El negoci de l’espoli fiscalEl negoci de l’espoli fiscal

El negoci de l’espoli fiscal

El negoci de l’espoli fiscal

  • JOAN PALOMÈS / Redacció Barcelona

  • | 05 de maig, 2018 - 00:13

El frau fiscal és una de les principals sagnies per a l'estat del benestar. Els impostos són el fonament de les polítiques i les inversions públiques, i la seva elusió per part de les grans fortunes i les transnacionals és una pràctica a l'alça que gaudeix d'impunitat. 

La criminalitat financera sempre ha gaudit d’una salut de ferro. L’absoluta benevolència normativa i legislativa, l’aixopluc ideològic de les institucions acadèmiques i les complicitats en els múltiples estaments econòmics i financers han fet de l’evasió i l’elusió fiscal la quinta essència de l’economia global. I també la causa de les esquerdes insondables entre els pocs que ho tenen tot i els molts que no tenen res.

Segons Tax Justice Network, hi ha ben amagats entre 21 i 32 bilions de dòlars als paradisos fiscals procedents del narcotràfic, tracte de blanques, venda il·legal d’armes, crim organitzat, terrorisme, corporacions, bancs, fons d’inversió i grans fortunes.

L’informe elaborat pels europarlamentaris Petr Jezek i Jeppe Kofod sobre blanqueig de capitals i l’elusió i l’evasió fiscals, presentat el novembre passat, estimava que, només a la UE, les pèrdues d’ingressos anuals producte de l’evasió i el frau fiscal són «d’un mínim d’un bilió d’euros, que afecten directament els pressupostos nacionals i el pressupost de la Unió».

En aquest mateix informe es calcula que cada any es perden 3,1 bilions de dòlars pels tripijocs de les grans multinacionals. Xifres que són de vertigen, però que no deixen de ser estimacions.

Cal recordar que els ja mítics Papers de Panamà, tot i ser la major filtració de la història —11,5 milions de documents—, representarien només el 0,6% dels casos de blanqueig registrats cada any, i que el bufet d’advocats Mossack Fonseca, origen de les filtracions, només controla entre el 5% i el 10% de la quota de mercat del negoci de l’opacitat extraterritorial. La punta de l’iceberg, doncs. 

Impunitat dels poderosos

El mateix director d’Europol, Rob Wainwright, en una entrevista de comiat —deixa el càrrec aquest mes de maig— concedida a la revista Politico, es lamentava dels paupèrrims resultats en la lluita contra el frau: «Perseguim només l’1% dels delictes financers que es perpetren cada any a Europa». I afegia que «els professionals del rentat de diners —i n’hem identificat fins a 400 al més alt nivell a Europa— passen milers de milions procedents de la droga i altres negocis il·legals mitjançant el sistema bancari amb una taxa d’èxit del 99%».

Segons Tax Justice Network, hi ha entre 21 i 32 bilions de dòlars amagats als paradisos fiscals

La manca de cooperació entre les agències d’intel·ligència i entre els mateixos estats de la UE és una de les raons que esmenta el policia. Però no només. «Parlem de les elits financeres, totpoderoses, els més rics que poden contractar i pagar les ments més privilegiades perquè construeixin els mecanismes més efectius de l’enginyeria financera i fiscal», comenta a la Jornada Ricardo García Zaldívar, d’ATTAC, l’organització que promou el control democràtic dels mercats financers.

És tal la impunitat amb la qual actua el bandolerisme financer que fins i tot Brussel·les, reticent a l’hora d’abordar aquestes qüestions, ha decidit posar fre a la disbauxa defraudadora. El 21 de març passat, la Comissió Europea va proposar gravar amb un 3% les vendes i transaccions de les tecnològiques. «Aquesta proposta reconeix que la legislació no està formulada de manera adequada per donar resposta a les incoherències que planteja el sistema financer internacional per a l’economia digitalitzada, però va per bon camí. És una mena d’impost compensatori. A part de l’impost de societats que haurà de pagar on estigui domiciliada la corporació —allà on operi, hi tingui o no hi tingui domicili fiscal—, pagarà un 3% sobre les vendes, no sobre els beneficis», argumenta Susana Ruiz, d’Oxfam-Intermón.

La mateixa Comissió calcula en 5.000 milions d’euros la recaptació fiscal amb aquesta mesura, una nimietat comparada amb l’activitat ingent que generen aquestes corporacions. Segons Zaldívar, «si hi hagués voluntat política real s’avançaria molt més, perquè això del 3% a l’economia digital és una vella reivindicació, però no deixa de ser un pedaç. Tot i així, és un pas positiu perquè aquests gegants no segueixen utilitzant impunement les beps».

Què són les ‘beps’?

Base Erosion and Profit Shifting, que traduït és «erosió de la base imposable i trasllat de beneficis» i que en llenguatge de carrer no és més que el producte financer estrella dels darrers anys anomenat «planificació fiscal». Eufemisme per definir el forat negre en què s’ha convertit la tributació empresarial. L’elusió fiscal, ras i curt.

L’OCDE defineix les beps com «l’existència de llacunes o mecanismes no desitjats entre els diversos sistemes impositius nacionals dels quals se serveixen les empreses multinacionals». «Llacunes» legals que esdevenen oceans èticament criminals: les grans corporacions localitzen les seves operacions de manera fictícia en microfilials situades en països, territoris o microterritoris on l’impost de societats és molt baix o pràcticament nul, un bon grapat dels quals ubicats a Europa, com Bèlgica, Luxemburg, Holanda, Irlanda, el Regne Unit i diversos països de l’Est.

Així, Google ha pagat algun any menys del 0,1% a Irlanda; Apple carrega el 99% del preu de mercat dels seus productes a la seva filial irlandesa en una pràctica força utilitzada per moltes multinacionals anomenada «preus de transferència»; els drets de les marques de l’espanyola Inditex (Zara, Bershka, Pull&Bear) pertanyen a una filial neerlandesa perquè en aquest país hi ha una generosíssima desgravació fiscal per royalties; els diners que es paguen per unes sabates Nike van a Bermudes per retornar després als Països Baixos.

La mesura del 3% proposada per la Comissió va per llarg, però. Haurà de passar pel Consell de la UE que ha de donar llum verda perquè la proposta sigui aprovada pel Parlament europeu.

Entremig, una lluita aferrissada de països —Irlanda, Luxemburg, Àustria, Països Baixos, Malta, etc— s’enfrontaran a qualsevol mesura relacionada amb qüestions impositives.

Una lluita complexa

Segons el document del Parlament Europeu, amb els diners escamotejats en paradisos fiscals es podria duplicar la inversió pública a tota Europa.

Els ingressos fiscals són la principal font de finançament d’un país, els fonaments de les polítiques i les inversions públiques i de l’estat del benestar: sanitat, educació, protecció social... «I el que no paguen les empreses i les grans fortunes ho ha de pagar la ciutadania».

«És així», ens explica Susana Ruiz, responsable de justícia fiscal d’Oxfam-Intermón. «És molt important que els mitjans de comunicació col·laborin en aquesta tasca de denunciar la criminalitat financera perquè les conseqüències són terribles i la benevolència amb què es tracta el tema és indignant», afegeix Ricardo García Zaldívar, d’ATTAC.

«Amb els diners escamotejats en paradisos fiscals es podria duplicar la inversió pública a Europa»

S’intueix la monumental dificultat per aturar l’espoli. D’entrada, perquè s’haurien de vulnerar les dues normes sagrades i inalterables sobre les quals descansa el sistema financer: el secret bancari i l’opacitat de les transaccions financeres. I d’altra banda, sorgeix la sospita que aquesta faramalla financera, gairebé perfecta, impune i global, no és més que una estratègia iniciada a principis dels vuitanta quan Ronald Reagan i Margaret Thatcher, fundadors de l’exclusiu club neoliberal, van començar la seva croada humanitària per ajudar els rics. I a mesura que la càrrega tributària passava del capital a les rendes del treball, que els impostos sobre el patrimoni han estat gradualment rebaixats, que les exempcions fiscals s’han multiplicat i que la política ha esdevingut un mer apèndix de l’economia, s’ha anat construint una piràmide en la qual l’1% de dalt té tanta riquesa com el 99% de baix.

«La banca és la principal institució que afavoreix el frau i l’evasió fiscal, i les transnacionals són les principals defraudadores. Ara mateix, a Brussel·les s’ha duplicat el nombre de lobistes per influir els funcionaris de la Comissió perquè afavoreixin les normatives i la legislació en pro de les transnacionals», remarca Zaldívar.

I què cal fer? «Cal una llista negra de paradisos fiscals que sigui objectiva, efectiva i amb criteris reals. Cal reforçar l’agència tributària i cal protegir els filtradors i denunciants», afirma Ruiz. «Amb això és podria començar a treballar i a combatre el delicte fiscal. Per exemple: si hi hagués una llista real i objectiva de paradisos fiscals, en una contractació de concurs públic no hauria de ser admesa cap empresa vinculada a paradisos fiscals», afegeix.

I no en serien poques: de les 35 grans empreses de l’Ibex-35, 34 tenen diversos xiringuitos en els asolellats paradisos fiscals. Crida l’atenció el de l’estat nord-americà de Delaware, el favorit. Ni més ni menys que 420 filials de les empreses de l’Ibex-35, un 45% del total.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu