Aristòcrates 'freelance'Aristòcrates 'freelance'

Aristòcrates 'freelance'

Aristòcrates 'freelance'

  • MARIANO VELOY (Barcelona)

  • | 29 d'ag, 2018 - 23:56

Des que els editors van descobrir com de fàcil és externalitzar certes feines, ha sorgit un submon laboral format per correctors, dissenyadors i documentalistes, entre d’altres. Són professionals avesats a les tarifes minvants, a les nits en vetlla per complir terminis i a passar desapercebuts als crèdits dels llibres. La llei els prohibeix crear un sindicat —no fos cas que es convertissin en un poderós lobby de la cultura—, però de tant en tant surten del racó del menjador on treballen entaforats i es troben en petites reunions clandestines. En grups de tres o quatre, se’ls veu tan pàl·lids i amb tanta dificultat per suportar la llum del dia que seria fàcil confondre’ls amb vampirs, però hi ha un detall que els delata. Un cop s’han posat al dia de les misèries laborals, sempre hi ha algú que sospira: «Ai, qui fos traductor!».

No és estrany que tinguin aquest somni. Només cal veure els traductors a les presentacions de llibres o recitals de poesia per adonar-se que estan per sobre de la resta d’externalitzats. No els passaria mai pel cap assistir a un acte públic amb els dits tacats de tinta vermella com fan massa correctors, ni tampoc se n’ha vist cap prenent aspirines compulsivament com un dissenyador qualsevol després de fer set propostes de portada diferents. Per contra, no deixen passar l’oportunitat de lluir una camisa de Brava Fabrics ni de mostrar el somriure magnànim que s’amaga sota la seva barba perfectament hipsteriana. Si ens hi apropem amb la copa de cava (semisec; ai, la generositat dels editors!), sentirem com expliquen, amb aquella fredor fascinant pròpia de la gent amb glamur, que han passat el matí escrivint un llibre de la Ginzburg o la Nothomb. I per poc que s’animi la festa, repetiran per enèsima vegada com d’encantadors van ser el Paul Auster i la Siri Hustvedt la nit que hi van sopar. «Són els nous Francis Scott i Zelda Fitzgerald».

Per desgràcia, no vivim en el millor dels mons, i fins i tot els traductors són l’objectiu d’inexplicables enveges. Tot i que són una minoria condemnable, hi ha externalitzats que, en comptes d’emmirallar-s’hi, prefereixen enumerar els avantatges de què gaudeixen com si fos una llista de greuges. «Saps que no només cobren drets d’autor, sinó que a més els paguen la feina feta?»; «El seu nom apareix a les portades dels llibres!»; «I a sobre els donen ajuts per a la traducció!». Encara n’hi ha que raonen que haurien de fer servir la visibilitat que tenen per denunciar la precarietat del sector. «Si ells també pateixen les tarifes ridícules i els terminis impossibles, per què no ho fan públic?». Aquests externalitzats furibunds obliden, esclar, quina és el grandeur dels traductors. En comptes de cedir a la vulgar temptació de convertir-se en ploramiques, aquests aristòcrates freelance saben estar a l'altura del somni que els ha tocat encarnar, i suporten la seva càrrega amb encomiable estoïcisme. De la seva dignitat en depèn el futur de tot un negoci, i els hauríem d’estar agraïts.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu