Opinió

Els gèneres cinematogràfics, obstacles per a un cinema feminista?


[CONTINGUT INCLÒS AL NÚMERO ESPECIAL EN PAPER DE L’1 D’OCTUBRE]

IGNASI FRANCH
Periodista i crític cinematogràfic

Els gèneres cinematogràfics (el terror, el thriller, el musical…) són un pilar de la indústria audiovisual. Són etiquetes mal·leables que serveixen de guia als professionals, l’audiència i els inversors. El sector sap com vendre’ns pel·lícules que s’assemblen a èxits previs, i el públic pot buscar fàcilment propostes afins. Alhora, aquests gèneres impliquen una sèrie de convencions. I acostumem a afrontar-les amb més ganes de reformes, de repeticions amb alguns canvis, que no pas de ruptures desconcertants.

Els gèneres cinematogràfics no són presons, però sí semblen llibretes amb línies pautades. Funcionen sota inèrcies ideològiques (androcèntriques, neoliberals…) que tendeixen a autoreproduir-se. Ens condueixen a explicar i visualitzar les històries a partir de referents previs, de motllos que caldria qüestionar des de l’arrel. Al cinema d’acció, els problemes es resolen mitjançant la violència. Des dels anys vuitanta i més enrere, hi trobem dones que disparen amb solvència però solen encarnar un heroisme individualista, un justicierisme obsessiu que xoca amb reivindicacions feministes, com fer valer les cures o el bon viure. Als films de terror sovint s’aposta per la contemplació morbosa, tèrbolament erotitzadora, del patiment d’una dona. I la comèdia romàntica pot capgirar o redistribuir protagonismes i rols, pot fer l’ullet a maneres d’estimar diferents de la parella heterosexual, però no acostuma a qüestionar l’amor romàntic i les seves opressions.

Deia Ivan Illich, un pensador i sacerdot anarquista, que hem interioritzat tant un model de modernitat que no sabem pensar altres maneres de viure. Potser el cinema de gènere limita la capacitat d’imaginar de tothom, de les persones que el creen i les persones que el mirem. Volem un cinema radicalment diferent? Potser no, perquè els nostres paladars s’han acostumat a alguns sabors familiars. Però sembla plausible que el cinema de gènere (cinematogràfic) seria més autènticament divers si incorporés la perspectiva de gènere (feminista). És difícil que aquests discursos puguin infilitrar-se a les produccions més comercials, perquè les inèrcies de les convencions narratives són fortes. És difícil reapropiar-se de tradicions creades des d’aquell humanisme que ha posat l’home amb una sèrie de característiques, en lloc de l’ésser humà en general, al centre del món. Ho suggereix un blockbuster com Wonder Woman, vist com una desil·lusió per l’assagista Elisa McCausland. Però el Hollywood mainstream juga a abraçar el feminisme, l’antiracisme… Sorgeixen esquerdes, detalls, matisos. I tot pot sumar.

Últims articles

« Només podem dir que, avui en dia, depenem únicament i exclusiva dels nostres socis i subscriptors»

23 abril 2018 |

Seguim amb les entrevistes creuades per presentar l’equip de la Jornada. Avui és el torn d’Andreu Merino i Laia Farrera, responsables de l’actualitat a la redacció de Barcelona

Carta de Jordi Cuixart: Amb la notícia, el somriure

21 abril 2018 |

Jordi Cuixart, soci de la Jornada i president d'Òmnium Cultural, escriu una carta des de la presó de Soto del Real (Madrid), quan falten dues setmanes per la sortida al carrer del periódic, el 5 de maig.

Antònia Font, cap de cartell del Concert per la Llibertat d’Expressió de Palma

20 abril 2018 |

El proper 17 de juny el recinte del Palma Arena de la capital mallorquina acollirà el Concert per la Llibertat d’Expressió organitzat per l’Associació de Creadors i Artistes per la Llibertat Artística, ACALLAR

2017-10-26T12:21:01+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X