Es Nostro Camp, una cooperativa agrària a la Transició eivissencaEs Nostro Camp, una cooperativa agrària a la Transició eivissenca
FOTO ENCICLOPÈDIA D'EIVISSA I FORMENTERA

Últim article de la sèrie 'Històries i memòries'

Es Nostro Camp, una cooperativa agrària a la Transició eivissenca

Últim article de la sèrie 'Històries i memòries'

Es Nostro Camp, una cooperativa agrària a la Transició eivissenca

FOTO ENCICLOPÈDIA D'EIVISSA I FORMENTERA

  • ABEL CALDERA

  • | 31 d'ag, 2018 - 00:42

Sèrie Emancipació IV

En els territoris allunyats dels grans centres de poder urbans, la llosa de l'statu quo i del conservadorisme és molt més palpable i asfixiant. Això fa que sovint les dissidències siguin molt més soterrades, però quan emergeixen, sovint ho fan amb la força d’un guèiser que ho xopa tot.

Els relats històrics i polítics canònics acostumen a fer molt poc cas d’aquestes experiències, que queden en una nota a peu de pàgina o a escasses monografies locals. En canvi, la memòria popular del lloc en conserva viu un record —bo o dolent— que molt sovint pesa en la seva cultura política. Un d’aquests casos va ser el de la cooperativa agrícola de l’illa d’Eivissa Es Nostro Camp.

L’Eivissa de principis dels 70 era una illa en transformació. L’activitat agrícola deixava pas al turisme com a motor econòmic de l’illa, però la crisi econòmica que començava a albirar-se a Occident estenia una ombra d’amenaça sobre la supervivència econòmica d’aquells centenars de famílies que a Eivissa depenien de l’agricultura.

Malgrat la militància comunista dels seus impulsors, la cooperativa volia ser una eina transversal

En aquest context, un grup vinculat a la secció eivissenca del Partit Comunista Espanyol (PCE) va començar a plantejar la necessitat d’autoorganització de la pagesia per a fer front a la crisi. L’home clau va ser Joan Calvera. Aquest barceloní afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) era tècnic del ministeri d’Agricultura i va arribar a l’illa el 1969 com a cap del Servei d’Extensió Agrària. A través de l’impuls de mercats i pagesos i de les seves intervencions en el popular programa de ràdio Es nostro camp, va anar insistint en la necessitat de trencar amb l’individualisme i associar-se per fer front a l’amenaça de la crisi.

El 1974 es va constituir la cooperativa Es Nostro Camp com a cooperativa agrària de consum i producció. L’altre impulsor —que va esdevenir president de l’entitat— va ser Antoni Planells, també vinculat al PCE. Malgrat la militància comunista dels seus impulsors, es volia que la cooperativa fos com una eina transversal per millorar les condicions de vida de la pagesia, al marge de l’acció estrictament partidista, que en aquell moment s’intentava articular a través de la Taula Democràtica.

Atacs del poder

Es Nostro Camp es va expandir ràpidament fins a arribar a més de mil associats i a tenir seccions en quinze parròquies. La cooperativa de consum, que permetia adquirir productes de la llar a preus molt bons, va ser un reclam que va donar entrada a molts afiliats que no vivien directament de la terra. Així mateix, la cooperativa facilitava l’accés a adobs, llavors, farratges i maquinària agrícola a un preu molt més accessible que el que podien aconseguir els pagesos individualment. Com a cooperativa de producció, la seva lluita era per aturar la caiguda dels productes agrícoles, ja fos a través de la venda directa o millorant la capacitat de negociació amb els intermediaris.

La cooperativa es va expandir ràpidament fins a arribar a més de mil associats i a tenir seccions en quinze parròquies

La cooperativa va topar amb el poder franquista fins i tot abans de la seva legalització, a causa de la seva oposició a la construcció d’un nou abocador a Can Sopes, en un espai on treballaven 55 pagesos i que era damunt d’un dels principals aqüífers de l’illa. La voluntat de l’alcalde de Santa Eulària, Antoni Torres, i de l’amo d’Herbusa, Vicent Bufi —tots dos membres del Movimiento— de vendre’s l’abocador de Cala Llonga per fer-hi un hotel de luxe va topar amb l’oposició dels pagesos, que a través de demandes i mobilitzacions van aturar el projecte.

Una de les principals lluites de la pagesia més humil era la de poder habilitar mercats locals on poguessin fer venda directa dels seus productes. Això afectava directament els interessos dels intermediaris, molt ben connectats amb el poder polític. Des del 1970 s’havia construït un mercat pagès al centre de la Vila d’Eivissa, però el 1975 l’Ajuntament, amb l’excusa que enlletgia l’espai de la muralla, va decidir traslladar-lo als afores i oferir menys places de paradistes. Malgrat les protestes, els recursos dels paradistes van ser desestimats i l’abril del 1976 la brigada d’obres, protegida per la policia municipal, va enderrocar els quiosquets de venda.

La cooperativa es va veure atacada ferotgement pels poders fàctics. Una intensa campanya de rumors, alenada per la premsa afí al règim, parlava de malversació i d’un forat de diversos milions. Aquesta campanya va ser instigada al llarg del 1976 sobretot per Antoni Torres, l’exalcalde de Santa Eulària a qui els pagesos havien impedit fer l’operació especulativa de l’abocador però que havia estat nomenat delegat del govern i comptava amb l’empara del governador civil de les Balears, l’ultra Carlos de Meer, i van arribar a articular fins i tot un sector conservador entre els socis de la cooperativa per poder desgastar la seva direcció.

La cooperativa va viure una duríssima campanya de desprestigi i difamació per part del poder caciquil local

El zenit de la persecució contra els responsables de la cooperativa va arribar, però, amb la degradació professional i el trasllat a Múrcia el maig del 1976 de Joan Calvera, el tècnic agrícola que va idear la cooperativa. Aquest fet va posar en peu de guerra els afiliats i el cas va saltar a la Península, on la premsa progressista se’n va fer ressò. Tota la campanya a favor de Calvera —a qui molts sectors illencs reconeixien una tasca exemplar com a tècnic agrícola— va forçar el ministeri d’Agricultura a readmetre’l a la plaça d’Eivissa a partir del gener del 1978.

Les vicissituds de la cooperativa també es van veure marcades per errors de gestió importants. Sobretot el fet de no voler variar el model de distribució dels productes de consum per als associats, que suposava una enorme despesa en camions que arribaven a tots els pobles de l’illa, va acabar comprometent la viabilitat econòmica del projecte. Aquesta crisi va esclatar quan la campanya difamatòria de la dreta illenca ja feia mesos que estava en marxa i havia aconseguit sembrar el conflicte i la desunió dins la cooperativa, fet que havia provocat una forta desafiliació. Finalment, el deute amb Caixa Rural va obligar la cooperativa a vendre els seus actius i tancar portes el 1982.

El projecte finalment havia fracassat i això va donar ales al caciquisme local per desprestigiar la viabilitat de les iniciatives progressistes. Però el projecte havia servit per demostrar que els cacics no ho tenien tot lligat i per acabar descobrint a ulls d’una part de la població els interessos veritables que s’amagaven darrere del poder caciquil. El fil roig d’aquesta història el continuem trobant en altres fets posteriors, com la lluita contra les autopistes a l’illa o fins i tot les iniciatives polítiques per desallotjar el PP de les institucions locals, protagonitzades per molts dels qui van treballar per fer realitat els objectius d'Es Nostro Camp.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu