La llavor de CaínLa llavor de Caín
L'Escola del Bosc de Barcelona, exemple de renovació pedagògica. FOTO ARXIU

Article de la sèrie 'Històries i memòries', que la 'Jornada' publica fins al 31 d'agost

La llavor de Caín

Article de la sèrie 'Històries i memòries', que la 'Jornada' publica fins al 31 d'agost

La llavor de Caín

L'Escola del Bosc de Barcelona, exemple de renovació pedagògica. FOTO ARXIU

  • ABEL CALDERA

  • | 30 d'ag, 2018 - 21:01

Sèrie Emancipació III

Pel diputat conservador català Sellarès i Pla, estendre una educació universal i de qualitat per a tothom era «un ideal utòpic que exigiria a l’obrer seguir cursos de molta durada que, un cop finalitzats, li aportarien escàs avantatge pràctic per fer la seva feina». «No s’ha d’oblidar que, al cap i a la fi, el lloc de l’obrer és la fàbrica i el taller», deia.

A l’Espanya de la Restauració, la concepció hegemònica sobre l’ensenyament era aquesta. I, en conseqüència, l’ensenyament bàsic no va arribar mai al conjunt de la població. Aquells que van poder assistir a escola molt sovint ho feien durant menys de tres cursos en establiments religiosos concebuts des de l’òptica de la caritat cristiana i amb una qualitat pedagògica ínfima.

Per contra, les lleis de Jules Ferry del 1881 i el 1882 van instaurar a l’estat francès l’ensenyament gratuït, obligatori i laic. El 1887 tots els pobles de la Catalunya del Nord menys un tenien escola pública, i des del 1901 es prohibia als ordes religiosos exercir l’ensenyament. Aquest laïcisme i universalitat, però, no van evitar que l’ensenyament a França es configurés a través de dos itineraris segregats que marcaven profundament les diferències de classe. Així mateix, tant a l’estat espanyol com a l’estat francès, l’educació era segregada per gènere. Només en les petites escoles rurals, per una qüestió de funcionalitat, es permetia la barreja de nens i nenes a les classes, però amb programes educatius separats.

A l’Espanya de la Restauració, aquells que podien assistir a escola molt sovint ho feien durant menys de tres cursos en establiments religiosos amb una qualitat pedagògica ínfima

Les primeres escoles de l’estat espanyol al marge de l’Estat i l’Església van ser les impulsades per la Institución Libre de Enseñanza, fundada el 1876 per diversos catedràtics expulsats de la universitat. Des del moviment llibertari es van impulsar les escoles racionalistes, que tenien en l’Escola Lliure de Ferrer i Guàrdia el seu màxim exponent. Fundada el 1901, tres anys després ja hi havia a Catalunya uns 200 centres que seguien la seva estela. Els nuclis obreristes més actius van sufragar la constitució d’aquests centres, que molt sovint tenien una vida curta per culpa de la repressió de l’Estat contra l’anarquisme i el moviment obrer.

Els professors molt sovint eren antics obrers que s’havien reconvertit en mestres fortament imbuïts de les pedagogies modernes en un context en què l’ensenyament estava completament dominat per ordes religiosos i basculava entre la caritat i la disciplina extrema.

Aquest va ser el cas dels sabadellencs Joan Duran i Albà Rosell, fundadors del Col·legi Modern. Després del tancament d’aquest centre el 1909 enmig de la repressió de la Setmana Tràgica, van marxar a Menorca per participar a l’Escola Laica a Alaió. Albà Rosell va marxar posteriorment a Carlet, on també va fundar una Escola Lliure abans d’exiliar-se definitivament a l’Uruguai durant la dictadura de Primo de Rivera.

La renovació pedagògica a principis del segle XX tenia l’Institut Jean-Jacques Rousseau de Ginebra com a epicentre. Així mateix, pedagogs com Maria Montessori o Célestin Freinet van exercir una enorme influència a casa nostra. El moviment conegut com a Escola Nova es va introduir en l’ensenyament públic a través d’institucions municipals governades per republicans o de la Mancomunitat de Catalunya. L’Escola del Bosc de Barcelona, dirigida per Rosa Sensat, en va ser el cas més significatiu i va inspirar altres establiments escolars similars.

L’escola republicana

L’escola republicana va acabar estructurant i generalitzant tots aquests corrents de renovació pedagògica que fins aleshores havien estat sotmesos als vaivens de la repressió i havien tingut un caràcter experimental. El nou model educatiu pretenia seguir l’afany universalitzador de l’ensenyament francès i alhora intentar reduir les diferències socials a través de la igualtat d’oportunitats. Així mateix, també suposava l’entrada de la coeducació als centres públics, mentre que a l’estat francès encara caldria esperar a finals dels anys 50 per tal de veure nens i nenes junts a classe i cursant el mateix itinerari educatiu.

L’escola republicana va acabar estructurant i generalitzant els corrents de renovació pedagògica que fins aleshores havien tingut un caràcter minoritari

Pocs dies després de l’esclat de la Guerra Civil, la revolució en marxa a Catalunya creava el Consell per a l’Escola Nova Unificada (CENU). El Consell volia fer un pas més en la construcció d’un sistema educatiu emancipador. Malgrat el context de guerra, el CENU va ser capaç d’impulsar grans transformacions en el sistema educatiu mentre aconseguia minimitzar l’impacte de la guerra en el funcionament de les escoles. Els principis educatius del CENU continuen essent, vuitanta anys després, una referència per a la construcció de polítiques educatives emancipadores.

La repressió franquista

En un discurs del 1938, el bisbe català de Salamanca Deniel i Pla va fer una crida a «aniquilar la llavor de Caín». És a dir, a exterminar l’escola republicana: els seus mètodes, la seva estructura i el personal que la feia funcionar. L’estat franquista va instaurar un model escolar basat en els principis retrògrads que els moviments de renovació pedagògica havien aconseguit arraconar.

La repressió franquista va iniciar un procés de depuració que va inhabilitar un de cada quatre mestres que no havia marxat a l’exili. Molts d’ells van ser empresonats i alguns, afusellats. Miguel Castel, mestre a Sant Bartomeu del Grau, i José María Morente, mestre a Carcaixent, entre d'altres, en són només dos exemples.

L’escola en català

No havia estat només el franquisme que havia convertit tota l’escola en una eina contra la llengua catalana; el mateix sistema educatiu era, des de finals del segle XIX, una eina per inculcar les identitats dels estats-nació a unes poblacions que s’expressaven molt sovint en llengües no oficials. I en aquest propòsit hi van trobar l’adhesió entusiasta de molts mestres que creien que amb la imposició de les llengües oficials acompanyaven l’entrada d’aquells nens al progrés i la modernitat. Destacats pedagogs renovadors, com Ferrer i Guàrdia o Natividad Domínguez Atalaya, s’oposaven a la introducció del català a l’escola. Però més endavant van ser també els moviments de renovació pedagògica els que van iniciar la normalització de la nostra llengua a les escoles.

Ja abans de la guerra hi va haver iniciatives a favor del català a l’escola. En el cas de Catalunya, el gruix dels moviments de renovació pedagògica van apostar per l’ensenyament en català, que va ser impulsat amb determinació per la Generalitat republicana. En el cas del País Valencià, la postergació del procés autonòmic va impedir un desplegament com a Catalunya, però l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, impulsada per pedagogs com Carles Salvador o Empar Navarro, va treballar per generar consens i consciència sobre la necessitat d’ensenyar en valencià.

Durant la Transició, la necessitat de renovació pedagògica i de normalització del català van tenir una àmplia difusió entre el jove professorat que s’anava incorporant a l’ensenyament públic

En la darrera etapa de la dictadura, l’ensenyament en català es va vehicular sobretot a través de cooperatives escolars. Alhora, durant la Transició la necessitat de renovació pedagògica i de normalització del català van tenir una àmplia difusió entre el jove professorat que s’anava incorporant a l’ensenyament públic. Un dels casos que ho exemplifica és el de la mestra de Barx Marifé Arroyo, que va introduir l’ensenyament en valencià i metodologies renovadores a l’escola d’aquesta població saforenca, motiu pel qual va ser el blanc d’una campanya de la ultradreta que va acabar amb la seva destitució com a directora el 1982. La novel·la de no ficció La mestra, de Víctor Gómez Labrado, explica aquest cas, difós també recentment a través d’una cançó que Zoo dedicà a Arroyo.

A la Catalunya del Nord, on l’ensenyament públic suposa més del 90% de l’oferta, a finals dels anys 70 es van posar en marxa les primeres experiències d’ensenyament del català. El 1976 es va crear la primera Bressola, que va ser la precursora d’una xarxa d’escoles privades en català que avui en dia acull prop d’un miler d’alumnes. El 1981 es va crear l’Escola Arrels com a alternativa de vocació pública a la Bressola, i avui disposa de dos centres en barris populars de Perpinyà.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu