L’important és (com) participarL’important és (com) participar
Teatre Lliure. FOTO ARXIU

El Teatre Lliure després de Lluís Pasqual

L’important és (com) participar

El Teatre Lliure després de Lluís Pasqual

L’important és (com) participar

Teatre Lliure. FOTO ARXIU

  • INGRID GUARDIOLA

  • | 14 de set, 2018 - 16:36

Linxaments, concursos i transparència en la cultura pública.

L’actriu Andrea Ros no podia imaginar-se que la queixa informal que va fer sobre Lluís Pasqual al seu mur de Facebook l’1 de juliol culminaria amb la dimissió del que va ser el director més veterà del Teatre Lliure, ja que ha viscut tres mandats i suma més d’una dècada duent les regnes d’una institució que va començar com una iniciativa privada d’una colla d’amics i ha acabat formant part de l’administració pública. Des d’aquest punt de vista, segur que el Lliure deu força a Pasqual. L’actriu, membre de la Kompanyia Lliure, en vistes a la renovació automàtica del contracte de Pasqual, li retreia, desesperada, la brutalitat en el tracte i reclamava una direcció renovada, jove i feminista.

Els col·lectius Dona’m Escena i Dones i Cultura s’han encarregat de posar de manifest la penosa presència de dones en la direcció, la dramatúrgia o l’autoria teatral. Segons les seves dades, en la programació del Lliure de la temporada 2017-2018, a la Sala Fabià Puigserver, no hi havia cap dona a la direcció i només un 8% a l’autoria. Des d’aquest punt de vista, les queixes d’Andrea Ros no són gens forasenyades. Les accions públiques (manifestos a favor, manifestos en contra…) han estat tan teatrals com la pròpia vida del director. La premsa ha reaccionat instrumentalitzant la figura de Pasqual en sintonia amb els nostres temps d’opinions radicalment binàries i de monetització de la polèmica a l’àgora 2.0, ja que els que l’han defensat ho han fet per carregar contra la lluita feminista i contra l’independentisme, amb firmes tan extremes com les de Salvador Sostres o Antonio Heredia. Jacinto Antón, excompany de feina de Pasqual, ha generat els titulars més melodramàtics amb frases que arribaran a ser tan mítiques com la de «quién me ha puesto la pierna encima». En una de les capçaleres s’indica que Lluís Pasqual dimiteix perquè «la calúmnia ha contaminat al Teatre Lliure». La paraula calúmnia ve del llatí caluor, que significa «enganyar» i aquesta, al seu torn, ve del grec kalio, que significa «cobrir». Però, no ens haurà enganyat a nosaltres el Patronat del Lliure, deixant que Pasqual renovi sense concurs el lideratge d’una institució pública?

Avui, Ramon Gomis, president del patronat del Teatre Lliure ha explicat en roda de premsa que la direcció del teatre s’assumirà de manera interina per Aurora Rosales, fins ara l’adjunta de Pasqual, al costat de l'actual sotsdirectora de l'equipament, Clara Rodriguez. En paral·lel, el teatre engegarà un concurs públic europeu.

La gent està reclamant concursos públics i l’administració, en una suposada «societat de la transparència», ha de respondre-hi. Els concursos estan de moda a la tele, a les aules, al carrer, a la vida privada: tot és competició! La part bona i necessària dels concursos de l’administració pública, a diferència dels de la tele i de la vida privada, és que signifiquen la lliure concurrència que indica que la gent pot accedir, per mèrits propis, a ocupar un càrrec públic, sense que hi entrin factors de classe, de gènere, d’ètnia o subjectius (amiguisme). Però seríem ingenus de pensar que es pot actuar de forma objectiva, sobre tot si analitzem com es duen a terme alguns d’aquests concursos. Aquestes són algunes estratègies que limiten l’accés a la concurrència pública dels concursos (val per càrrecs directius, subvencions, contractes de serveis): fer un concurs negociat, anunciar la convocatòria en dates de baixa activitat social, sense fer soroll o amb poc temps de marge, articular unes bases limitadores (com imposar un coneixement del català que impedeixi que un perfil més internacional o estatal s’hi pugui presentar), articular unes bases pensades per a una persona en concret, posar un jurat amb un perfil adequat al resultat més interessat, en el cas dels contracte de serveis puntuar generosament la proposta econòmica a la baixa (només les grans empreses poden competir en aquests termes), entre molts d’altres factors que enreixen la pretesa meritocràcia cultural. Ja se sap, en els concursos televisius tot està guionitzat, no es deixa res al lliure arbitri, tot està pautat pel gaudi de l’espectador i, sobretot, de l’administrador.

Elaborar un procés obert no sempre significa executar el procés més just. Ser transparent no vol dir posar un tauló d’anuncis i després executar-ho tot a porta tancada, implica ser conseqüents i dotar de transparència i comunicació pública tot el procés del concurs. D’altra banda, algunes agrairíem més coherència i menys falsa transparència, és a dir, que el que també ha de ser transparent són les intencions, clarificar què es vol fer amb cada institució, quins són els objectius, els principis rectors i fer de tal manera que tot el que es decideixi vagi a favor d’això. Una altra qüestió que s’ha de tenir en compte és que el «model concurs» professionalitza la gestió d’un equipament, però no a tots els equipaments culturals els hi escau aquest tipus de gestió. Recordo una intervenció a Interacció 2015 de Montserrat Balaguer de la Farinera del Clot, un espai de «gestió cívica», que deia que si es procedia a fer un concurs públic per la gestió de l’espai, el seu equip no s’hi presentaria perquè darrera d’aquells anys d’ autogestió, hi havia un fort pacte de confiança i de responsabilitat entre els ciutadans i l’administració, valors que la propia idea de concurs fractura. L’autogestió no significa que la gent operi d’acord a interessos privats, sinó en relació amb un empoderament individual per tal de dur a terme projectes amb una certa autonomia respecte la gestió institucional i els seus inevitables vincles polítics o protocolaris que, sovint, es converteixen en limitacions funcionals. És a dir, que hem de defugir el binarisme efectista i ridícul de «concurs sí o concurs no» i aixamplar la mirada i el judici per entendre que la transparència està en el discurs (com s’expliquen les coses) i en la pràctica (com s’executen).

Val a dir que en els últims anys, en el consistori barceloní s’ha guanyat molt, però també hem trobat uns quants casos de concursos fallits que no m’aturaré a descriure perquè no es tracta de linxar, sinó de canviar les pràctiques. Un dels concursos que toca obrir és el de la direcció de la Fabra i Coats. S’hauran d’escampar tots els fums de queixes, expectatives i rumorologia de tots colors que l’envolten perquè els concursos també ho tenen això: entretenen. No canviarem de canal, per si de cas, mantindrem la ploma en alça.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu