inclou kellys, riders i persones aturades o precàries

Per un 8 de Març curull d’ideologia

14 febrer 2018 |

L'autora s'adreça a Inés Arrimadas i reivindica que «la lluita per la vida en igualtat està amarada d’ideologia, o si es prefereix, de lluita per una utopia a la que ens anem acostant vaga rere vaga, lluita rere lluita, de 8 de març en 8 de març»

2017-12-22T15:55:12+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X