Trobar un lloc al carrer, una crònica de FiraTàrregaTrobar un lloc al carrer, una crònica de FiraTàrrega
Adhok 'Issue de Secours'. FOTO ARXIU

L’edició d'enguany de la fira de les arts de carrer serà recordada per Adhok i les seves àvies i avis rebels

Trobar un lloc al carrer, una crònica de FiraTàrrega

L’edició d'enguany de la fira de les arts de carrer serà recordada per Adhok i les seves àvies i avis rebels

Trobar un lloc al carrer, una crònica de FiraTàrrega

Adhok 'Issue de Secours'. FOTO ARXIU

  • CLÀUDIA BRUFAU (Tàrrega)

  • | 10 de set, 2018 - 11:48

La Plaça de les Nacions de Tàrrega és una bassa d’oli on només ronden quatre gats i un grup de ballarins molt atlètics escalfen i assagen tranquil·lament. En només deu minuts s’omple a vessar i es converteix en una mena de coliseu romà on no cap ni una agulla. És divendres al migdia, el primer dia de la 37 edició de FiraTàrrega, la fira de les arts de carrer. La companyia britànica de teatre físic Chamaleon presenta Of Man and Beast, una coreografia de disciplina física militar que indaga en els clixés i la psicologia de grup sota el lideratge del mascle alfa. Entre la camaraderia i les humiliacions, aquesta coreografia d’Anthony Missen sovint esclata en una paròdia que en el seu clímax fa sucumbir als personatges per revelar la seva autèntica naturalesa. Treure’s la cuirassa és un descans.
Una altra revelació, però aquesta sobre la pista de ball i amb molta alegria és la d’Hippos, fruit d’una col·laboració entre Quim Bigas i la companyia de teatre familiar Zum Zum Teatre. Voluminosos, simpàtics i un pèl irreverents, aquests tres hipopòtams sota un collage de música disco meravellen petits i grans amb el seu repertori de moviments descontrolats, però sens dubte dignes competidors de John Travolta.

«Tengo 95 ... de pecho!» – La companyia Adhok ens enamora
La revelació dels autèntics rebels de la Fira arrenca enèrgica davant de la residència d’avis de la Plaça del Carme. Set actors i actrius entre seixanta i vuitanta anys desfilen arrossegant els peus sostenint safates de menjar. Vol de sopa, got i iogurt: la dieta insípida de residència d’avis. Amb un tres i no res abdueixen al públic perquè els segueixin en el seu periple. Es tracta de Issue de secours de la companyia francesa Adhok que ha enamorat unànimement el públic de la Fira. Què busquen? Què volen? Es presenten col·locats en fila com si anessin omplint de manera desordenada una fitxa biogràfica. «Tengo 95 ...» crida amb contundència una dona i acaba amb un somriure de pecho i tothom esclata a riure. Tendre, còmic i sobretot proper, a Issue de Secours seguim una rebel·lió i apoderament per no caure en l’ostracisme, en la que se’ns reivindica que la vellesa també alberga desitjos, somnis i ganes de viure.
La companyia Adhok també va presentar L’envol i Le Nid, que també van captivar moltíssim al públic de Tàrrega. Com s’explica aquest èxit? Segurament perquè han sabut trobar una formula que es transcendeix a si mateixa, moviment, text i imatges que transmeten proximitat i que ens parlen de situacions comunes en les que d’una manera o altra ens sentim identificats.

Preguntes i records
La relació amb diferents països llatinoamericans que s’ha anat cultivant al llarg d’aquests anys ha donat peu a molts intercanvis. Enguany a Tàrrega algunes propostes han tornat a parlar de nou en accent mexicà o xilè, com l’obra de teatre documental Hija de Tigre de la companyia Laura Palmer, en la què tres actrius reconstrueixen a través de fotografies la seva relació amb la figura paterna. Divendres a la nit l’Ateneu, on la majoria del públic és targarí, es converteix en un espai per compatir la intimitat d’una manera introspectiva i narrativa. Una de les reflexions més interessants de la Fira d’enguany l’ha revelat Hija de Tigre; ens resulta molt absurd que algunes tribus indígenes temin que ser fotografiades i en canvi, per què no ens estranyem de la nostra por a cremar-ne?
«Per què t’agradaria ser recordat?» interroga una veu femenina mentre estàs estirat al terra del cementiri mirant el vol dels ocells. Dissabte a primera hora del matí, un altre espectacle remou als espectadors amb aquesta pregunta. UN.habitants_To make room for us de la companyia Caterina Moroni ens convida a un viatge sensorial per assaborir aquesta pregunta en un cementiris. «Se m’ha fet molt curt» comenta un home tot sortint del cementiri i bona part dels seus companys de viatge li donen la raó.

Al taller de Joan Català i complicitats a flor de pell
Joan Català rebia el públic a Cal Trepat, una antiga fàbrica de Tàrrega, enmig de la foscor per advertir que el què veurien era una peça en construcció, però que tenia moltes ganes de compartir-ho amb el públic. El títol de l’espectacle 5.102 m/s fa referència a la velocitat aproximada en la què el ferro transmet el seu so. Així doncs, es tracta d’una experiència immersiva en un taller on les ballarines i músics en bata grisa exploren el ventall de possibilitats musicals d’aquest metall en diferents formes.
Una altra sorpresa per alguns espectadors de la Fira va ser la nova complicitat de la coreògrafa Vero Cendoya amb Becki Parker, una ballarina i coreògrafa amb autisme. Aquesta trobada és fruit de la relació entre Fira Tàrrega i el Stockton International Riverside Festival del Regne Unit. Hunting for the Unicorn és l’espectacle que ha sorgit entre aquestes dues artistes i què per alguns ha estat una revelació sobre la capacitat per comunicar-se ballant que pot tenir una persona amb autisme. En prime time (les 22 h) a la Plaça Major de Tàrrega cal espavilar-se per fer-se un lloc i més si es tracta de Les Impuixibles, perquè els seus fans són molt previsors. Acompanyades per la ballarina Helena Gisbert i com és habitual el piano, Clara i Ariadna Peya han creat Painball, un muntatge carregat de simbolisme –micròfons i pilotes de tenis-, però aquesta vegada abstracte i oníric. Un concert de Clara Peya al piano i alguns convidats espontanis com Laura Grande culminava la nit amb melodies feministes.
Aquesta edició de Fira Tàrrega, que ha estat l’última de Jordi Duran com a director artístic, ha estat dedicada a fer una relectura de l’espai públic i les seves possibilitats artístiques, el ventall ha estat amplíssim, però és força inevitable recordar-la com l’edició de la companyia Adhok i els seves àvies i avis rebels.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu