Actualitat

«D’ací a trenta anys, el cinema quinqui hauria de fer-se amb els mateixos xavals i els mateixos carrers»

CONTINGUT INCLÒS AL NÚMERO ESPECIAL DEL 15 DE DESEMBRE

FOTO: Juan Carlos Soler

HÈCTOR SERRA, València I 15 de DESEMBRE del 2017

@hectorserra_

Entrevista Carlos Salado, director de cinema

Si Carlos Saura va criar corbs, més de quaranta anys després, un jove cineasta ha criat rates. Benvinguts a l’altra Alacant. Se sent rumba als ravals de Colònia Requena, Mare de Déu del Carme (Mil Vivendes) i l’actual barri de Miguel Hernández, escenaris de plagues, lluites diàries i supervivència amb la presó de Fontcalent a l’horitzó. El gènere quinqui revifa a YouTube amb l’opera prima de l’alacantí Carlos Salado, Criando Ratas, un projecte amb sis anys de construcció, de molt baix pressupost però amb un impacte extraordinari (més de dos milions de visualitzacions a hores d’ara). Parlem amb aquest compositor i director de cinema per a conèixer com es va forjar un document tan esquinçador i tan real.

Neoquinqui, se n’ha dit, del vostre treball

És un cinema quinqui renovat, contemporani, modern. És un terme que fa honor a Criando ratas. Sóc un fidel admirador del cinema quinqui dels vuitanta (Eloy de la Iglesia, José Antonio de la Loma, Carlos Saura…) i va ser el principal motor a l’hora de fer la pel·lícula. Fa dotze anys, quan vaig començar a estudiar cinema, em fascinava el cinema quinqui. El que no entenia era com havia estat latent quasi trenta anys. Necessitava veure una pel·lícula autèntica, veraç, que me la creiera, vaig fer diferents curtmetratges i tan bon punt vaig eixir de la carrera em vaig enfrontar a eixa veritable carrera de fons que era tornar a renovar de manera molt humil un gènere que jo admirava.

Des de la seua visió, el quinqui no és un antiheroi.

Una gran diferència amb aquell cinema dels vuitanta és que Criando ratas no és moralista. No dóna lliçons ni es posiciona. Per això és hiperrealista i és pràcticament cinema dogma. Crec que el tema de la delinqüència és un tema massa complex com perquè jo haja de donar lliçons. Deuen ser els professors, els treballadors socials, els polítics, els pares… els que deuen fer això: buscar culpables, buscar solucions. Jo com a cineasta m’he limitat a mostrar això sense mentides, amb una veritat atroç, perquè el món del carrer té molta cruesa.

Com s’actualitzen els elements fonamentals del cinema quinqui dels vuitanta?

S’ha respectat eixa columna vertebral per a encasellar-la dins del gènere. Contem la delinqüència juvenil en els mateixos barris, amb els mateixos xavals. Si d’ací a trenta anys, el cinema quinqui continua fent-se, hauria de fer-se amb els mateixos xavals, en els mateixos carrers i defugint de l’artifici convencional en funció d’un cinema molt directe, molt realista.

Com es trasllada a la pel·lícula la transformació social i econòmica de la ciutat d’Alacant?

Mai vaig rodar Criando ratas pensant en Alacant. El que vam rodar i transmetre és extrapolable a qualsevol altre barri d’Almeria, de Madrid, de Sevilla, de Colòmbia, de Mèxic… Volia contar una cosa que no només està passant a la meua terra sinó al món sencer.

A Ramón Guerrero, «el Cristo», l’ha convertit en protagonista i ha estat peça clau en el projecte.

A Ramón el conec de tota la vida, des dels 13 o 14 anys. El coneixia jo i mig Alacant més. Era un xavalet que apuntava maneres, que tenia carisma i un talent innat que era liderar. Ell es va criar en eixe món de vandalisme i delinqüència. Molts anys després, quan vaig començar a escriure aquesta història, vaig creure que ell podia sostenir el pes d’una pel·lícula. Ramón brilla davant i darrere de la càmera.

És cert que es va aturar el rodatge perquè Ramón Guerrero va ingressar a presó?

No arribàrem a aturar el rodatge sinó que haguérem de canviar el guió. Totes les seqüències en què no estava Ramón es rodaren durant eixe any. La resta de seqüències, aquelles on sí que ens calia el Ramón, es gravaren durant els permisos carceraris, cada mes i mig. Durant eixe any, anava tots els diumenges a veure’l a presó i li explicava com anava el rodatge, no el vaig abandonar ni de bon tros. Hi havia una connexió artística i personal molt bèstia. Això de la pel·lícula s’ho va prendre com una motivació per a lluitar i per a eixir com abans millor.

Com es va fer el càsting de Criando ratas?

Van ser molts mesos de preguntar i camejar carrers i parcs. Ens vam recórrer cada racó de la nostra ciutat per a trobar eixos perfils de xavals que hagueren viscut el món de la delinqüència de prop però que alhora tingueren magnetisme en la pantalla. Crec que gran part de l’èxit de Criando ratas és que tots els xavals tenien quelcom especial, des de Mauri fins a Cien Duros o el Pistolica. Hi havia guió, sí: una estructura dramàtica amb introducció, nus, desenllaç i punt de gir, però tots els guions es van improvisar. La improvisació és un mètode de treball molt difícil. Ho sé també per la publicitat i altres formats audiovisuals. És un cavall desbocat difícil de domar i cal que els intèrprets coneguen bé els seus personatges i els estats emocionals de cada seqüència. Ho van aconseguir i per això és tan real.

De fet, la idea era projectar la pel·lícula en centres penitenciaris.

Ho hem fet en alguns centres en què sí que ens van deixar. No només es va projectar la pel·lícula, sinó que jo també hi vaig anar per a participar als col·loquis.

L’art per a remoure consciències.

El cinema és l’instrument perfecte per a fer-ho. Criando ratas no és un instrument d’entreteniment. Va molt més enllà, fa mal. L’art fa mal. I és difícil de consumir.

I això s’ha aconseguit amb un pressupost quasi inexistent.

Vam fer una crida a amics i familiars. Criando ratas es va construir amb el granet de sorra de molta gent propera, que va aportar cotxes, roba, escenaris… La digitalització ens ha permès poder muntar una pel·lícula amb un ordinador i amb un software barat. El problema en el cinema de guerrilla és que els temps es dilaten moltíssim.

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

“El nostre objectiu és fer una interpretació de l’economia que sigui útil per a la gent”

17 abril 2018 |

Entrevista Joan Palomés, coordinador d'economia a la Jornada

“Hi ha una part del País Valencià que no pot parlar amb ella mateixa”

13 abril 2018 |

A poc menys d’un mes per a poder tocar el diari Jornada, continuem descobrint qui forma part de l’equip. En aquesta conversa creuada, vos presentem a Hèctor Serra i a Joan Canela, dos dels periodistes que formaran part de l’equip de redacció al País Valencià

NO CALLAREM

12 abril 2018 |

Tuiters, artistes, periodistes i altres professionals han estat censurats i fins i tot condemnats a presó per exercir el dret a la llibertat d'expressió i d'informació a casa nostra. Davant aquesta amenaça, el món cultural s'ha organitzat dins la plataforma No Callarem que aquesta setmana organitza diferents activitats arreu del territori. Alguer Miquel, cantant de Txarango, fa una crida a la llibertat d'expressió i a la lluita col·lectiva

2017-12-27T09:35:56+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X