Opinió

Els gèneres cinematogràfics, obstacles per a un cinema feminista?


[CONTINGUT INCLÒS AL NÚMERO ESPECIAL EN PAPER DE L’1 D’OCTUBRE]

IGNASI FRANCH
Periodista i crític cinematogràfic

Els gèneres cinematogràfics (el terror, el thriller, el musical…) són un pilar de la indústria audiovisual. Són etiquetes mal·leables que serveixen de guia als professionals, l’audiència i els inversors. El sector sap com vendre’ns pel·lícules que s’assemblen a èxits previs, i el públic pot buscar fàcilment propostes afins. Alhora, aquests gèneres impliquen una sèrie de convencions. I acostumem a afrontar-les amb més ganes de reformes, de repeticions amb alguns canvis, que no pas de ruptures desconcertants.

Els gèneres cinematogràfics no són presons, però sí semblen llibretes amb línies pautades. Funcionen sota inèrcies ideològiques (androcèntriques, neoliberals…) que tendeixen a autoreproduir-se. Ens condueixen a explicar i visualitzar les històries a partir de referents previs, de motllos que caldria qüestionar des de l’arrel. Al cinema d’acció, els problemes es resolen mitjançant la violència. Des dels anys vuitanta i més enrere, hi trobem dones que disparen amb solvència però solen encarnar un heroisme individualista, un justicierisme obsessiu que xoca amb reivindicacions feministes, com fer valer les cures o el bon viure. Als films de terror sovint s’aposta per la contemplació morbosa, tèrbolament erotitzadora, del patiment d’una dona. I la comèdia romàntica pot capgirar o redistribuir protagonismes i rols, pot fer l’ullet a maneres d’estimar diferents de la parella heterosexual, però no acostuma a qüestionar l’amor romàntic i les seves opressions.

Deia Ivan Illich, un pensador i sacerdot anarquista, que hem interioritzat tant un model de modernitat que no sabem pensar altres maneres de viure. Potser el cinema de gènere limita la capacitat d’imaginar de tothom, de les persones que el creen i les persones que el mirem. Volem un cinema radicalment diferent? Potser no, perquè els nostres paladars s’han acostumat a alguns sabors familiars. Però sembla plausible que el cinema de gènere (cinematogràfic) seria més autènticament divers si incorporés la perspectiva de gènere (feminista). És difícil que aquests discursos puguin infilitrar-se a les produccions més comercials, perquè les inèrcies de les convencions narratives són fortes. És difícil reapropiar-se de tradicions creades des d’aquell humanisme que ha posat l’home amb una sèrie de característiques, en lloc de l’ésser humà en general, al centre del món. Ho suggereix un blockbuster com Wonder Woman, vist com una desil·lusió per l’assagista Elisa McCausland. Però el Hollywood mainstream juga a abraçar el feminisme, l’antiracisme… Sorgeixen esquerdes, detalls, matisos. I tot pot sumar.

Últims articles

I ara et creuràs que no és possible?

19 novembre 2017 |

Aquest dilluns 20 de novembre comença la campanya de subscripcions i socis/es per fer de la Jornada una realitat a principis de 2018. Ens han dit que és impossible. Ara et creuràs que no és possible fer un diari en paper d'esquerres, feminista i cooperatiu? 

Tots a una veu dos quilòmetres i mig

18 novembre 2017 |

Més de 60.000 persones, segons els organizadors, una xifra rebaixada a 17.000 per la Delegació del Govern, s'han manifestat aquesta vesprada pels carrers de Valencia a favor d'un finançament just reclamat àmpliamant per tota la societat, menys el Partit Popular, absent a la cita.

Per què li ix a pagar al País Valencià?

17 novembre 2017 |

Les denúncies i queixes per l’infrafinançament i les seues conseqüències cada volta són més generalitzades, però per què al País Valencià li ix a pagar si és «comunitat pobra»?

2017-10-26T12:21:01+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X