Els contractes de menys d’un mes s’han disparat des de l’esclat de la crisiEls contractes de menys d’un mes s’han disparat des de l’esclat de la crisi
Treballador de la verema al Bages. FOTO ARXIU

A Catalunya, gairebé quatre de cada deu contractes que s’han signat fins a l’agost s’allarguen menys de trenta dies

Els contractes de menys d’un mes s’han disparat des de l’esclat de la crisi

A Catalunya, gairebé quatre de cada deu contractes que s’han signat fins a l’agost s’allarguen menys de trenta dies

Els contractes de menys d’un mes s’han disparat des de l’esclat de la crisi

Treballador de la verema al Bages. FOTO ARXIU

  • MARC FONT (Barcelona)

  • | 06 d'oct, 2018 - 08:16

La darrera enquesta de població activa (EPA), corresponent al segon trimestre del 2018, situava en l’11,4% la taxa d’atur a Catalunya. La xifra està clarament per sota del 24,4% que s’havia assolit en el primer trimestre del 2013, en el pitjor moment d’una crisi que s’arrossega des de fa més d’una dècada, però segueix molt per sobre del 6,5% que hi havia en el moment de tancar-se el 2007. Tot i que amb guarismes diferents, l’evolució de la taxa d’atur a les Illes i al País Valencià és semblant durant el mateix període. La primera conclusió és òbvia: fa més de cinc anys que l’atur es redueix. Ara bé, quan s’amplia la mirada difícilment es pot fer una lectura optimista de la situació. L’objectiu de la plena ocupació, que tècnicament se situa per sota del 5% d’atur, està lluny i, sobretot, s’acumula més d’un decenni de precarització laboral.

La temporalitat torna a estar a uns nivells altíssims —gairebé ­incomparables a escala europea— i, a més a més, els contractes no indefinits són cada vegada més curts, fins al punt que, en el cas de Catalunya, gairebé la meitat del total tenen una durada in­ferior als tres mesos. Si a això s’hi afegeix la pèrdua de poder ­ad­quisitiu dels salaris es completa el còctel per qüestionar el relat de la ­recuperació econòmica. Segons les dades del departament de Treball de la Generalitat de Catalunya, durant el 2007 van formalitzar-se al voltant de 2.860.000 contractes laborals a Catalunya, dels quals el 17% —uns 485.000— eren indefinits, el 21,9% duraven menys d’un mes i el 14,6% se situaven entre els 30 i els 90 dies. En aquell moment, la taxa de temporalitat —és a dir, el percentatge de treballadors amb un contracte temporal respecte del total de la població ocupada— era del 22,3%.

Amb l’esclat de la crisi, la destrucció d’ocupació va ser generalitzada, però en la majoria dels casos el primer impacte va ser sobre els contractes temporals, ja que no renovar-los suposava un cost menor per a les empreses. Així, el quart trimestre del 2012 —amb un nivell d’atur de gairebé el 24%— la temporalitat havia baixat fins al 17,4%. Aquell any el govern espanyol, aleshores presidit per Mariano Rajoy (PP), va aprovar la seva famosa reforma laboral. Una de les conseqüències evidents d’aquesta reforma va ser l’augment dels contractes temporals. A finals del 2013, la taxa de temporalitat ja havia crescut fins al 18,9%. I el segon trimestre d’enguany va tancar-se al 21,6%, ben a prop del nivell assolit durant els darrers espeternecs de l’aparent —i mai completa— bonança fruit de l’orgia immobiliària.

Però més enllà del retorn a un nivell de temporalitat que supera amb claredat el 20% de la població ocupada, el que realment marca un creixement evident de la precarietat és l’escurçament dels contractes. Aquest 2018, fins a l’agost, a Catalunya s’han signat una mica més de 2.210.000 contractes. Els indefinits amb prou feines representen el 13,6%, mentre que els de menys d’un mes s’enfilen fins al 37,2% —més de 820.000—, un nivell superior al dels dos darrers anys. A més a més, un 10,2% més s’allarguen entre un i tres mesos, és a dir, que el 47,4% de tots els contractes signats —gairebé la meitat— duren menys de tres mesos. A les Illes, entre el 2015 i el 2018 els contractes de menys d’un mes han passat de 21.342 a 23.251. A això s’hi ha d’afegir que la majoria dels contractes que se situen per sota dels 30 dies són d’una setmana o menys.

Triple nivell de precarietat
Què impliquen aquest tipus de contractes d’una durada tan curta? Per Ricard Bellera, secretari de treball i economia de CCOO de Catalunya, fonamentalment contenen «tres nivells de precarietat». «Primer, signifiquen una situació de precarietat per a la persona, perquè amb contractes tan curts s’arrossega una incertesa que impedeix, per exemple, encetar un projecte personal. Hi ha, per tant, una precarietat existencial. Segon, també és perjudicial per a l’empresa. Si bé és cert que a curt termini a la companyia li pot suposar un estalvi econòmic, a la llarga és contraproduent, perquè amb un model d’aquest tipus no inverteix en l’equip de treball i en la seva formació, un fet que és absolutament imprescindible si vol garantir-se la seva pròpia competitivitat. I, tercer, també genera una precarietat a nivell de país, perquè impacta en el sistema públic. Al cap i a la fi, els serveis es financen fonamentalment amb la fiscalitat, d’una banda, i amb les cotitzacions laborals. Les feines amb més rotació i contractes més curts coincideixen amb carreres contributives més precàries, amb persones que no només cobren menys anualment, sinó també per hora. I això penalitza el sistema públic», afirma Bellera.

Més enllà del retorn a un nivell de temporalitat que supera el 20% de la població ocupada, el que marca un creixement evident de la precarietat és l’escurçament dels contractes

Tot i que l’expansió dels contractes de menys d’un mes és generalitzada, té un impacte especialment important en els serveis i, molt en concretament, en sectors vinculats al turisme, si bé també en la indústria. Aquest tipus de contractes afecten sobretot dones i joves. Una altra xifra que posa de manifest la proliferació de contractes cada cop més curts és que, si el 2007 una ocupació temporal s’allargava de mitjana 68 dies, ara tot just arriba als 44, segons dades del Servei Públic d’Ocupació Estatal (SEPE).

Per Bellera, el primer pas per lluitar contra aquest model és derogar la reforma laboral del govern del PP perquè, entre altres qüestions, «va destrossar el model de negociació col·lectiva» i ha facilitat la propagació de contractes temporals.

Paral·lelament, el sindicalista advoca per augmentar la capacitat d’intervenció de la Inspecció de Treball, perquè qüestiona que en molts casos se’ls pugui considerar «eventuals per circumstàncies de la producció». Bellera considera que se’n fa un ús fraudulent per no regularitzar llocs de treball que realment són estructurals. La situació, en canvi, beneficia les empreses de treball temporal (ETT), que des del 2010 han passat de signar el 17% dels contractes no indefinits a Catalunya a formalitzar-ne al voltant del 20,5% l’any passat, segons un informe de març de la patronal Pimec. Els treballadors que encadenen cada any més contractes i d’una durada imparablement més curta es cronifiquen. No sembla que la crisi s’hagi acabat, precisament.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu