Retornats al seu poble d’origen - Diari Jornada
Retornats al seu poble d’origenRetornats al seu poble d’origen
El Museu de la història de la Immigració de Catalunya conserva part del 'Sevillano', el tren que va portar molts andalusos a Catalunya FOTO MhIC

Vuitè article de la sèrie 'Històries i memòries', que la 'Jornada' publica fins al 31 d'agost

Retornats al seu poble d’origen

Vuitè article de la sèrie 'Històries i memòries', que la 'Jornada' publica fins al 31 d'agost

Retornats al seu poble d’origen

El Museu de la història de la Immigració de Catalunya conserva part del 'Sevillano', el tren que va portar molts andalusos a Catalunya FOTO MhIC

  • ABEL CALDERA

  • | 09 d'ag, 2018 - 22:05

Sèrie Migracions IV

 

Periòdicament alguns sectors reaccionaris de l’independentisme posen en circulació, per a major alegria de l’espanyolisme, d’altra banda, la tesi que la immigració del sud d’Espanya a Catalunya als anys 1960 va ser un moviment atiat pel franquisme com a estratègia de colonització cultural. Tot i que no existeixen documents i que el fenomen no té cap característica coincident amb altres fenòmens colonitzadors ben propers, és un argument que retorna una vegada i una altra.

Sí que s’han aportat investigacions i proves en un sentit radicalment contrari: el corrent migratori no només no va ser impulsat per les autoritats franquistes, sinó que en els seus inicis va ser durament reprimit. El govern civil, en col·laboració amb els ajuntaments de les principals ciutats, organitzà al llarg dels anys 1950 batudes per a retenir immigrants del sud d’Espanya que haguessin arribat a Catalunya sense domicili i sense un contracte de treball. Després del seu internament al Palau de Missions de Montjuïc, autèntic CIE de l’època, eren retornats a les seves localitats d’origen.

El corrent migratori no només no va ser impulsat per les autoritats franquistes sinó que en els seus inicis va ser durament reprimit

 

La pressió de les autoritats franquistes davant el potencial problema d’ordre públic que suposava, segons el règim, l’arribada d’immigrants pobres a la regió de Barcelona va posar en governador civil en marxa. Ja el 1949 un article del Diario de Barcelona titulat «Que es tanqui la immigració» s’apuntava que «tancar la immigració —de caràcter il·legal, subratllem— significaria una tranquil·litat ciutadana».

Repressió institucionalitzada

Felipe Acedo Colunga, governador civil de Barcelona, va emetre el 1952 una circular que institucionalitzava tot el sistema de repressió a la immigració interna. «Davant la necessitat de fer front al complex problema de l’habitatge (...) [que] afecta intensament a diversos nuclis urbans d’aquesta província, sotmesa a una constant immigració», s’ordenava a les autoritats impedir «l’entrada i posterior permanència als seus respectius termes municipals d’aquelles persones que per no tenir domicili haguessin de recórrer a "habitatge no autoritzat", havent-los de remetre a aquest Govern civil per a la seva evacuació pel servei que es troba establert a aquest efecte».

Inma Boj, actual directora del Museu d’Història de la Immigració de Catalunya, i el periodista Jaume V. Aroca van xifrar en un estudi en 15.000 els expulsats de Barcelona i retornats a les seves poblacions d’origen durant els anys 1950.

El govern civil organitzà batudes per a retornar els immigrants sense contracte de treball a les seves localitats d’origen

 

En aquesta croada contra la immigració pobra també hi tingué un paper molt destacat la Guàrdia Urbana de Barcelona. A finals de la dècada de 1950, un 7% de la població de Barcelona vivia en barraques. El 1949 s’havia creat el Servei de Control i Repressió del Barraquisme. Eren unitats de treballadors municipals afins a Falange —coneguts com los picos— que, comandats per guàrdies urbans, es dedicaven a destruir les noves barraques que s’anaven construint arreu de Barcelona.

El rastre d’aquestes deportacions el trobem també al Vallès. Un informe explica que a Terrassa «dos treballadors del servei d’Evacuació de paisà, amb bicicleta, a més d’estar contínuament de servei a l’Estació, recorren els voltants per vigilar els que puguin arribar, baixant del tren en altres estacions anteriors. Aquesta vigilància ha donat com a resultat la supressió de barraques i el trasllat al pavelló de Missions de diversos grups a evacuar».

Aquesta pràctica també és recollida a les memòries de l’alcalde franquista de Sabadell entre 1942 i 1960, Josep Maria Marcet. «Els immigrants seguien arribant a ritme creixent i, davant les condicions aquí regnants, sense cap possibilitat de trobar allotjament per acabats d’arribar, l’autoritat superior es limitava a muntar serveis policials de vigilància a les estacions d’arribada a Barcelona, detenint als que no podien justificar un domicili a la província i tancant-los al Palau de Missions de Montjuïc, una espècie de camp de concentració per des d’allà i prèvia classificació, retornar-los als seus pobles d’origen». Marcet, a les memòries, afirma haver-se mostrat contrari a aquelles pràctiques i no haver fet cas de les ordres del governador civil. L’existència de factures emeses pel Servei d’Evacuació a l’ajuntament de Sabadell, recollides per la investigació de Boj, demostren que mentia.

Quiteria Ruiz va ser internada a Missions i en relata l'experiència. «Allò era una nau molt gran, com un hospital, amb molts llits a banda i banda, per muntar. Allà hi havia molta més gent, era com una caserna. Jo ja tenia molt poc ànim i allà el vaig perdre del tot. Em trobo amb el meu marit per una banda, la casa desbaratada, la nena que teníem, que havia mort, i jo allà empresonada», narra.

Unitats de treballadors municipals afins a Falange i comandats per guàrdies urbans es dedicaven a destruir les noves barraques

 

Laura de Andrés va recollir a Barraques. La lluita dels invisibles el testimoni d’Amador Alonso, un jove asturià que va arribar a Barcelona amb 16 anys a bord del «Shangai» —el tren provinent de Galícia—, va ser detingut a l’Estació de França i va estar tres dies internat al Palau de les Missions. En el seu cas, com que el Palau estava ja ple d’immigrants confinats, van ser traslladats al castell de Montjuïc. Alonso es va escapar de la deportació perquè tenia una germana resident a Barcelona que li aconseguí un contracte de treball falsificat. Les xarxes familiars o de paisans del mateix poble eren la clau per assegurar-se una mínima integració a un món nou i desconegut.

La demanda de mà d'obra

A partir dels anys 1960 es van anar abandonant les deportacions. Eren com posar portes al camp. Amb el boom econòmic alemany i italià, de retruc es generà a Catalunya una demanda de mà d’obra tan gran que l’obtenció dels contractes de treball era molt sovint immediata. Malgrat que el barraquisme no va desaparèixer, les condicions d’allotjament per als immigrants van començar a millorar amb la construcció d’habitatge nou i també amb els relloguers. L’afluència d’immigrants començà a ser enorme. A tall d’exemple, només de la comarca de Los Llanos de Cáceres va emigrar un de cada tres habitants. El món rural es buidà i aparegueren les conurbacions i les àrees metropolitanes.

Aquest no era un fenomen espanyol, sinó que es donava a tot Europa. Fins i tot les formes de discriminació eren exactament les mateixes. Un de cada sis portuguesos i un de cada vuit grecs marxà a treballar a un altre país europeu. Nou milions d’italians del sud van emigrar cap a les regions del nord. Els trens anaven cap al nord carregats de maletes, esperances, enyorança i bitllets només d’anada.