L’heroisme en temps de TrumpL’heroisme en temps de Trump
Fotograma Jack Ryan. AMAZON

Els thrillers televisius donen als seus herois la humanitat que no té l’actual inquilí de la Casa Blanca

L’heroisme en temps de Trump

Els thrillers televisius donen als seus herois la humanitat que no té l’actual inquilí de la Casa Blanca

L’heroisme en temps de Trump

Fotograma Jack Ryan. AMAZON

  • PEP PRIETO (Barcelona)

  • | 13 de set, 2018 - 22:23

La Gran Depressió nord-americana va portar la política, i també les arts, a dirigir-se-se cap a l’anomenat common man, aquell que havia de ressorgir després de l’etapa que havia destruït el sistema tal com el coneixia. A la indústria audiovisual, els efectes d’aquest criteri tenien un pilar narratiu molt clar: els protagonistes de les ficcions eren homes i dones corrents que aconseguien superar les adversitats socials i econòmiques gràcies a la seva integritat i enteresa. Davant el monstre de la pobresa i de la falta d’oportunitats, emergia l’individu normal, que, gràcies a la seva dimensió moral, renaixia de les cendres i s’erigia en un model d’heroisme quotidià.

Aquest patró s’ha reproduït, des d’aleshores, en totes les catarsis polítiques i socials dels segles XX i XXI no només als Estats Units, amb uns quants matisos. Aquest home comú com a metàfora de les lluites de l’espectador s’ha mantingut, però ha guanyat densitat crítica. Davant una crisi institucional, la indústria de la imatge, lluny d’endolcir la imatge de les seves víctimes, les ha convertit en els necessaris contrapunts crítics. Hi ha la propaganda oficial, per descomptat, però el cinema i la televisió han generat els seus propis antídots en revestir els herois de simbologies reivindicatives. Va passar als 70 amb el Vietnam i Nixon, per exemple; als 80, amb Reagan; als 90, amb la caiguda de Clinton, i al nou mil·lenni amb l’11-S i l’era Bush. I passa ara, lògicament, amb Trump. Davant la pèrdua de drets, davant un clara degradació de valors, la ficció apel·la a unes essències que urgeix recuperar per solucionar-ho. En televisió, el gènere que ho està plasmant millor és el thriller, i preferiblement el geopolític, perquè és el que té més capacitat per establir (o, a vegades, preveure) els diagnòstics.

És en aquest context que es pot situar la gran aposta d’Amazon per a aquest 2018, Jack Ryan, basada en el popular personatge creat per Tom Clancy. No és una sèrie rodona perquè té algunes solucions dramàtiques tirant a grolleres (per previsibles, sobretot) i al final no deixa de ser un graó més en un estil que la televisió nord-americana ha explotat des de l’èxit de Homeland, la marca que ha flirtejat més i millor amb els girs geopolítics. Però més enllà dels seus defectes, Jack Ryan resulta interessantíssima com a radiografia de l’era Trump i com a intent de recrear la cara més primigènia de l’heroi del gènere. El nou Ryan, lluny de ser l’ésser autoconscient de les seves aparicions cinematogràfiques, és a la seva primera aventura televisiva un home superat per les circumstàncies i dubitatiu en el front professional i personal. És la viva imatge del desconcert davant d’un món globalitzat en què les coses que passen a l’altra punta del món afecten directament la nostra quotidianitat, de la mateixa manera que el que decideix en un despatx proper resulta devastador a milers de quilòmetres de distància. Ryan, amb la seva expressió de permanent inseguretat, amb la seva incapacitat de disparar una arma, representa la necessitat d’una Amèrica que torni a pensar en les conseqüències dels seus actes. La sèrie ho sap explicar gràcies al retrat del personatge principal, però sobretot per la seva singular insistència per descriure motivacions i costums del seu enemic. El terrorista de Jack Ryan és dolent, sí, però sorprèn que els guionistes dediquin tant de temps a mostrar-lo en contextos íntims. És un monstre, sí, però almenys no es limita a ser una entitat malvada que només ha vingut al món per massacrar-nos.

En aquesta aposta pels matisos hi ha la síntesi d’una manera de fer del gènere, que ja fa un temps que ha assumit, com ha passat en altres etapes històriques, la seva condició de contrapès del poder. Passa amb la mateixa Homeland, amb The good fight (sèrie que fins i tot ha inclòs, a la seva introducció, la imatge d’un televisor explotant quan hi apareix Trump), amb The handmaid’s tale, amb The man in the high castle o amb Billions. Davant un president que ens aboca a la destrucció, la ficció ens recorda les altres realitats possibles, o almenys ens ensenya la nostra des d’una perspectiva inconformista. Jack Ryan té el mèrit afegit de fer-ho des de l’òptica més mainstream i partint d’un material que no era precisament d’esquerres: si Tom Clancy aixequés el cap, segurament arrufaria molt el nas veient el seu analista de la CIA tenint tants dubtes sobre la legitimitat de la violència en un món segrestat per les derives morals dels seus líders.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu