Opinió

Els gèneres cinematogràfics, obstacles per a un cinema feminista?


[CONTINGUT INCLÒS AL NÚMERO ESPECIAL EN PAPER DE L’1 D’OCTUBRE]

IGNASI FRANCH
Periodista i crític cinematogràfic

Els gèneres cinematogràfics (el terror, el thriller, el musical…) són un pilar de la indústria audiovisual. Són etiquetes mal·leables que serveixen de guia als professionals, l’audiència i els inversors. El sector sap com vendre’ns pel·lícules que s’assemblen a èxits previs, i el públic pot buscar fàcilment propostes afins. Alhora, aquests gèneres impliquen una sèrie de convencions. I acostumem a afrontar-les amb més ganes de reformes, de repeticions amb alguns canvis, que no pas de ruptures desconcertants.

Els gèneres cinematogràfics no són presons, però sí semblen llibretes amb línies pautades. Funcionen sota inèrcies ideològiques (androcèntriques, neoliberals…) que tendeixen a autoreproduir-se. Ens condueixen a explicar i visualitzar les històries a partir de referents previs, de motllos que caldria qüestionar des de l’arrel. Al cinema d’acció, els problemes es resolen mitjançant la violència. Des dels anys vuitanta i més enrere, hi trobem dones que disparen amb solvència però solen encarnar un heroisme individualista, un justicierisme obsessiu que xoca amb reivindicacions feministes, com fer valer les cures o el bon viure. Als films de terror sovint s’aposta per la contemplació morbosa, tèrbolament erotitzadora, del patiment d’una dona. I la comèdia romàntica pot capgirar o redistribuir protagonismes i rols, pot fer l’ullet a maneres d’estimar diferents de la parella heterosexual, però no acostuma a qüestionar l’amor romàntic i les seves opressions.

Deia Ivan Illich, un pensador i sacerdot anarquista, que hem interioritzat tant un model de modernitat que no sabem pensar altres maneres de viure. Potser el cinema de gènere limita la capacitat d’imaginar de tothom, de les persones que el creen i les persones que el mirem. Volem un cinema radicalment diferent? Potser no, perquè els nostres paladars s’han acostumat a alguns sabors familiars. Però sembla plausible que el cinema de gènere (cinematogràfic) seria més autènticament divers si incorporés la perspectiva de gènere (feminista). És difícil que aquests discursos puguin infilitrar-se a les produccions més comercials, perquè les inèrcies de les convencions narratives són fortes. És difícil reapropiar-se de tradicions creades des d’aquell humanisme que ha posat l’home amb una sèrie de característiques, en lloc de l’ésser humà en general, al centre del món. Ho suggereix un blockbuster com Wonder Woman, vist com una desil·lusió per l’assagista Elisa McCausland. Però el Hollywood mainstream juga a abraçar el feminisme, l’antiracisme… Sorgeixen esquerdes, detalls, matisos. I tot pot sumar.

Últims articles

Xavier Domènech, la Mesa del Parlament i la hipocresia patriarcal

19 gener 2018 |

L'autora del text, militant feminista, està farta de reflexions i exigeix mesures concretes per imposar la paritat a totes les esferes de poder

«Hi ha una línia molt fina entre la teva professió, el teu caràcter i la seguretat de la teva vida i la teva família»

18 gener 2018 |

El passat mes de novembre es va celebrar el cicle de cinema “Salut, drets i acció”. El documental Nowhere to hide va ajuntar en una mateixa taula els sirians Maisoun Shukair, farmacèutica, i Mohamad AbdulMjld, infermer. Aprofitem per parlar amb ells sobre el procés de refugi i la seva experiència com a professionals sanitaris en un context de guerra.

Catalunya, un sol poble: com es pot assolir?

16 gener 2018 |

L'autor de l'article demana acords amplis que recuperin la idea de "Catalunya: un sol poble" com per exemple el dret d'autodeterminació o les lleis d'emergència social

2017-10-26T12:21:01+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X