Bombes contra intel·lectualsBombes contra intel·lectuals
Moments després de l'agressió dels ultres a l’alcalde Pérez Casado el 9 d’octubre de 1979. FOTO EXTRETA DE LA REVISTA "VALENCIA SEMANAL"

Article de la sèrie 'Històries i memòries', que la 'Jornada' publica fins al 31 d'agost

Bombes contra intel·lectuals

Article de la sèrie 'Històries i memòries', que la 'Jornada' publica fins al 31 d'agost

Bombes contra intel·lectuals

Moments després de l'agressió dels ultres a l’alcalde Pérez Casado el 9 d’octubre de 1979. FOTO EXTRETA DE LA REVISTA "VALENCIA SEMANAL"

  • ABEL CALDERA

  • | 24 d'ag, 2018 - 00:10

El 9 d’octubre del 1977 més de mig milió de persones es van manifestar a favor de les llibertats nacionals del País Valencià. Tot i ser una mobilització unitària —hi va participar tot l’espectre polític— va ser una demostració de força dels partits i sindicats d’esquerres, que ja apuntava a l’hegemonia electoral de què gaudirien durant més d’una dècada.

Aquell èxit va alertar també els sectors ultraconservadors de la capital valenciana, els quals van decidir combatre l’esquerra fusteriana (inspirada en l'escriptor Joan Fuster) amb l’articulació del blaverisme (moviment regionalista, ultraconservador i anticatalanista), que es va articular políticament a través de la Unió Regional Valenciana, fundada pel darrer alcalde franquista de València —Miquel Ramon Izquierdo— i el darrer president franquista de la Diputació de València —Ignacio Carrau. Aquesta articulació política seria residual, amb resultats electorals marginals. Caldria esperar a mitjans dels 80, amb la batalla de València ja tancada, per tal que el regionalisme blaver aconseguís un cert pes polític institucional de la mà d’Unió Valenciana.

Qui va recollir bona part de l’electorat conservador i dels suports a les tesis blaveres va ser la UCD d’Emilio Attard i Manuel Broseta. Amb la coacció violenta que aquest moviment va generar, la UCD tenia l’arma que li permetia modular el procés autonòmic valencià. No va aconseguir el seu objectiu d’esdevenir primera força al país, però sí que va acabar imposant una autonomia limitada als seus plantejaments.

Allò que va fer del moviment blaver una eina útil per als sectors conservadors va ser l’ús de la violència

 

Allò que va fer del moviment blaver una eina útil per als sectors conservadors va ser l’ús de la violència. Tot i la nebulosa de noms que reivindicaven les accions més violentes, hi va haver unes sigles que van esdevenir símbol d’aquesta violència. El Grup d’Acció Valencianista (GAV), sota la seva aparença d’entitat cultural, era en realitat l’organització que articulava totes les trames del blaverisme violent.

Agressions físiques i bombes

Les activitats violentes encapçalades pel GAV eren sobretot protestes que degeneraven en agressions físiques. Desenes d’ultres es concentraven per sorpresa davant d’un acte nacionalista, intentaven rebentar-lo i dels crits passaven a l’agressió sabent que la intervenció de la policia, si es produïa, acabaria en res. La impunitat va arribar fins a l’extrem que desenes d’ultres van poder agredir l’alcalde de València Ricard Pérez Casado durant la processó del 9 d’octubre del 1979.

De les primeres bombes casolanes blaveres es va passar a bombes molt més sofisticades i amb la intenció d’assassinar

Les primeres bombes de l’extrema dreta blavera van esclatar l’octubre del 1978 a casa de Joan Fuster i en un aplec nacionalista a la plaça de bous de València. D’aquestes primeres bombes casolanes es va passar a bombes molt més sofisticades i amb la intenció d’assassinar. El desembre del 1978 Manuel Sanchis Guarner va rebre a casa seva un paquet sospitós i va avisar la policia, la qual va fer detonar el paquet en un descampat proper a la casa del professor; contenia mig quilo de dinamita. L’11 de setembre del 1981 una segona bomba esclatava a casa de Joan Fuster. Fuster, juntament amb dos amics i diversos veïns, va sortir a veure els efectes d’aquest primer explosiu de poca potència. Sortosament, van tornar ràpidament a l’interior de les cases, ja que minuts després va esclatar un nou artefacte, a mode de bomba-trampa, fabricat amb goma-2.

Les bombes als domicilis de Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner van esdevenir un símbol d’impunitat. Que l’intent d’assassinat del principal intel·lectual i del filòleg més reconegut d’un país fos respost amb zero detencions i amb unes investigacions policials sospitosament maldestres i ineficients era un missatge clar: les clavegueres de l’Estat podien fer el que volguessin.

Els programes reivindicatius, oblidats

La impotència per plantar cara de manera efectiva a la violència ultra va obrir la porta a les sortides més possibilistes. A la tensió provocada per la batalla de València calia sumar-hi la provocada pel cop d’estat del 1981, que a València va acabar amb l’ocupació de la ciutat per part d’una divisió blindada. Això va provocar un replantejament estratègic de bona part de l’esquerra parlamentària. Quedaven oblidats els programes reivindicatius de la transició —plena autonomia, autodeterminació, drets nacionals— i el procés autonòmic es limitava als límits marcats com a digeribles pels aparells de l’Estat. Tot això a canvi de l’opció de poder accedir als ressorts del poder institucional com més ràpidament millor. 

Ja a la tardor del 1979, Alfons Guerra i Emilio Attard havien pactat avortar el desplegament del Consell del País Valencià —l’òrgan preautonòmic que establia la via autonòmica per l’article 151. El procés autonòmic no es va reprendre fins després de la victòria del PSOE a les eleccions generals del 1982. Aleshores, es va imposar l’estratègia post 23-F: tancar com més ràpidament millor el desplegament autonòmic i des de les opcions més restrictives.

La dreta va aconseguir imposar una autonomia de segona perquè tot el suport electoral que els mancava havia estat suplert amb la violència ultra

Bona part de les bases socialistes van acceptar els acords entre Guerra, Broseta i Attard per tal de posar fi a la batalla de València. Aquests acords dotaven el País Valencià d’una autonomia de segona i significaven empantanegar la qüestió de la llengua i la identitat enmig de neologismes i ambigüitats. Malgrat que l’hegemonia electoral del socialisme valencià va durar fins a mitjans dels 90, l’autonomia naixia sota els paràmetres marcats per la dreta ultraconservadora valenciana. Havien aconseguit evitar el naixement d’una autonomia equiparable a la del País Basc o Catalunya alhora que havien curtcircuitat l’articulació del conjunt dels Països Catalans amb tot el que això significava per a la plena normalització cultural i lingüística. I ho havien aconseguit perquè tot el suport electoral que els mancava havia estat suplert amb la violència ultra.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu