Fly me to the MoonFly me to the Moon
Fotograma 'First Man'

L’estrena de 'First man' revalida la fascinació del cinema per la Lluna, la metàfora dels nostres somnis més íntims

Fly me to the Moon

L’estrena de 'First man' revalida la fascinació del cinema per la Lluna, la metàfora dels nostres somnis més íntims

Fly me to the Moon

Fotograma 'First Man'

  • PEP PRIETO

  • | 10 d'oct, 2018 - 21:33

A First man, Damien Chazelle documenta el viatge de Neil Armstrong a la Lluna, un moment cabdal de la història de la humanitat pel que té de compliment dels somnis més íntims: va ser la culminació d’una fita col·lectiva sovint simbòlica i, al mateix temps, la constatació que qualsevol cosa és possible. Per això no és gens estrany que la Lluna, aquesta icona que uneix cultures i anhels, sigui tan present al llarg de la narrativa audiovisual.

El 1902, quan el cinema era només la promesa d’una nova manera de mirar, Georges Méliès va dirigir Le voyage dans la Lune, amb què naixia una icona que perdura fins als nostres dies. La seva Lluna amb un coet a l’ull és, avui, la síntesi del poder evocador del cinema i també de la vigència de les seves metàfores. La Lluna, patrimoni de totes i tots, esdevenia personatge de ficció i així adquiria una dimensió mítica que no ha parat d’evolucionar.

Les llunes cinematogràfiques tenen molts rostres, però també uns quants denominadors comuns. Són, en la majoria de casos, la gènesi d’una nova era, perquè el viatge per arribar-hi implica una reflexió sobre els límits de l’ésser humà o l’intent sistemàtic de torpedinar-los. També són el resum de la nostra evolució tecnològica i l’eterna voluntat de fer possible l’impossible, i el pretext perfecte per mirar la Terra des d’una altra perspectiva. Potser si ens mirem des de la Lluna, allò que ens porta a mirar-la persistentment se’ns tornarà més entenedor. Ens democratitza, perquè tots la mirem, però també ens singularitza, perquè cadascú se l’apropia com vol. Per això s’hi han fixat grans autors com Fritz Lang i també valedors de la sèrie B clàssica; per això de vegades té origen literari (Verne, sempre ell) i en d’altres és estrictament cinematogràfica. Al llarg de la història del cinema.

No hi ha dècades sense Lluna a la pantalla, perquè sempre hi ha algú disposat a mirar-la o a conquerir-la. Sense oblidar que la Lluna és el resum d’estats d’ànim, és romàntica però també inquietant, ens posa nostàlgics però també ens torna homes llop. Impossible no veure l’inici de Un home llop americà a Londres amb els compassos del Bad Moon rising dels Creedence sense pensar en aquestes ambivalències, de la mateixa manera que Sinatra no ha sonat mai tan eloqüent amb Fly me to the Moon com ensenyant-nos Tommy Lee Jones assegut a la Lluna a Space cowboys. La Lluna al cinema, com a la vida, és el perfecte reflex de les nostres contradiccions.

Ara tornem a la Lluna amb aquesta First man que, significativament, s’entreté més en el viatge que en la destinació. Seguint la màxima homèrica, és el desplaçament, com l’acte de mirar-la, el que ens diu una veritat sobre nosaltres. Té tota la lògica que Chazelle, un cineasta que sembla que hagi vingut al món a reformular els gèneres, faci una pel·lícula com aquesta: en un temps en què espectadors i espectadores han pres més consciència que mai dels recursos cinematogràfics, del que es tracta ja no és de diagnosticar els somnis, sinó de comprendre com fer-los realitat.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu