L’arquitectura camina lentament cap a la sostenibilitatL’arquitectura camina lentament cap a la sostenibilitat
Edifici La borda a al barri de la Bordeta a Barcelona. FOTO LA BORDA

L’arquitectura camina lentament cap a la sostenibilitat

L’arquitectura camina lentament cap a la sostenibilitat

Edifici La borda a al barri de la Bordeta a Barcelona. FOTO LA BORDA

  • MARTA MOLINA (Barcelona)

  • | 08 de set, 2018 - 01:27

L’arquitecte i visionari nord-americà Buckminster Fuller (1895-1983) va preguntar un dia al prestigiós premi Pritzker britànic Norman Foster: «Quant pesa el seu edifici?». Es referia a un dels seus primers edificis de formigó. La pregunta va deixar Foster perplex, però posteriorment el va estimular a construir edificis més lleugers i sostenibles.

Avui dia, pocs arquitectes deixen de banda els principis de l’eficiència energètica i dels materials a l’hora de dissenyar, construir o rehabilitar edificis, ja sigui per sentit comú o perquè disposen de prou dades i eines per avaluar millor l’impacte mediambiental, social, econòmic i cultural de la seva arquitectura.

«Ionquis energètics»
Segons el Programa Mediambiental de les Nacions Unides, l’edificació representa avui el 40% del consum energètic mundial i un terç de les emissions de diòxid de carboni. A l’estat espanyol representa el 17% del consum d’energia final i el 25% de la demanda elèctrica total, segons dades de l’IDAE (Institut per a la Diversificació i l’Estalvi de l’Energia) del 2011. El gener del 2014, segons dades del ministeri d’Indústria, Energia i Turisme, a Catalunya, dels 195.089 habitatges certificats energèticament, només el 0,14% —280 habitatges— tenien la màxima qualificació (certificació A) i el 95% estaven entre la D i la G.

Les dades ens diuen que avancem molt lentament pel camí de la sostenibilitat i més tenint en compte que el Parlament Europeu va emetre el 2010 la directiva 2010/31/UE, en què establia l’horitzó del 2018 per a l’administració pública i del 2020 per a la resta de promotors dels estats membres de la UE de construir només NZEB (Nearly Zero Energy Building, edificis de consum gairebé nul) i reduir considerablement les emissions del parc immobiliari construït. Una directiva que el govern espanyol va recollir en el Reial Decret 235/2013.

Resumint, sembla que s’ha construït molt malament durant molt de temps i que no només la major part del parc immobiliari espanyol (95%) està mal construït i desfasat, sinó que els alts nivells d’emissió de diòxid de carboni no corresponen exclusivament als edificis vells: el 74% dels de nova construcció tenen també una qualificació D-G, és a dir, se situen a la part baixa de l’escala en la certificació d’eficiència energètica.

L’eficiència energètica dels nostres edificis, doncs, està molt lluny dels nivells òptims i fins i tot del seu propi potencial. Són el que l’arquitecte Albert Cuchí anomena «ionquis energètics».

Edificis de consum zero
Segons l’arquitecte Pol Sarsanedas, certificat com a passivhaus designer, cal prioritzar la rehabilitació, sempre que sigui possible, i si es construeix «que sigui de forma eficient i sostenible».

Pel que fa a la demanda energètica, malgrat que la majoria de construccions encara n’estan molt lluny, és possible minimitzar la petjada ecològica i fins i tot anul·lar-la. Es poden fer edificis de consum zero i rehabilitar cases existents perquè tinguin una elevada eficiència energètica, un màxim confort i un mínim consum. És el que passa amb les passivhaus (cases passives): consumeixen tan poc que amb una producció d’energia renovable domèstica es pot assolir fins i tot un balanç positiu, és a dir, produir més energia de la que es consumeix.

Els materials que emprem en la construcció són un dels aspectes mediambientals que determinaran l’energia grisa embeguda en la nostra casa: la motxilla ecològica. El més sostenible seria construir amb materials autòctons i produïts per l’entorn.

Sarsanedas insisteix que, si volem reduir les emissions de diòxid de carboni o l’impacte mediambiental de la nostra construcció, en primer lloc caldrà reduir el volum de materials i fer servir els que, des de l’extracció i fins a la demolició de l’edifici, passant per la fabricació, el transport, la manipulació, etc., tinguin el mínim impacte mediambiental possible. «En primer lloc tenim els materials biosfèrics; després, els reutilitzables i els reciclables».

L’edificació representa el 40% del consum energètic mundial

 

Avui dia aquests materials no estan únicament associats a sistemes artesanals, sinó que la indústria ha incorporat productes i tecnologies interessants per a l’arquitectura, com ara les estructures de fusta, de fusta contralaminada, de fusta reciclada, d’aïllaments de suro, cànem, llana d’ovella, cotó, cel·lulosa reciclada, de morters naturals, entre altres moltes varietats. Tot i això, Sarsanedas diu que «l’extracció de molts materials han arribat al seu pic —és el que s’anomena taxa de retorn negatiu — i que l’optimisme tecnològic no ha d’eclipsar la dependència ecològica estructural».

Les Passivhaus
Pels volts dels anys 90, el doctor Wolfgang Feist i el seu equip, a partir de la seva dissertació sobre simulacions dinàmiques en els balanços energètics dels edificis, van desenvolupar el concepte Passivhaus (estàndard d’edifici de molt baix consum energètic) i van fundar el Passivhaus Institut. Posteriorment, van construir el primer habitatge col·lectiu passiu a Darmstadt.
Com a estàndard, va molt més enllà de la normativa i, per tant, és d’aplicació voluntària, però és el més exigent pel que fa a la reducció de la demanda energètica.

Perquè ens en fem una idea: un habitatge construït abans del 1980 pot tenir un consum energètic per climatització de l’ordre de 200 kWh per m², i un d’anterior al 2006, de 120 kWh per m². La Casa RM, construïda i dissenyada per Sarsanedas a Sant Andreu de Llavaneres, té una demanda tèrmica inferior a 15 kWh per m², que representa entre un 75% i un 90% d’estalvi en calefacció i refrigeració respecte de la majoria del parc immobiliari. Encara que no és imprescindible en una casa passiva, la Casa RM està dissenyada amb sistemes de bioconstrucció i criteris de biohabitabilitat, com ara l’ús de materials saludables i la reducció de corrents electromagnètics.

L’edifici de la cooperativa La Borda, al barri de la Bordeta de Barcelona, és el primer amb una estructura de fusta, i el més alt d’aquestes característiques de la ciutat. Està dissenyat per la cooperativa d’arquitectes La Col i també han aplicat els criteris de les cases passives a l’hora de concebre’l. Cristina Gamboa, arquitecta de La Col, comenta que «en 24 dels 28 pisos gairebé no cal calefacció, perquè són molt passius i l’estructura de fusta i el pati semiobert són mecanismes per afavorir-ho». La gestió energètica és tota centralitzada i, a més, el pati afavoreix la ventilació i a l’estiu no hi cal aire condicionat. Els consultors ambientals diuen que com a mínim reduiran en un 50% la despesa energètica en comparació amb una casa de les habituals. A més, col·lectivitzar els serveis com la bugaderia també redueix el consum d’energia. Gamboa insisteix que cal saber fer servir l’edifici perquè sigui passiu del tot i que, «si s’usa bé, el cost energètic baixa molt». 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu