Actualitat

El desglaç. Pensar les polítiques culturals aquí i ara

[CONTINGUT INCLÒS AL NÚMERO ESPECIAL EN PAPER DE L’1 D’OCTUBRE]

Les «polítiques culturals» haurien de facilitar l’exercici de les idees i els fets culturals. L’objectiu, propiciar reflexions, dissidències i transformacions.

INGRID GUARDIOLA, Barcelona

No estiraré el fil del pessimisme moral —l’aparició d’un nou diari independent sempre és motiu de celebració—, però tampoc escatimaré honestedat intel·lectual, base del pensament crític i element essencial per a la cultura —el complicat exercici de la «vida en comú», que diria Marina Garcés, autora d’un pregó de les Festes de la Mercè valent, complex, profund i fecund, arran del qual ha estat insultada fins a la sacietat.

Sembla que les «polítiques culturals» són incapaces de garantir la llibertat d’expressió, l’honestedat intel·lectual o el pensament crític i, en canvi, la cultura no pot existir sense això. Les polítiques culturals tampoc garanteixen el vincle socioafectiu i polític (en un sentit no partidista) entre les persones, ni tampoc el et d’encarar-nos davant la pregunta que ens feia Marina Garcés al pregó: «Què ens importa?» Les polítiques culturals no garanteixen el qüestionament dels llocs on s’abusa del poder, el que vehicula la violència racista, de gènere, de classe o la resultant de qualsevol tipus de discriminació. Tampoc asseguren la salut i la continuïtat dels sectors culturals des de la perspectiva dels creadors, malgrat que tot sovint ho intentin. Llavors, què són i per a què serveixen les polítiques culturals?

Les polítiques culturals canvien segons l’angle des d’on se les miri. Per als treballadors de la cultura, sobretot els autònoms, cada canvi en les polítiques culturals significa modificar l’organització material del teu dia a dia, el sistema de relacions socials i la transformació del valor que es genera a cada espai cultural. També des d’aquesta perspectiva ressalten les contradiccions de la pròpia política partidista institucional: la pressa per fer plans estratègics o mesures de govern, l’interès polític a desfer les polítiques precedents, la conquesta del titular, l’intent d’acontentar els diferents sectors com una manera d’evitar el qüestionament de les pròpies polítiques, les vetustes genuflexions a les indústries culturals que sovint només serveixen per emmascarar portes giratòries, la contradicció entre el discurs que defensa els sectors i la pràctica que els aniquila, la gerencialització de la cultura… Però també assitim a l’aprovació dels pressupostos públics, a les subvencions, a la creació i al manteniment d’equipaments i al reconeixement als creadors. Són un Sí però No però Sí però No permanent. En la seva tasca de marcs facilitadors de l’activitat cultural hi va implícit el fet que també són marcs limitadors. I és que des del punt de vista dels partits polítics, tot sovint és una eina de legitimació pública que es defensa discursivament, però no sempre es materialitza a de manera pràctica. També és una eina de xantatge, tal com hem vist últimament amb les pugnes entre el govern català i l’espanyol arran de la intervenció dels pressupostos de la Generalitat. Però aquest desgavell no ve d’ara: depenent de les tensions polítiques els treballadors autònoms de la cultura poden estar-se mesos amb els honoraris embargats. Des del punt de vista d’uns quants honorables membres del cos funcionarial (com en molts professionals i amateurs de la cultura) hi ha un credo i una tenacitat de fons que fa que aquestes «polítiques culturals» arribin a incidir en la ciutadania, a trobar-se amb la gent, que és un dels seus destins importants.

L’obsessió pel futur, un salt mortal amb vocació de mercat

Les «polítiques culturals» són uns marcs instrumentals que, des del diàleg, haurien de possibilitar el lliure exercici de les idees i dels fets culturals. Aquests marcs han de propiciar vincles, accions, reflexions, trobades, sensibilitats, dissidències, idees, recerca, transformacions i, és clar, un espai que fomenti la democràcia (en el sentit més arcaic) i l’autonomia individual i col·lectiva. Han de ser pensades més enllà de les noves tendències, sempre mercantilistes, i de la rigidesa de la tradició o, més aviat, en dialèctica permanent amb aquestes, ja que, com deia Maurice Halbwachs (el primer a utilitzar el concepte memòria col·lectiva), el que hem d’observar és quin grup social fixa les normes i les tradicions i quines institucions i tradicions substitueixen les antigues. A això hauríem d’afegir una vigilància permanent dels grups socials que fixen les tradicions i institucions futures, ja que si una cosa és omnipresent en les polítiques culturals —limitant-les— és l’obsessió pel futur: quin serà el museu del futur, la ciutat del futur, el disseny del futur, el geni del futur… Un salt mortal amb vocació de mercat, prospectivista i de somnieig col·lectiu que ens arrabassa la necessitat urgent d’agafar per les banyes el present de l’escenari cultural actual.

Només així les polítiques culturals poden passar del Deus ex machina de l’enginyeria política al Genius Loci, a l’esperit protector del lloc gestionat col·lectivament des de les diferents pràctiques i sabers. I quan parlem de protecció ens referim, en realitat, a obrir un marge de complicitat, de responsabilitat mútua i de llibertat suficient perquè creadors, professionals de la cultura, institucions, polítics i ciutadans puguin participar, conjuntament, en la vida cultural, sense haver de sotmetre’s a la presó dels mandats electorals que transvesteix cada espai de la ciutat segons l’enigmàtica estratègia houdiniana de les agendes polítiques. I sinó que li preguntin a l’Arts Santa Mònica. No ens cansarem de dir que les institucions i els equipaments culturals han de ser llocs participatius i permeables als creadors i a la gent, però aquesta permeabilitat també té el seu taló d’Aquil·les. Penso en el fet que aquesta obertura i participació acabi sedimentant nous llocs de poder, o bé que la gent no se senti interpel·lada per l’esperit del lloc o bé que desapareguin els continguts i una manera de fer cultura que assumeixi riscos de tot tipus en pro del populisme. Però si una cosa hem d’assumir avui en dia és precisament això: riscos.

Podríem independitzar les «polítiques culturals» de les agendes polítiques, trencar els murs semàntics, trobar altres paraules, marcs i pràctiques perquè la realitat cristal·litzada en el llenguatge, en els marcs i en les pràctiques heretades i la propaganda política comencin a estovar-se. Potser així les polítiques culturals començaran a ser garantia d’alguna cosa que es pot viure i reconèixer col·lectivament; un ecosistema obert, en diàleg i transformació permanent per tal que el món sigui una mica més habitable. Les polítiques culturals basades en les cool sessions, en les rutes prefixades, en les agendes internacionals i en el turisme cultural, mai ens podran assegurar això, ja que són vies estretes on la vida en comú està gelada.

Als límits dels nostres cossos, de les nostres paraules, de les nostres accions, entre la pell, l’obstinació, la fragilitat i la ràbia, entre tots nosaltres, comença el desglaç.

Últims articles

I ara et creuràs que no és possible?

19 novembre 2017 |

Aquest dilluns 20 de novembre comença la campanya de subscripcions i socis/es per fer de la Jornada una realitat a principis de 2018. Ens han dit que és impossible. Ara et creuràs que no és possible fer un diari en paper d'esquerres, feminista i cooperatiu? 

Tots a una veu dos quilòmetres i mig

18 novembre 2017 |

Més de 60.000 persones, segons els organizadors, una xifra rebaixada a 17.000 per la Delegació del Govern, s'han manifestat aquesta vesprada pels carrers de Valencia a favor d'un finançament just reclamat àmpliamant per tota la societat, menys el Partit Popular, absent a la cita.

Per què li ix a pagar al País Valencià?

17 novembre 2017 |

Les denúncies i queixes per l’infrafinançament i les seues conseqüències cada volta són més generalitzades, però per què al País Valencià li ix a pagar si és «comunitat pobra»?

2017-10-26T12:23:37+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X