El patrimoni cultural és un manglarEl patrimoni cultural és un manglar

L’Any Europeu del Patrimoni Cultural té per fita la promoció de la diversitat i del diàleg intercultural

El patrimoni cultural és un manglar

L’Any Europeu del Patrimoni Cultural té per fita la promoció de la diversitat i del diàleg intercultural

El patrimoni cultural és un manglar

  • ADRIÀ PUJOL CRUELLS (Barcelona)

  • | 06 d'oct, 2018 - 08:17

No sé si ho heu sentit, o notat, però el maig del 2017 el Parlament Europeu i el Consell d’Europa van aprovar que l’any 2018 fos l’Any Europeu del Patrimoni Cultural; per tant, ens queden tres mesos de celebració. L’objectiu és reforçar el sentit de pertinença comuna (europea) a partir de les identitats locals i, principalment, a partir del patrimoni cultural de cada racó.

La noció de patrimoni cultural és un manglar. Tant aviat hi trobem paisatges com tradicions, jaciments, arquitectures, remeis, costums i disfresses. Les llengües són patrimoni cultural, és clar, però els nous usos (runners, ciclistes) dels camins de carro també. Les col·leccions dels museus, els arxius, tot el bibelotatge del passat és patrimoni. Tanmateix, la credencial es pot donar a qualsevol expressió cultural del present: un comiat de soltera, els exabruptes de Valtònyc, les collonades de la nova cuina i les entranyables, per forassenyades, celebracions dels culers a Canaletes.

L’Any Europeu del Patrimoni Cultural té per fita la promoció de la diversitat i del diàleg intercultural. Europa neix a base de préstecs i d’apropiacions culturals, com un gran acte de traducció entre maneres diverses de veure i dir el món. Alhora la cultura és clau per al desenvolupament econòmic, social i sostenible: la pau, el reconeixement de l’altre, la solidaritat, el respecte per la Terra, un cabàs de valors fàcils de dir i complicats de materialitzar.

Catalunya té un patrimoni cultural que no ens l’acabaríem. Per fer-nos-en una idea, en el marc de l’Any Europeu s’ha celebrat la Mostra Internacional de Cinema Etnogràfic. Un gènere cinematogràfic que es diferencia d’altres perquè fa servir un punt de vista de no-ficció, de quilòmetre zero si parlem d’on es posa l’objectiu de la càmera. Això no vol pas dir que, per exemple, un western o una pel·lícula de zombis no ens aclareixin coses sobre la condició humana. Vol dir, però, que el cinema etnogràfic té vocació de donar veu a les persones per entendre-les i, sovint, per ajudar-les a defensar idiomes, costums i anhels legítims, a l’últim ben humans. Enguany la cultura convidada ha estat l’occitana, germana, per no dir mare, de la catalana. I la Mostra s’acaba a final d’octubre. Celebrada en vint poblacions catalanes, s’hi projecten 52 films que donen una idea de qui som, d’on venim i on ens agradaria anar. El patrimoni cultural és una maresma. Perquè, enllà de pedres velles i de festes tradicionals, també inclou maneres de relacionar-se. Té gràcia que l’Any Europeu hagi coincidit com qui diu amb l’any que una majoria de catalans ha decidit que se’n van d’Espanya. A veure si a la Mostra de Cinema Etnogràfic del 2019 podem veure com a mínim dos films sobre la qüestió. L’un farcit de catalans enarborant la cultura del vot, del pacte, de la legitimitat històrica. L’altre ple d’orgullosos de la cultura de la violència, de la prohibició i l’odi; finalment, la cultura més europea de totes.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu