Actualitat

«Hem après que la millor manera de defensar-nos és fer-ho nosaltres mateixos»

Nombrosos col·lectius de treballadors que pateixen unes condicions precàries han optat per autoorganitzar-se i lluitar pels seus drets al marge dels sindicats tradicionals

Capçalera de la manifestació per un finançament just a Valencia. Foto: David Linuesa
FOTO: Clàudia Frontino

MARC FONT, Barcelona I 30 DE NOVEMBRE DE 2017

@marcfontribas

La dècada persistent de crisi ha accentuat la precarietat d’un mercat laboral en què cada cop més col·lectius es veuen abocats a feines amb salaris molt baixos, contractes temporals o parcials o, directament, suposades autoocupacions per mitjà de la figura del fals autònom. Entre altres qüestions, aquest escenari global ha posat de manifest la incapacitat dels sindicats tradicionals per a defensar amb eficàcia els drets d’un nombre creixent de treballadors. Ara bé, cada cop més, la reacció de les persones afectades ha estat optar per l’autoorganització i impulsar noves associacions o sindicats per a reivindicar unes condicions laborals dignes. Entre els diversos exemples, hi trobem els venedors ambulants de Barcelona, que van crear el sindicat dels manters; l’aparició de la plataforma Riders x Drets, que agrupa la lluita dels repartidors d’empreses com Deliveroo; el sorgiment de diverses associacions de cambreres de pisos, ara popularment conegudes com a kellys [acrònim del castellà «las que limpian»]; o la irrupció d’un sindicat com la CGT al Bicing de Barcelona.

«Una de les coses que hem après és que la millor manera de defensar-nos és fer-ho nosaltres mateixos.» «Hem descobert que tenim força i que podem arribar a fer coses que no cr`riem possibles. Hem viscut un apoderament brutal.» Les frases, intercanviables i que mostren un rerefons comú, les pronuncien en una trobada amb la Jornada Sergio Fernández, delegat de la CGT al comitè d’empresa del Bicing, i Eulalia Corralero, cambrera de pis a Lloret de Mar des de fa gairebé 40 anys. Corralero presideix les Kellys Unión Catalunya, un grup sorgit fa uns mesos al municipi selvatà i que no està vinculat a l’associació les Kellys, apareguda l’any passat, molt activa a Barcelona i amb presència a altres ciutats. En qualsevol cas, les reivindicacions són les mateixes.

Durant el juliol, els treballadors del Bicing van fer la primera vaga en la dècada d’història del servei públic de bicicletes de la capital catalana

Durant el juliol, els treballadors del Bicing van fer la primera vaga en la dècada d’història del servei públic de bicicletes de la capital catalana. Segons explica Fernández, la protesta va arribar després de la negativa de Clear Channel, la multinacional nord-americana que té la concessió del servei, a escoltar les demandes dels empleats. Entre altres qüestions, la plantilla es queixava dels baixos salaris –al voltant de 850 euros nets al mes per 15 pagues–, de les males condicions de seguretat en què treballaven i de l’existència d’una doble escala salarial que penalitzava les noves incorporacions.

L’aturada va tenir un seguiment massiu per part dels 150 treballadors del servei i va ser convocada per la CGT, ara mateix el sindicat majoritari del comitè d’empresa. Curiosament, l’organització llibertària no havia concorregut a les eleccions sindicals de l’any anterior, però els delegats d’altres sindicats, bàsicament de la UGT –com Fernández mateix– i CCOO, van passar a formar-ne part arran de la «inacció» d’aquests sindicats en defensa dels seus drets. El setembre, poc després de la vaga, Clear Channel i la plantilla van pactar un seguit de millores, com una paga lineal de 1.690 euros per a tots els treballadors, un increment salarial de gairebé el 7,4% –corresponent als endarreriments en l’actualització de l’IPC–, la supressió de la doble escala salarial i l’avaluació de les 420 estacions del servei per a comprovar on hi ha un risc important per als treballadors. A més a més, tot just ara han començat les negociacions per a un conveni específic per al Bicing, ja que fins ara la plantilla penjava d’un conveni, el de publicitat, que no té res a veure amb les tasques que desenvolupa.

FOTO: Clàudia Frontino

Les ‘invisibles’ que alcen la veu

Els constants rècords de turistes que arriben a casa nostra no han comportat cap millora en les condicions laborals de bona part dels treballadors del sector, com experimenten especialment les cambreres de pisos. «Nosaltres érem precàries abans que es parlés del terme», apunta Eulalia Corralero, que ha passat de tenir una feina com a fixa discontínua en un hotel de Lloret a ser només eventual en un altre establiment de la localitat. Maite Fernández, també de les Kellys Unión Catalunya, fa gairebé tres dècades que treballa com a cambrera de pis i resumeix com han empitjorat les seves condicions: «Sóc fixa discontínua, però abans teníem feina deu mesos i mig l’any i ara només set. No es pot dir que el sector turístic hagi patit la crisi, però en canvi els hotels han reduït plantilla o ens han posat més llits a les habitacions, de manera que ara treballem més sense rebre cap millora.»

La publicació del llibre d’Ernest Cañada Las que limpian los hoteles. Historias ocultas de precariedad laboral (Icaria) va servir per posar en contacte diverses cambreres de pisos que van descobrir com compartien problemàtiques comunes i, alhora, no se sentien prou ateses per les organitzacions sindicals. I per fer visible un col·lectiu invisible. A través de grups a les xarxes socials, el moviment va anar-se articulant i han sorgit diverses associacions de kellys arreu de l’estat espanyol. Què compartien? Doncs situacions d’estrès per l’elevat volum de feina, constants dolors musculars –prendre ibuprofèn abans d’anar a treballar és gairebé una obligació al sector–, contractes parcials que s’allarguen amb hores extres no remunerades per arribar a l’elevat volum de feina i, en molts casos, externalitzacions que precaritzaven encara més els salaris.

A través de grups a les xarxes socials, el moviment va anar-se articulant i han sorgit diverses associacions de kellys arreu de l’estat espanyol

Entre les demandes de les kellys, que resumeixen Corralero i Fernández, hi figuren poder accedir a la jubilació anticipada i que s’estableixin coeficients reductors per a tenir «pensions dignes», el reconeixement de malalties professionals o la prohibició de les externalitzacions, una pràctica molt habitual al sector, sobretot des de l’aprovació de la reforma laboral. En aquest sentit, les cambreres de pisos van mostrar-se bel·ligerants amb el nou conveni català d’hostaleria, signat recentment per la patronal i la UGT, la principal organització de treballadors del sector. Bàsicament perquè no prohibeix les externalitzacions. El conveni, però, fixa una clàusula on s’especifica que si una empresa externalitza alguna de les seves activitats, la societat que assumeixi l’encàrrec haurà de respectar almenys les condicions laborals i econòmiques del conveni branca de referència.

FOTO: Clàudia Frontino

Coordinació i suport mutu

«Tradicionalment les cambreres de pisos hem estat les grans oblidades dels convenis de l’hostaleria, també pels sindicats», considera Corralero. Ara bé, de moment cap de les diverses associacions de kellys pot participar en les meses de negociació del conveni, un fet que els agradaria que canviés en un futur, segons admet Maite Fernández. «Si nosaltres poguéssim participar-hi canviarien moltes coses. Ens podríem representar nosaltres mateixes», afegeix. De moment, és indubtable que un col·lectiu fins ara invisibilitzat ha assolit una notable repercussió mediàtica i ha demostrat que existeix. «Entre nosaltres ens donem molt de suport, ens coordinem i atenem totes les dones que ens arriben, mentre que abans ens sentíem com un número més», conclou Corralero.

Sergio Fernández: gràcies al pas a la CGT, han après com relacionar-se amb els caps i, sobretot, han «assolit coses que abans ni es movien».

Sergio Fernández, per la seva banda, celebra que, gràcies al pas a la CGT, han après com relacionar-se amb els caps i, sobretot, han «assolit coses que abans ni es movien». En aquest sentit, subratlla que funcionen de manera molt autònoma, ja que tot just van a la central sindical a demanar algun consell i a formar-se: «Però amb el temps ja aprens a fer-ho sol i ens defensem nosaltres mateixos.» El canvi s’ha traduït en una millora de les relacions amb l’Ajuntament de Barcelona, que actualment té en marxa el concurs per a adjudicar el servei pels deu anys vinents. «Ara es reuneixen amb nosaltres i ens escolten», conclou el delegat sindical del Bicing. Des de la seva organització com a col·lectiu, les kellys també han passat a tenir un contacte directe amb diversos grups polítics.

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

Dona, negra i pobra

23 febrer 2018 |

L'Ajuntament de València passarà la prova del racisme institucional?

Camí de l’Assemblea General

23 febrer 2018 |

Dissabte al matí se celebrarà a València, Palma i Barcelona l’Assemblea General de la cooperativa que edita la Jornada i que posarà les bases per a l’eixida del diari

«La repressió s’ha de respondre de manera política i col·lectiva»

22 febrer 2018 |

Entrevistem la directora de litigis del Centre per la Defensa dels Drets Humans Irídia, Anaïs Franquesa, i l'advocat de l'organització antirepressiva Alerta Solidària, Eduardo Cáliz. Coincidint amb una setmana de molta activitat al Tribunal Suprem, analitzen l'onada repressiva de l'Estat contra el dret a l'autodeterminació iniciada el 2014

2017-11-30T10:41:09+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X