La jota mereix una casa més granLa jota mereix una casa més gran

Abans que la sardana, la jota era la manifestació musical més estesa a les terres de parla catalana

La jota mereix una casa més gran

Abans que la sardana, la jota era la manifestació musical més estesa a les terres de parla catalana

La jota mereix una casa més gran

  • ADRIÀ PUJOL CRUELLS (Barcelona)

  • | 12 d'oct, 2018 - 23:36

Som al castell de Falset i tenim un motiu d’alt voltatge: el Primer Congrés de la Jota als territoris de parla catalana. Ens hi hem inscrit, és de franc. Organitzat per l’Institut Ramon Muntaner i per l’Ajuntament del poble, en col·laboració amb diverses entitats locals, ens esperen tres dies de cultura i diversió. Falset (Priorat) acull xerrades, projeccions documentals, simposis, debats, demostracions i activitats lúdiques al voltant de la jota.

Abans que els noucentistes i més tard Josep Cambó no alcessin la sardana a la categoria de ball nacional al Principat, la jota era la manifestació musical més estesa a les terres de parla catalana. Segons l’indret i segons l’època, la jota (barreja de dansa, de música i paraula cantada) omplia bona part de les estones de lleure i celebració de moltes comunitats. Dit d’una altra manera, no calien marcs reglats (festes majors, patronals) per trobar-te un grup d’amics que, els uns als instruments, els altres a les cames i a les cordes vocals, es marquessin quatre jotes d’estar per casa. I és precisament aquest estar per casa que dona a la jota el seu caràcter popularíssim. No cal una cobla i un pedrís, vet-ho aquí, per arrencar.

El Primer Congrés de la Jota atén quatre eixos. Pel que fa als aspectes històrics, la jota té la peculiaritat de ser transversal: tan aviat viu al carrer com es fa gran en el repertori d’autors diguem-ne clàssics. En segon lloc, i en tant que manifestació cultural, la jota ha servit i serveix de motor identitari i sentimental. En tercer lloc, mal·leable com és (indomesticable), la jota abraça la música escrita, passa pel ball ritual o espontani, salta de l’escenari a la plaça i viceversa, i arriba a incorporar cantades fruit de la improvisació —enllà de les estrofes fixades per la tradició.

Abans que la sardana, la jota era la manifestació musical més estesa a les terres de parla catalana

Finalment, el Congrés també analitzarà quines han estat les formes de transmissió de la jota, passades i actuals: entorns familiars, laborals, festius; en resum, marcs contemporanis de vida quotidiana que, a primer cop d’ull, no semblaven els idonis per transmetre un element cultural tan complex.

Les sardanes son molt boniques. Al sotasignat se li posen els pèls de punta si, un dia de tramuntana, en un llogarret empordanès, la cobla regala un Garreta, o se li fa un nus a la gola si, aquell dia de garbí moll, quatre pagesos saltironegen com si no hi hagués demà. Però el sotasignat ha vingut a Falset per descobrir que la jota és l’altre gran ball nacional. Nacional per estès, històricament —s’entén. Difícil de cantar, base d’operacions per a la sàtira rimada, de ballada atlètica i de tonades que s’enganxen al còrtex, la jota mereix pujar al pòdium de la cultura popular catalana i mereix quedar-s’hi.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu