El CIADI, la injusta garantia de les transnacionalsEl CIADI, la injusta garantia de les transnacionals
El Banc Mundial acull les instal·lacions del tribunal d’arbitratge. FOTO ARXIU

El Centre Internacional d’Arranjament de Diferències Relatives a Inversions (CIADI) és una institució del Banc Mundial que arbitra els litigis entre els estats i les grans corporacions. L’equanimitat no és, precisament, la seva característica principal

El CIADI, la injusta garantia de les transnacionals

El Centre Internacional d’Arranjament de Diferències Relatives a Inversions (CIADI) és una institució del Banc Mundial que arbitra els litigis entre els estats i les grans corporacions. L’equanimitat no és, precisament, la seva característica principal

El CIADI, la injusta garantia de les transnacionals

El Banc Mundial acull les instal·lacions del tribunal d’arbitratge. FOTO ARXIU

  • JOAN PALOMÉS (Barcelona)

  • | 08 de set, 2018 - 01:26

Naturgy (abans Gas Natural) i la italiana Eni acaben de guanyar un plet contra l’estat egipci, que haurà de pagar la xifra descomunal de 2.000 milions de dòlars a les companyies energètiques. El litigi s’inicia el 2014, quan Eni i Unión Fenosa, avui absorbida per Naturgy, van presentar una demanda per manca de subministrament al complex de gas natural liquat (LNG, en anglès) Spanish Egyptian Gas Company (SEGAS), ubicat a Damietta, al nord del país. Aquell any encara s’arrossegava la greu crisi energètica derivada de les revoltes de la Primavera Àrab. El tribunal ha fonamentat la sentència en les lleis d’inversió internacional i en el fet que les multinacionals no van rebre un «tractament just i equitatiu». Òbviament, les accions de Naturgy van pujar el 2,5%, al capdavant de l’Ibex-35.

El tribunal de les empreses
El sever tribunal que va condemnar Egipte a pagar una indemnització tan elevada no és cap altre que el Centre Internacional d’Arranjaments de Diferències Relatives a Inversions (CIADI), una institució del Banc Mundial i el tribunal d’arbitratge més important del món. Aquests tribunals són mecanismes força efectius però discrets, que protegeixen les corporacions transnacionals quan els estats prenen decisions polítiques que podrien afectar-ne els interessos.

Una justícia per als rics unilateral, perquè està concebuda únicament com a mecanisme de plets contra els estats —i no a l’inrevés—, amb sentències d’obligat compliment i sense espai jurídic per al recurs o la revisió del cas, perquè no hi ha instàncies superiors. A més, i aquí és on està la fal·làcia processal, la base jurídica d’aquests tribunals per a la resolució dels conflictes es limita als tractats bilaterals de protecció d’inversions (BIT, en anglès) i al Conveni de Washington de 1966.

Qualsevol altra legislació nacional —inclosa la Constitució de l’estat que seu a la banqueta— o internacional —inclosa la Declaració Universal dels Drets Humans— no es té en consideració; és a dir, la vulneració del medi ambient o dels drets dels habitants afectats per l’activitat d’aquestes empreses multinacionals ni tan sols es consideren.

Casos exemplars
Hi ha casos paradigmàtics elevats a la sospitosa justícia del tribunals d’arbitratge. Quan Angela Merkel va decidir l’apagada nuclear com a reacció al desastre de Fu­kushima l’any 2011, no s’esperava que tres companyies energètiques —E.On, RWE i la sueca Vatenfall— demandessin l’estat alemany per expropiació il·legal dels béns de les corporacions. La indemnització sol·licitada fa basarda: si fa no fa, 25.000 milions d’euros. Encara no s’ha resolt.

Un altre cas destacable és el que va enfrontar la companyia tabaquera Phillip Morris amb la República de l’Uruguai, quan el país va iniciar una campanya de promoció de la salut que incloïa un seguit de mesures antitabac, com la prohibició de fumar a l’interior dels espais públics. El fabricant de cigarretes no va dubtar a querellar-se per vulneració de les seves inversions i atemptat contra la propietat intel·lectual. Sis anys després, i contra tot pronòstic, el CIADI resolia a favor de l’Uruguai, amb la qual cosa creava jurisprudència internacional.

E.On, RWE i Vatenfall sol·liciten una indemnització a l’estat alemany de 25.000 milions d’euros

 

Les empreses espanyoles ocupen el cinquè lloc en el rànquing de les corporacions que més demandes han presentat davant del CIADI. Companyies com Repsol, Naturgy (Gas Natural), Abengoa, Agbar, Telefonica, Enagas i Iberdrola són habituals en aquests tribunals. El 90% d’aquestes demandes s’adrecen contra països de l’Amèrica Llatina, principalment l’Argentina, Colòmbia, l’Equador, Veneçuela i Mèxic. Per la seva banda, l’estat espanyol és el tercer país del món amb més demandes d’arbitratge del CIADI, gairebé una quarantena.

Quaranta demandes

El Tractat de la Carta de l’Energia (TCE) és un acord internacional que regula totes les activitats relatives a l’energia: comerç, tràfic, inversió, eficiència energètica i, ves per on, resolució de conflictes. L’objectiu és preservar la inversió estrangera directa i el comerç energètic transfronterer globalment. Es tracta d’un altre refugi excel·lent per a les grans corporacions, en aquest cas energètiques, i amb les quals l’estat espanyol té un greu problema. En efecte, des de l’any 2011, una quarantena de plets han estat presentats per diverses companyies invocant el TCE. La qüestió es remunta als anys 2010 i 2013, quan els governs espanyols del PSOE i del PP van alterar el marc regulador energètic i van suprimir les subvencions a les energies renovables. Des de llavors han plogut les demandes i ja sumen 8.500 milions d’euros les indemnitzacions sol·licitades.

Les empreses demandants, però, no són precisament paladins de la lluita contra el canvi climàtic, per exemple. Així, el 88% d’aquestes demandes no provenen d’empreses de companyies d’energies renovables, sinó de fons voltor i altres fons inversors. Masdar, que és un fons estatal d’Abu Dhabi; RREEF, que pertany a Deutsche Bank, i Antin, que és un fons de capital que pertany parcialment a BNP Paribas, en són alguns exemples. Igualment, els plets són impulsats per empreses fantasma, sense cap activitat coneguda i usades per al rentat de diners i l’evasió fiscal, com Isolux Infrastructure o Charanne, amb seu als Països Baixos i propietat dels empresaris Luis Delso i José Gomis Cañete.

El lucre cessant
Si els tribunals d’arbitratge representen una clamorosa perversió de la justícia per l’evident manca d’equanimitat, no és menys irregular una figura jurídica que, gairebé sense excepció, les companyies al·leguen sense escrúpols: el lucre cessant o la pèrdua de fluxos de caixa futurs, que no són més que els beneficis que aquestes corporacions s’haurien embutxacat en un escenari hipotètic de bonança en el transcurs d’un determinat nombre d’anys. I 25 anys és un temps plausible per a un bon nombre de companyies, com la britànica Eiser, que reclama 128 milions d’euros a l’estat espanyol en concepte del lucre cessant corresponent a aquest període.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu