«Cal un marc normatiu que vagi més enllà del cooperativisme, que és l’economia social i solidària»«Cal un marc normatiu que vagi més enllà del cooperativisme, que és l’economia social i solidària»
(Joan Palomés)

IVAN MIRÓ | SOCIÒLEG

«Cal un marc normatiu que vagi més enllà del cooperativisme, que és l’economia social i solidària»

IVAN MIRÓ | SOCIÒLEG

«Cal un marc normatiu que vagi més enllà del cooperativisme, que és l’economia social i solidària»

(Joan Palomés)

  • JOAN PALOMÉS (Barcelona)

  • | 07 de jul, 2018

Investigador en economia cooperativa, social i comunitària, soci treballador a La Ciutat Invisible; fa recerca i formació a Coòpolis, l’Ateneu Cooperatiu de Barcelona

Defineixi breument el cooperativisme.
Una cooperativa és una experiència humana i una eina de les classes populars per autoorganitzar-se econòmicament i cobrir les seves necessitats vitals, socials, culturals... D’altra banda, el cooperativisme neix com una resposta del proletariat europeu al sorgiment del capitalisme i la industrialització que van generar la proletarització i la creació dels suburbis obrers.

Com i quan sorgeixen les cooperatives?
Cooperació social hi ha hagut sempre. El règim comunal de l’edat mitjana també tenia un esperit cooperatiu. La vaga general de 1855 és en defensa de les societats obreres de Catalunya. Unes societats obreres que són la matriu d’on sorgeixen les societats d’ofici i, més tard, els sindicats, les cooperatives obreres de consum i de producció, les mutualitats —les societats de socors mutus—, els ateneus obrers, les escoles racionalistes... Tot ve de l’associacionisme. Associar-se per a un fi comú. I ja en el 36 es va viure un debat intens entre les cooperatives i les col·lectivitzacions. Moltes col·lectivitzacions van acabar sent cooperatives. Les dues son de naturalesa col·lectiva, però tenen diferències substancials.

No hi ha un model únic de cooperativa.
A grans trets, hi ha dos models de cooperatives. Val a dir que totes les cooperatives tenen ànim de lucre limitat. Quan hi ha beneficis, que nosaltres en diem excedents, no es poden repartir entre els socis de manera individual, perquè la mateixa llei diu que s’ha de dotar d’uns fons de reserva obligatori, un fons d’educació i de promoció del cooperativisme. Aquest concepte ja sorgeix en les cooperatives obreres de principis de segle XX i això es reflecteix en la llei actual de cooperatives. Després hi ha cooperatives sense afany de lucre que col·lectivitzen tots els seus excedents. Això no vol dir que amb aquests excedents es nodreixi un fons mutual que es destini, per exemple, a despeses de dentista, o oculista, o idiomes, o estudis. És a dir, no es reparteixen diners, sinó polítiques socials.

El cooperativisme neix com una resposta del proletariat europeu al sorgiment del capitalisme

  

Hi ha situacions històriques, conjunturals, que hagin animat el moviment cooperatiu?
El cooperativisme ha tingut més embranzida segons la conjuntura econòmica, política. Durant la dictadura, el cooperativisme, òbviament, no va reeixir. Durant la segona república, certes polítiques socials van donar un impuls poderós a un cooperativisme que s’havia desenvolupat en els 40 anys anteriors. La crisi del 73-77, juntament amb la forta capacitat d’organització obrera, va fer que als anys 80 hagués una onada de cooperativisme industrial fort. D’altra banda, en un context com l’actual, amb una greu crisi no només econòmica, la gent s’està repensant la seva relació amb el treball, el consum, les finances, l’estalvi, el paper que juga l’economia en les seves vides... i s’ha despertat un interès pel cooperativisme. Segurament, amb polítiques públiques a favor, com les que impulsen ara mateix la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, aquests anhels de cooperativitzar la vida tenen més facilitats que en cicles econòmics i polítics anteriors. A més, el cooperativisme que aposta per la transformació social va plantar batalla de manera rellevant a la llei de cooperatives del 2015 del govern neoliberal de CiU perquè volien orientar les energies col·lectivistes cap a la mercantilització, introduint uns elements de jerarquia que no tenia res a veure amb la definició de l’Aliança Cooperativa Internacional. La llei del 2015 és més individualista que la llei anterior.

El marc normatiu és fonamental?
Hi ha una necessitat de crear un marc normatiu que vagi més enllà del cooperativisme, que és l’economia social i solidària. A Catalunya no hi ha cap llei d’economia social i solidària. A l’estat espanyol hi ha la llei d’economia social —cooperatives, societat laborals— i a França sí que hi ha una llei d’economia social i solidària que engloba una diversitat de formes jurídiques i econòmiques —unes més empresarials, d’altres més comunitàries— des d’horts urbans fins a grups cooperatius. I aquest tipus de realitat socioeconòmica no es té en compte a Catalunya en tota la seva amplitud. La llei francesa, per exemple, preveu que les empreses mercantils poden ser cooperativitzades pels seus treballadors i ofereix ajudes per a això.

I com es podria esbossar una llei d’economia social i solidària a Catalunya?
D’entrada posant l’èmfasi en el terme solidària. La llei d’economia social i solidària no hauria de ser només una llei de reconeixement formal de les iniciatives, perquè l’economia social i solidària no és només una forma d’emprendre, sinó que és un altre model de desenvolupament econòmic, diferent al capitalisme. És a dir, una llei que no només reconegui les experiències ja existents, sinó que impulsi un canvi de model econòmic cap a una economia social i solidària transformadora.

I és que l’economia social i solidària engloba un ventall enorme d’iniciatives. Trobem els organismes representatius històrics del moviment, com la Confederació de Cooperatives de Catalunya, les cooperatives de treball, de consum, d’habitatge, d’ensenyament... Hi trobem la Xarxa d’Economia Solidària, que no està reconeguda dintre de la llei de cooperatives com a representació, però sí que és un moviment sociopolític que no només organitza cooperatives, sinó associacions que s’identifiquen amb l’economia solidària. Hi ha l’Associació d’Economia Social, que és el paraigua que integra el Tercer Sector, les associacions, les Fundacions. Hi ha altres elements sorgits fa dos anys com els ateneus cooperatius, que n’hi ha 14 a Catalunya i ajuden a crear cooperatives al seu territori amb finançament públic, però amb una gestió cooperativa. Els grups de consum agroecològic, o els espais de criança. Tot plegat en un àmbit que funciona amb una altra matriu de propietat, de governança i d’excedents diferents al capitalisme. El poder i el diner són eines col·lectives per transformar la societat. Les finances ètiques i solidàries és un altre subsector de l’economia social i solidària (Coop 57, Fiare, etc). Una altra família és el cooperativisme de crèdit (Caixa d’Enginyers). Actualment, hi ha molt dinamisme en aquests sectors. A Catalunya, contínuament s’estan generant noves iniciatives (Som Energia, Som Connexió, Som Mobilitat) que han nascut fa quatre dies i tenen èxit.

I després tenim l’economia col·laborativa.
Cal no confondre mai l’economia col·laborativa amb l’economia cooperativa. Hi ha molta confusió amb això de l’economia col·laborativa. Sempre s’han de fer tres preguntes: qui és el propietari de l’empresa, qui pren les decisions a l’empresa i cap a on van els beneficis. Les respostes et donaran si és capitalisme, sigui col·laboratiu o no, o cooperativisme. No és el mateix Wikipedia, coneixement compartit, que Bla Bla Car, per exemple.