Fermín Muguruza: «La gent no vol un consum cultural prefabricat»Fermín Muguruza: «La gent no vol un consum cultural prefabricat»

Entrevista al músic i cantant

Fermín Muguruza: «La gent no vol un consum cultural prefabricat»

Entrevista al músic i cantant

Fermín Muguruza: «La gent no vol un consum cultural prefabricat»

  • NEUS MOLINA (Barcelona)

  • | 27 d'oct, 2018 - 10:26

L’artista d’Irun presenta el film animat ‘Black is beltza’, una història sobre la contracultura dels anys 60 que ha comptat amb una banda sonora col·lectiva gravada a Barcelona. Es tracta d’un projecte transmèdia amb tocs biogràfics i personatges històrics com Angela Davis.

Black is beltza, el seu darrer projecte, és una reflexió i una crítica a la segregació racial. D’on parteix, la idea?
La història neix d’un fet real i desconegut. Dos anys abans que censuressin l’Egunkaria vaig trobar entre les seves pàgines una foto d’una desfilada dels gegants de San Fermín per la cinquena avinguda de Nova York. Al passacarrer, per motius racials, es va prohibir desfilar els gegants negres. En aquella foto hi havia recollits molts dels temes sobre els quals feia temps que reflexionava, com són la censura i el racisme. Vaig decidir fer un còmic, i del còmic n’ha derivat una expo, un disc, una pel·li... en definitiva, aquest univers, aquest projecte transmèdia anomenat Black is beltza.

Parlem de la pel·lícula Black is beltza que es va estrenar fa un parell de setmanes als cinemes.
El film és una pel·li d’animació per a adults, un thriller guerriller que arrenca amb aquest esdeveniment de segregació racial a Nova York i que serveix com a peu per parlar dels esdeveniments dels anys 60 i de la incidència de la revolució cubana. Cuba va donar suport a molts moviments d’alliberació, no només de Llatinoamèrica sinó de tot el món.

No en sabem gaire, de Cuba.
Encara no ho he llegit a cap llibre, però Cuba va donar suport al moviment dels Panteres Negres, un moviment que naixia al cor dels Estats Units, un país que havia intentat envair Cuba. Tothom recorda la famosa Bahía de Cochinos. Les relacions entre els cubans i els moviments d’alliberació afro preocupaven els serveis secrets americans, que veien perillar la seva hegemonia dins el cor mateix del seu país.

Al còmic la música és molt present; com la integra a la pel·lícula?
A la història explico un viatge, un viatge per ajudar a sortir dels Estats Units els Panteres Negres perseguits. El protagonista fa un recorregut per Mèxic, el Canadà, Algèria i Madrid fins a arribar a l’Havana i a cada lloc reproduïm la música d’aquell moment.

«M’agrada explicar les històries que no són als relats oficials»



En el còmic el lector imprimeix a la seva lectura el seu propi ritme, de davant cap a darrere, parant, i a cada vinyeta hi ha una referència musical. A la pel·li, en canvi, es pot escoltar Otis Redding, amb Respect, que Negu Gorriak va gravar fa 22 anys. Raul Refree ha creat les músiques; Iseo, els sons més seixanters; Maika Makowski, cançons més fosques que recorden la Velvet Underground, i a Madrid tenim Rosalía cantant Catalina.

Ha triat l’audiovisual i el còmic per explicar la història de Manex, el protagonista de Black is beltza, formats més accessibles que un llibre. La gent ja no llegeix?
La veritat és que no ha estat una estratègia per arribar a més gent; no crec que la gent llegeixi menys o vagi menys al cinema. El que no es vol és un consum cultural prefabricat. En tres setmanes la pel·lícula ja l’han vista 10.000 persones; no és que falti gent als cinemes, el que falta és trencar l’hegemonia cultural. Al cinema arriben sobretot pel·lícules comercials americanes i les espanyoles totes són amb el suport de Movistar i TVE. Al final la gent el que vol és sentir altres veus.

Li ha costat distribuir el film?
Moltíssim. A Barcelona, per exemple, només es projecta a dos cinemes, i a Madrid en un, als cinemes Golem que, a més a més, són de Pamplona. Al món del cinema, com a la música, hi ha molt poc circuit més enllà de l’oficialista. A la música, tot i els macroesdeveniments com ara l’MTV a Bilbao, sí que hi ha una contracultura resistent, però en el cinema, a banda de països com França o Alemanya, el que impera és el que ve dels Estats Units.

Aquesta hegemonia en el relat també es veu als mitjans. Què va passar amb la seva entrevista a TVE?
Doncs bé, em conviden a TVE, la televisió pública que paguem tots, i, després de la polèmica per la meva presència, el presentador declara que ideològicament no està d’acord amb mi i demana perdó a l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT). Per què? Perquè hi ha por. Por i una ultradreta que sempre hi ha estat. La veritat és que esperava una resposta, una disculpa per part de TVE i del govern socialista en què diguessin que respecten la llibertat d’expressió. La pregunta és: si a mi no se’m pot entrevistar a la televisió pública, a quanta altra gent tampoc? Hi ha una part que s’ha de silenciar? Si fos així, si hi ha gent que se censura, llavors finalment caurien totes les caretes. Com deia Malcom X: «Si no esteu previnguts davant els mitjans de comunicació, us faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit». Des del franquisme i després des de la Transició se’ns ha intentat imposar una història que no és compartida. Jo he intentat fer un relat històric des de les meves cançons i projectes. M’agrada explicar les històries que no són als relats oficials. Black is beltza n’és un exemple.

 

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu