L’enginyer que va construir una llenguaL’enginyer que va construir una llengua
Pompeu Fabra. FOTO ARXIU

L’enginyer que va construir una llengua

L’enginyer que va construir una llengua

Pompeu Fabra. FOTO ARXIU

  • MARIANO VELOY (Barcelona)

  • | 12 d'oct, 2018 - 23:38

Quan el seu col·laborador, Josep Miracle, va voler escriure’n una biografia, Pompeu Fabra es va defensar amb un autoretrat que sona gairebé a disculpa: «Soc un home gris, sense relleus, sense biografia». Les fotografies on se’l veu vestit amb tanta elegància com sobrietat (i la famosa pipa, és clar) semblen confirmar aquesta hipòtesi, igual que una lectura precipitada del seu perfil biogràfic. Fill d’un l’alcalde republicà de Gràcia, va ser un jove sportman afeccionat al tennis i l’excursionisme i, ja d’adult, va exercir exquisidament els papers de marit i pare de tres filles; i, tot i que era enginyer de formació, bona part de la seva vida laboral la va passar en una institució tan poc sospitosa d’emocions fortes com l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest home sense biografia, però, va ser qualificat per Josep Pla com «el català més important del nostre temps».

A quinze anys va començar a escriure una carta als seus cosins i, en adonar-se que l’havia encapçalat en castellà, va comprendre que amb prou feines sabia escriure la seva llengua. Decidit a corregir una anomalia que no era biogràfica, sinó col·lectiva, va col·laborar primer amb L’Avenç i, més tard, amb l’IEC, la Secció Filològica del qual va dirigir de 1917 al 1948. Des d’aquesta posició, i amb una sòlida formació gramàtica, va decidir modernitzar el català establint un principi general: cada paraula s’escriuria d’una sola manera i, tot i que s’admetia flexibilitat per incloure les diferents variants, calia esporgar els arcaismes i estrangerismes. Per evitar que aquest principi es convertís en un bulldozer que passés per damunt de la diversitat de l’idioma, va combinar-lo amb una oïda fina i la passió pel diàleg. No només va discutir amb estudiosos de la llengua de tots els Països Catalans —de vegades, tensament, en especial amb l’arrauxat i medievalitzant mossèn Alcover—, sinó també amb els comerciants, menestrals o pagesos amb qui xerrava incansablement.

El resultat d’aquesta tasca de dues dècades van ser les Normes ortogràfiques (1913), la Gramàtica (1918) i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932) que, com diu Jordi Puntí, representaven «un codi de circulació per a la llengua, […] un llibre de família» i un vincle «a la unitat cultural dels Països Catalans». Algunes veus es van aixecar contra aquest esforç —Maragall desconfiava d’unes regles que encotillaven el geni dels poetes i Alcover va acusar-lo de basar-se en el «putrefacte» barceloní—, però la feina feta amb intel·ligència i rigor es va imposar. Cent cinquanta anys després del naixement de Pompeu Fabra, ens comuniquem amb aquesta llengua unificada i articulada per un home la biografia del qual va ser, en realitat, l’estudi de la filologia: «Una aventura intel·lectual extraordinària», capaç de produir «les més pures emocions».


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu