Les portes giratòries, un premi als serveis prestatsLes portes giratòries, un premi als serveis prestats
Bancs i empreses energètiques són les portes giratòries preferides de la classe política. FOTO ARXIU

L’estreta relació entre les elits polítiques i empresarials es materialitza en els consells d’administració de bancs i empreses,

Les portes giratòries, un premi als serveis prestats

L’estreta relació entre les elits polítiques i empresarials es materialitza en els consells d’administració de bancs i empreses,

Les portes giratòries, un premi als serveis prestats

Bancs i empreses energètiques són les portes giratòries preferides de la classe política. FOTO ARXIU

  • JOAN PALOMÉS (Barcelona)

  • | 20 d'oct, 2018 - 09:44

Quan es parla de corrupció és inevitable la imatge del sobre rebalsat de bitllets i la impunitat judicial. Hi ha, però, un selecte ambigú de pràctiques corruptes en les quals no necessàriament entren en joc els sobres i que es mouen en el relliscós terreny de l’al·legalitat, el secretisme i les ombres prevaricadores. Les portes giratòries i el lobbisme són dues d’aquestes fórmules acceptades amb benevolència, força freqüents i que formen part del polifacètic univers de la corrupció.

La privatització d’una empresa pública, la gestió de determinades concessions públiques, l’externalització de determinats serveis públics, l’elaboració i ratificació d’una determinada llei favorable, la gestació de normatives ad hoc que beneficien determinats productes... Tot són mesures determinants, gairebé quotidianes, que es prenen a l’Europarlamenti als parlaments d’arreu i que necessiten una figura clau, l’aconseguidor, que procedeix generalment d’això que els anglosaxons anomenen revolving doors o portes giratòries.

La definició del fenomen és agraïdament bidireccional: polítics i funcionaris que són entronitzats en l’escalafó amb el premi d’escalfar una poltrona molt ben remunerada a les empreses privades i, en direcció contrària, alts executius de les grans empreses privades que passen a ocupar càrrecs públics. Tots dos vessants demostren, per una banda, la relació simbiòtica entre les elits polítiques i empresarials i, per l’altra, la generositat pels serveis prestats als polítics que han fet la seva feina amb bancs i corporacions: una llei favorable per aquí, un contracte públic per allà...

Una llei que no es compleix

A l’estat espanyol hi ha una llei d’incompatibilitat vigent, la Llei 5/2006 de regulació dels conflictes d’interessos dels membres del Govern i dels alts càrrecs de l’administració general de l’Estat, que, a grans trets, prohibeix als alts càrrecs fer qualsevol activitat que guardi una estreta relació amb les responsabilitats del càrrec públic exercit anteriorment. D’altra banda, també recomana una sèrie de limitacions durant un període de dos anys per als alts funcionaris que abandonen l’administració abans d’incorporar-se al sector privat.

El sector energètic té la mà trencada a incorporar figures de la política



Però la benevolència amb què es planteja aquesta normativa és proverbial. Fa uns mesos, Pedro Solbes, ministre d’Economia els anys 2004-2009, davant de la comissió parlamentària que investigava la crisi financera i la fallida de les caixes ho deia ben clar: «Les portes giratòries existiran sempre i si no existeixen és una desgràcia que la política només pugui tenir polítics professionals que no puguin entrar i sortir». Solbes sap de què parla. Durant el seu pas per la UE com a comissari d’Assumptes Econòmics i Financers es va adonar d’aquesta pràctica en les estructures europees i de com el lobbisme era una sortida freqüent entre comissaris i alts funcionaris. La pàgina https://corporateeurope.org/ ofereix una llista exhaustiu d’alts funcionaris europeus que han traspassat les portes giratòries, la qual cosa«planteja grans dubtes sobre si les institucions de la UE són prou sòlides per reconèixer i actuar sobre els conflictes d’interessos», segons diu a la web.

El polititzat sector energètic

El totpoderós sector energètic té la mà trencada en això d’incorporar figures de la política. A Solbes, per exemple, el va fitxar la italiana Enel, propietària d’Endesa. La nòmina de presidents, ministres, secretaris d’estat i altres alts càrrecs que han recalat en els consells d’administració o els equips directius de les grans corporacions energètiques és llarga. Felipe González, Narcís Serra i Leopoldo Calvo Sotelo van ser contractats per Gas Natural Fenosa (ara, Naturgy); José María Aznar, Luis de Guindos, Elena Salgado i Rodolfo Martín Villa, per Endesa, una empresa que havia estat pública, però de la qual el govern de Felipe González va iniciar la privatització, culminada pel govern d’Aznar; Ángel Acebes i Manuel Marín van acabar a Iberdrola; Josep Borrell, a Abengoa; Miguel Boyer, Ángeles Amador i José Folgado, a Red Eléctrica Española; Isabel Tocino i Antonio Hernández Mancha, a Enagás, i Ana Palacio, a Enagás i Hidrocantábrico. I això només és un tast. Una investigació de la revista La Marea identifica 175 ex-alts càrrecs polítics que han ocupat o ocupen les poltrones dels consells d’administració de les energètiques. La feina no és gaire feixuga: 11 reunions anuals.

Els bancs també disposen d’una bona nòmina de polítics

 

Els bancs també disposen d’una bona nòmina de polítics. El Santander té el més ben pagat de l’Ibex: Rodríguez Inciarte, que el 2016 es va embutxacar 5,3 milions d’euros. El segon lloc l’ocupa Josu Jon Imaz, a qui Repsol paga tres milions d’euros. Acompanyen Inciarte al consell d’administració Abel Matutes, Isabel Tocino, Juan Manuel Villar Mir —tots ells populars— i Guillermo de la Dehesa, del PSOE. El BBVA acaba de fitxar Jaime Caruana, exdirector del Banc de Pagaments Internacionals (BIS, la sigla en anglès) i exgovernador del Banc d’Espanya durant la bombolla immobiliària. Caixabank també és força generosa amb els seus: Marcelino Oreja, Rodrigo Rato, Pedro Solbes, Javier Solana, Cristina Garmendia, Lluís Reverter, Francesc Homs, Delfí Guàrdia i Cristina de Borbó són alguns dels que aixopluga.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu