«Volíem explorar com es gestiona el desencís envers el futur»«Volíem explorar com es gestiona el desencís envers el futur»
FOTO CLAUDIA FRONTINO

Elena Trapé | Cineasta

«Volíem explorar com es gestiona el desencís envers el futur»

Elena Trapé | Cineasta

«Volíem explorar com es gestiona el desencís envers el futur»

FOTO CLAUDIA FRONTINO

  • IGNASI FRANCH (Barcelona)

  • | 15 de set, 2018 - 12:35

La directora de ‘Blog’ torna als cinemes amb una pel·lícula sobre les vides suspeses dels que ja no són joves; ‘Les distàncies’ tracta de les frustracions i els conflictes íntims d’una colla d’amics que han de conviure amb una crisi econòmica que no s’acaba

Durant els set anys que han transcorregut des de l’estrena de ‘Blog’ només havies presentat un documental. Ha estat molt difícil tornar a la pantalla gran?
Déu n’hi do, sí. Un cop va entrar la Marta Ramírez, que és la productora, tot va resoldre’s en un termini més o menys raonable de tres anys, però el 2013 i el 2014 va ser molt difícil que algú s’engresqués amb el finançament. El món del cinema no és una excepció en la inestabilitat general.

‘Les distàncies’ narra el cap de setmana d’un grup que viatja a Alemanya per retrobar-se amb el seu amic expatriat. Què has volgut explicar?
Volíem parlar de la decepció perquè ens va semblar un sentiment molt arrelat al nostre entorn. I volíem explorar com es gestionava aquest desencís envers el futur. Amb el primer guionista, Josan Hatero, vam dissenyar aquesta colla d’amics que ens semblava perfecta per abordar el tema.

La decepció dels personatges pot remetre, en clau existencial a aquell lema de ‘No és una crisi, és una estafa’.
El context té un impacte molt fort en les seves vides. Tot i que estan molt preparats, la situació afecta el seu poder adquisitiu, els plans que poden fer, el lloc on poden viure, el futur que es poden imaginar... Es veuen instal·lats en una precarietat que no té pinta d’acabar-se.

Dedueixo que no estàs d’acord amb el que diu un d’ells: la crisi ja ha passat.
Em sembla absurd fer aquesta afirmació i no comparar el preu dels lloguers amb els salaris que es cobren, amb la mena de contractes que es fan... El Guille és algú que se sent molt segur quan fa el que li sembla que toca. Vam imaginar-nos un periodista que deixava d’escriure sobre música, es posava a treballar en un gabinet de premsa i es convertia quasi en el seu pare. Els personatges viuen aquell moment de crisi personal en què et toca pensar si ets on ets per decisió pròpia o per inèrcia. I aquesta és una cosa pròpia de la realitat de fer-se gran i del pas del temps, més enllà del teló de fons de la crisi.

La incomunicació també té un pes en el film: els desitjos que no s’expliciten, les frustracions que potser serien més assumibles si es compartissin...
És molt difícil ser honest amb els altres, amb un mateix... Cal prendre’s el temps d’examinar el teu grau de consciència respecte a la vida que dus. El cap de setmana a Berlín obliga els personatges a enfrontar-se amb ells mateixos. I no sempre és una experiència agradable.

El personatge del català a Alemanya, l’Àlex Comas, exerceix de catalitzador absent dels conflictes. Com el definiries?
Per mi, ell concentra l’atmosfera de la pel·lícula. És algú carismàtic però no gaire constant ni treballador. Va marxar a Berlín amb moltes inquietuds artístiques, però no hi ha arribat a fer res. És molt covard i no li agraden els conflictes directes. No és capaç de parlar i això fa que la pilota sigui encara més gran.

En una targeta de felicitació de l’aniversari del protagonista, algú escriu que els trenta-cinc són els nous vint-i-cinc. De vegades sembla que siguin els nous quinze...
En Comas és molt infantil, du una vida de postadolescent. No té cap responsabilitat important i encara paga un lloguer assumible d’aquell Berlín que et permetia quedar-t’hi penjadíssim. També manté relacions amb noies molt més joves. Hi ha una sèrie de passes que no té ganes de fer. Però només pot mantenir una certa aura d’èxit quan torna a Barcelona ocasionalment. Quan els col·legues van a veure’l, ja no pot fingir que tot és com era abans.

Creus que el peterpanisme del personatge és simbòlic d’una generació o és només un dels diversos camins vitals que mostres?
Jo crec que el peterpanisme sempre ha existit i que ara es dibuixen moltes maneres de ser adult. El terme té un component pejoratiu, quan al final és una altra opció de vida. No veig perquè l’opció del Comas és pitjor que la del Guille. En general, no portem la mateixa vida que els nostres pares perquè és un moment molt diferent.

No has inclòs gaires moments de distensió. Volies fer una pel·lícula que incomodés l’espectador?
Sí. En l’aspecte formal, sempre vam buscar una certa aspror que hem treballat tant en la il·luminació com en la direcció d’art, el muntatge, el so... No he volgut usar gaires artificis.

Aquesta sobrietat no sols és estètica sinó també narrativa.
A mi em sembla més punyent un silenci o un gest de menyspreu que no pas un crit. Hi ha diverses escenes de confrontació, però de vegades els personatges pensen: «No em prendré ni la molèstia de dir-te que ets un desgraciat».


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu