Cinema en lluitaCinema en lluita
Protesta, 17. FOTOS ARXIU

Festivals com el Protesta de Vic contribueixen a fer visible que el cinema continua essent un dels grans eixos de la denúncia social

Cinema en lluita

Festivals com el Protesta de Vic contribueixen a fer visible que el cinema continua essent un dels grans eixos de la denúncia social

Cinema en lluita

Protesta, 17. FOTOS ARXIU

  • PEP PRIETO

  • | 27 d'oct, 2018 - 10:26

Des del seu naixement, el cinema ha estat el mirall perfecte de les societats que l’han fet possible. Ha estat, doncs, un instrument social des dels seus orígens, perquè no hi ha hagut mai res d’arbitrari o gratuït en el que mostra: fins i tot quan els seus creadors han volgut despullar el relat de determinades lectures, la imatge d’alguna manera es rebel·la i s’escapa del seu control, perquè acaba erigint-se en símptoma del seu temps o en síntesi de les seves lluites. És per aquest motiu que el cinema s’ha convertit en el contrapunt permanent de les transformacions polítiques i socials.

En els moments més convulsos dels segles xx i xxi, el cinema ha generat la propaganda i els seus antídots; el problema i les seves denúncies. Tot el cinema és polític, fins i tot quan no pretén ser-ho, perquè tot producte cultural acaba essent la viva imatge dels rerefons que resumeixen els diagnòstics d’una societat. Es podria dir que a l’era moderna vivim en una convulsió sistèmica perquè els canvis s’han fet estructurals. Ha canviat tot, des de la manera de consumir ficció, per l’avenç dels mecanismes tecnològics que ens permeten accedir a la imatge amb més facilitat, fins a la manera de percebre el món, que s’articula a partir de xarxes socials que permeten a l’individu construir diàriament una projecció de si mateix que no es correspon necessàriament amb la realitat.

Davant de tot això, la funció dels festivals s’ha tornat cabdal, en tant que aglutinadors del paper que fa el cinema com a reflex del nostre entorn i per construir un espai de reflexió col·lectiva. Perquè el cinema, al final, ha de ser l’estímul per a l’esperit crític de l’espectador, per al qual la imatge és una de les seves principals finestres al món.

L’àgora de Protesta
Aquests dies ha tingut lloc a Vic el Protesta, el festival internacional de cinema de crítica social, una àgora en què hi ha cabuda per a totes les realitats que caracteritzen el nostre present i apunten al nostre futur.

Les noves tecnologies, la robòtica, els simulacres, l’activisme audiovisual, les xarxes socials i la digitalització i els debats ètics i morals que se’n deriven n’han estat alguns dels eixos; també un tema tan viu com el de l’apoderament femení en la creació contemporània. Sovint es confon en excés aquesta qüestió, la de l’accent femení, com el fet de veure més dones a la pantalla, però en realitat va molt més enllà i consisteix a reivindicar el paper de la dona darrere la càmera. Això és exactament el que ha volgut visibilitzar el Protesta.

Tot el cinema és polític, fins i tot quan no pretén ser-ho



El títol del festival ja és una afortunada síntesi del que representa la imatge en el món actual. En tota manifestació cultural, fins i tot la que pot semblar més comercial o accessòria, hi ha implícits alguns dels temes que s’hi han tractat, perquè actualment tenim més accés que mai a les formulacions audiovisuals i, per tant, s’ha fet més necessari que mai debatre sobre el que veiem.

Perquè, com molt bé ha entès el Protesta, el documental i la ficció, el relat tradicional i el més transgressor, formen part d’un mateix univers dialèctic en què totes i tots hem d’assumir la nostra responsabilitat. La crítica social va estretament lligada al cinema perquè aquest és, justament per la seva capacitat d’arribar a totes i tots, l’essència mateixa del que hi ha de polièdric i matisat a les societats modernes.

El cinema és la síntesi dels temes que convé afrontar col·lectivament, perquè el que s’hi tracta resumeix les transformacions del que ens envolta. El fet que el Protesta programi un passi de Metròpolis, de Fritz Lang, la pel·lícula que es va imaginar un futur a partir de la reflexió sobre la lluita de classes, i al mateix temps treballi la intel·ligència artificial i les seves conseqüències, ja és tota una declaració d’intencions, i també la constatació que els relats que ara analitzem venen de molt lluny i encara tenen molt a escriure sobre la nostra identitat social.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu