La discreta influència dels pirates del capitalismeLa discreta influència dels pirates del capitalisme
Les agències de ràting han estat les responsables de la crisi financera global. FOTO ARXIU

Les agències de qualificació són entitats privades amb una influència abassegadora: les valoracions de Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch, que controlen el 90% del sector, poden decidir el destí d’una empresa o d’un estat

La discreta influència dels pirates del capitalisme

Les agències de qualificació són entitats privades amb una influència abassegadora: les valoracions de Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch, que controlen el 90% del sector, poden decidir el destí d’una empresa o d’un estat

La discreta influència dels pirates del capitalisme

Les agències de ràting han estat les responsables de la crisi financera global. FOTO ARXIU

  • JOAN PALOMÉS (Barcelona)

  • | 14 de set, 2018 - 23:46

Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch són la tríada sinistra del neoliberalisme rampant. Discreta, la seva influència és abassegadora, amb el control del 90% del negoci de les agències de qualificació ­­—­Fitch és la més modesta—, uns ens avaluadors indispensables per a les regles de joc del capitalisme global. No hi ha cap organisme, entitat, administració, corporació, empresa, municipi o estat susceptible d’obtenir crèdits que no hagi de passar per la valoració inquisidora dels seus tècnics.

No és obligatori, certament, passar per l’auditoria, però l’absència de la nota qualificadora és sospitosa i pot comportar problemes de mala imatge i maldecaps financers addicionals. Entre moltes raons, perquè la triada actua com un totpoderós oligopoli consolidat d’influència demolidora: les seves qualificacions són assumides com a referència estàndard de l’economia.

Conseqüències del BBB
Què pot passar si una empresa, posem per cas, rep una valoració negativa BBB? Doncs que els interessos pujaran proporcionalment a la baixada de la seva qualificació, els contractes amb altres institucions financeres es veuran afectats, les despeses augmentaran i disminuirà la seva solvència. Fins i tot hi ha préstecs a empreses que inclouen clàusules vinculades a la qualificació, que obliguen a retornar íntegrament el crèdit si l’agència de ràting degrada la nota, la qual cosa comporta la fallida automàtica de l’empresa. Quan és un estat el que rep la nota negativa, els primers efectes són immediats: augmenten les despeses de finançament, la borsa cau i puja dràsticament el preu de les emissions de deute.

L’opacitat és una de les principals virtuts de les agències de qualificació. I no només per l’ús extensiu que fan dels paradisos fiscals. El seus mètodes de valoració de la solvència de l’entitat investigada són un veritable misteri. Tot i que fan servir variables com la facturació, els ingressos passats i futurs, les inversions, el capital social, la liquiditat o la qualitat de la gestió, el dubte raonable està en la interpretació d’aquestes dades i el pes que té cadascuna en l’informe final. Més encara: les agències de ràting no lliuren l’avaluació final —secret comercial— a les empreses avaluades. Ni tampoc als estats. És per això que mai s’ha pogut supervisar judicialment una qualificació.

Els inicis de les agències
En un principi, les companyies de qualificació no eren més que empreses auditores que elaboraven informes o oferien assessorament sobre empreses susceptibles de rebre inversions. Ben simple. És a partir de finals dels setanta, en plena mutació del capitalisme productiu a l’especulatiu, quan les agències, a instàncies de l’FMI i el SEC (Securities and Exchange Commission), la borsa dels Estats Units, esdevenen els àrbitres totalitaris que són avui.

Les valoracions de les agències de qualificació són assumides com a referència estàndard de l’economia

 

Fins i tot s’abandona la pràctica innocent de la venda dels informes tècnics i s’adopta el concepte de qui paga mana. És a dir, qui paga el servei, i com més generosament millor, és la corporació o l’organisme que surt al mercat en cerca de finançament.
Abans de la crisi, per exemple, només hi havia nou grans corporacions al quadre d’honor de la valoració AAA. A partir del 2008, quan va esclatar la crisi financera mundial, les empreses amb la màxima nota passen a ser 64.000. Tot un premi de reconeixement a l’univers especulador i financer. Michael D. Courtian, exvicepresident de Moody’s, reconeixia davant d’una comissió federal d’investigació que «el més important per a l’agència no era l’objectivitat i la veracitat dels estudis, sinó la satisfacció dels clients que finançaven els estudis». Més clar, aigua.

Responsables de la crisi
Els desastres provocats per aquestes agències han estat reconeguts pel mateix nucli dur del capitalisme. L’apartat de conclusions de l’Informe de la Comissió d’investigació sobre la crisi financera, elaborat pel Congrés dels Estats Units, és contundent: «Les tres agències de qualificació van ser les eines clau de la crisi financera». Standard & Poor’s va avaluar amb la màxima nota (triple A) les hipoteques porqueria de Lehman Brothers, que provocarien la fallida del banc d’inversions i, posteriorment, la crisi global.

El cas islandès és de manual: es concedia la triple A a Islàndia per la flamant legislació bancària ultraliberal i poc després el sistema bancari entrava en fallida estrepitosa. El gegant energètic Enron —amb gairebé 25.000 treballadors— tenia la qualificació més alta quan, de la nit al dia, va tancar les portes. Va mantenir la màxima nota, fins i tot després que les accions caiguessin de 70 a 3 dòlars.

Però quan es tracta d’estats i organismes públics, la valoració de les agències de ràting no es tan benèvola. La rebaixa de les notes a gairebé «bons porqueria» dels deutes de Portugal, Itàlia, Grècia i l’estat espanyol va provocar veritables estralls en els pressupostos, tot i les reformes neoliberals que els estats van emprendre. La mateixa Autoritat Europea de Mercats i Valors va denunciar les agències de qualificació per conflicte d’interessos. Standard & Poor’s va ser objecte d’una investigació judicial a Itàlia per haver especulat a la borsa amb informació confidencial. L’economista Paul Krugman ha descrit la tríada com «un sistema extremadament corrupte» i Wolfgang Hetzer, director de l’Oficina Europea de la Lluita contra el Frau (OLAF), considera les agències de qualificació com a part de la «màfia financera».

Els propietaris de tot plegat
La gran pregunta és: qui hi ha darrere de les agències de qualificació? De qui són propietat? Segons el llibre Las agencias de calificación (Virus editorial), de Werner Rugemer, els noms insignes que hi ha al darrere pertanyen al club exclusiu del ja famós 1%. Standard & Poor’s, per exemple, pertany a l’editorial McGraw Hill que, al seu torn, és propietat del multimilionari Harold McGraw Hill III, que comparteix accionariat amb els principals fons voltor de la lliga de campions: Capital World, Black Rock, Vanguard, State Street, Washington Mutual o Fidelity, i també amb el Bank of New York, Morgan Stanley i Allianz Global, entre molts altres mestres de l’especulació. Darrere de Moody’s trobem un dels homes més rics del món: Warren Buffett i el seu fastuós entramat financer. I Fitch és propietat del francès Marc Ladreit de Lacaharrière, amo de Fimalac, L’Oréal i Renault. La crème de la crème de l’1%, doncs.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu