El primer aplec. Què és la fe sinó passió conreada?El primer aplec. Què és la fe sinó passió conreada?
Imatge de l'exposició 'En vano' de Mar Arza

L'Aplec, la nova secció de l'escriptor Martí Sales. Un espai on aplegar curiositats i pensaments del món cultural

El primer aplec. Què és la fe sinó passió conreada?

L'Aplec, la nova secció de l'escriptor Martí Sales. Un espai on aplegar curiositats i pensaments del món cultural

El primer aplec. Què és la fe sinó passió conreada?

Imatge de l'exposició 'En vano' de Mar Arza

  • MARTÍ SALES

  • | 08 d'oct, 2018 - 23:52

L’espai està il·luminat tènuement: l’entrellum l’apaivaga i provoca el silenci que t’acull quan entres a la sala Miserachs (fins el catorze d’octubre). Les tres peces que hi presenta la Mar Arza (una arquitectura de paper, una vitrina documental i un desconcert) formen una mena de tertium comparationis sobre la lectura, la visibilitat i l’absurditat de la pràctica artística. James Joyce sembla que en parli a Ulisses: «Límit de la diafanitat en... Per què en? Diàfan, adiàfan. Si hi pots passar els dits a través és una reixa, si no, és una porta. Tanca els ulls i ho veuràs.» (traducció de Joaquim Mallafrè). La fascinant gelosia d’entrada, feta amb les planes del llibre homònim d’Alain Robbe-Grillet i de El castell, de Franz Kafka, fa de pòrtic i de poètica. A la vitrina trobem la millor resposta (matèrica i literal) que es podria donar a un requeriment administratiu. I al fons, una peça amagada que juga amb els èlitres i la violència que exerceix el focus enlluernador del poder. L’obra de la Mar Arza ho té tot: impacte estètic que atrapa, excitació intel·lectual de primer ordre i, inesperadament, per acabar-ho d’adobar, sentit de l’humor. Durant uns mesos, la sala Miserachs (al pis de dalt del Palau de la Virreina, a Barcelona) s’ha convertit en un temple pagà formidable.


*


L’espai està il·luminat tènuement: els ciris espeterneguen ombres per tota la nau plena de veus que surten de sota les caputxes. L’ofici de tenebres és l’únic que els hostes poden viure des del cor de la impressionant basílica del s.XII. Encabat, el prior els beneirà per si moren abans de l’alba. L’hivern passat, en Guillamino es va retirar uns dies al monestir de Poblet, convivint amb els monjos i escrivint les cançons del seu darrer disc Fra Júpiter. Mort de fred a la torre reial del conjunt monumental del monestir, esgarrapava la guitarra i refilava cançons engiponades a partir de psalms acabats de sentir, amarat de l’energia espiritual de tants segles solcats de fe. Amb el seu falset característic, en Guillamino trena versos d’en Màrius Torres amb sagrades escriptures, fa cants propis a la mare o a l’estimada i s’atreveix amb una versió tendríssima de Els senyors de les pedres de Sangtraït. Que incorpori el cor Petits Cantors Amics de la Unió de Granollers no ens ha d’estranyar: casen a la perfecció. Dels primers compassos de la primera cançó ja es nota la volada genuïna d’un disc que gosa bregar-se amb els murs de la nostra tradició, tan durs i amples, per acabar descobrint, minimal, picapedrer, la cançó pop que pot servar, incògnita, una pregària.

 

 

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu