Amparo Sánchez: «No sóc la Manu Chao»Amparo Sánchez: «No sóc la Manu Chao»

Entrevista la cantant coneguda com Amparanoia, que coordina una dia de programació 100% femenina al Festival Esperanzah

Amparo Sánchez: «No sóc la Manu Chao»

Entrevista la cantant coneguda com Amparanoia, que coordina una dia de programació 100% femenina al Festival Esperanzah

Amparo Sánchez: «No sóc la Manu Chao»

  • NEUS MOLINA (Barcelona)

  • | 12 d'oct, 2018 - 23:38

Amparo Sánchez, més coneguda com Amparanoia, coordina amb Arte y Muhé una dia de programació 100% femenina en el marc del Festival Esperanzah. La cantant de Granada parla de llibertat d’expressió, mestissatge i de la seva discogràfica Mamita Records.

Ha participat en actes en defensa de la llibertat d’expressió com ‘Acallar’ a Palma. Serveixen d’alguna cosa aquestes mostres de col·lectivitat i de força?
Jo crec que és important donar suport a la llibertat d’expressió. Els dirigents han de saber que el poder emana del poble i que per tant han d’escoltar-nos. Jo no coneixia la feina dels rapers, no soc seguidora d’aquesta mena de música, no és la meva cosa, però em semblava important dir i recalcar que avui són ells i demà podem ser nosaltres. La censura és un tema molt delicat, està en joc la cultura, la nostra manera d’expressar-nos.

Vostè sempre ha fet política amb la música, però potser les seves crítiques eren menys directes que les de Valtònyc o Hasel.
No és cosa meva assenyalar els altres, perquè jo no busco parlar del que no m’interessa, el que vull és fer cançons en concordança amb les meves idees. No poso noms i cognoms als meus enemics perquè no és el meu estil. El que m’interessa es transmetre conceptes com a la cançó Somos viento, que és un homenatge als zapatistes. Jo reto homenatge al que m’agrada més que criticar el que no. Ara bé, entenc que hi ha una ràbia continguda. La llibertat és poder fer denúncia, això és la llibertat d’expressió, encara que estiguis en desacord amb les formes. Als Estats Units això no passa, tenen un altre idea de la llibertat d’expressió.

Als Estats Units censuren d’una altra manera.
L’ésser humà ho vol controlar tot segons la seva vara de mesurar i la seva ideologia. Però l’any 2018 no pot ser que es restringeixi l’art, cal que els artistes ens aixequem i diguem la nostra quan ens volen silenciar. No estic d’acord amb els comentaris de Valtònyc; penso que les coses es poden dir de moltes maneres i no cal anomenar-les tan directament. Posar noms i cognoms delimita la crítica a una situació concreta, quan crec que el desastre és global.

Al seu darrer disc, ‘El coro de mi gente’, repassa 20 anys de cançons i lluites amb els seus companys i amics. Ha canviat alguna cosa, seguim igual o estem pitjor?
Les lluites són semblants per desgràcia, però hi ha coses bones en les quals sí que hem avançat. Per exemple, en el camp del feminisme. Jo feia moltes reclamacions de gènere fa anys. Cançons com Me lo hago sola eren una oda a la masturbació i a l’apoderament i ara sembla que aquestes idees són a tot arreu i jo me n’alegro molt! Quan vaig començar érem molt poques liderant bandes, ara en canvi cada cop hi ha més noies als grups, com a DJ, tècniques, instrumentistes, cantants... I també darrere l’escenari com a mànagers, productores, programadores... Estic molt orgullosa d’aquest progrés.

Les dones a l’escenari han passat de ser cosificades a liderar, i el públic femení també ho agraeix
Des de l’escenari emanen les lluites i les dones han deixat de ser objectes, i això les noies que són al públic també ho reben. Les dones porten el seu relat, el de totes. Fa anys això era impensable, grups només de dones i cantant per altres dones.

Cada cop hi ha més professionals o ja hi eren però no es veien?
Hi eren, però cada cop es veuen més, a les escoles de música a les associacions, als concerts... Col·lectius com el MIM (Mujeres de la Indústria de la Música) fan una gran feina de visibilització.

Esperanzah 100% dones és un gran espai per ser vistes.
La proposta del festival Esperanzah es dedicar una jornada de 12 hores a concerts de bandes femenines en què les tècniques també siguin dones. He tingut la sort d’organitzar l’esdeveniment amb Arte y Muhé i n’estic encantada. Tot això m’ha donat molta força i molta consciència que la igualtat ha de ser a tots els festivals.

El festival Esperanzah té el 70% de grups femenins. Si hi ha voluntat les dones hi són.
Sí, cal seguir demanant visibilitat i paritat. Trencar els sostres de vidre. Cada cop som més. Aquesta lluita és lenta i progressiva, hem de seguir avançant sense pausa.

Fa 20 anys a la seva música, la de Manu Chao o Macaco se la va catalogar com a mestissatge. En un món cada cop més divers, aquest terme no està caducat?
Nosaltres vam trencar la barrera sectària de la música: els heavies amb els heavies, els rockers amb els rockers... Vam arribar i vam fer de la fusió el nostre senyal d’identitat. Tampoc no em considero una pionera de res; a mi les etiquetes no m’agraden, però prefereixo ser la reina del mestissatge que la Manu Chao o la Manu Chao con pollera, que és com em coneixen a l’Argentina! [Riu]

Quins nous projectes té en marxa?
Doncs una gira amb Amparanoia per Europa, un projecte de poesia i música que es dirà Hermanans i seguir produint amb la meva discogràfica acabada d’estrenar, Mamita Records.

 

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu