A la cacera d'immigrantsA la cacera d'immigrants
WIKICOMMONS

Setè article de la sèrie 'Històries i memòries', que la 'Jornada' publica fins al 31 d'agost

A la cacera d'immigrants

Setè article de la sèrie 'Històries i memòries', que la 'Jornada' publica fins al 31 d'agost

A la cacera d'immigrants

WIKICOMMONS

  • ABEL CALDERA

  • | 08 d'ag, 2018 - 22:31

Sèrie Migracions III

 

El juliol de 1999 uns incidents al barri de Ca n’Anglada de Terrassa acabaren amb enfrontaments entre un grup de racistes i veïnat d’aquell barri d’origen magrebí. Era el primer brot d’enfrontaments violents vinculat a l’onada migratòria de tombant de segle. Pocs mesos més tard, a la localitat almerienca d’El Ejido es produïren uns incidents que prengueren un caire encara més greu. La premsa presentà els esclats violents com un fenomen vinculat a la nova immigració.

Però els esclats de violència de sectors desafavorits contra altres sectors encara més desafavorits no són un fenomen nou. Tampoc és nou el discurs xenòfob que exigeix «primer els de casa». Tenen l'origen a la França del darrer terç del segle XIX, autèntic laboratori polític de tot el que vindrà al segle següent. Mentre a la resta d’Europa els moviments reaccionaris encara estaven ancorats en la idea de restauració de les monarquies absolutes, a França l’extrema dreta començava a parlar de la «protecció del treball nacional» contra l’arribada de treballadors estrangers i a assenyalar grups minoritaris com els poders a l’ombra i causants de la situació d’incertesa provocada per la crisi del capitalisme. Tot plegat embolcallat amb un nacionalisme revengista ressentit de la derrota de 1870 davant Prússia. Xenofòbia, de fet, és un mot amb autor i data d’invenció: Anatole France, 1906. L’acadèmic necessitava descriure el discurs d’extrema dreta per denunciar-lo i no tenia paraules disponibles.

 

 

Els italians van ser el primer gran grup d'immigrants a França. Contra ells es va generar una bateria d'estigmes que després van ser aplicats a altres grups: des del seu caràcter agressiu i volcànic a la facilitat per fer anar els ganivets i actuar amb traïdoria, passant per una manca d'integració social a causa del seu accentuat caràcter comunitari i per unes pràctiques religioses —per exemple, les processons— considerades arcaiques i que atemptaven contra el progrés. Finalment, un mot despectiu per referir-s'hi: els ritals.

Contra els italians es va generar una bateria d’estigmes que després seran aplicats a altres grups d'immigrants

El primer esclat de violència xenòfoba contra treballadors immigrats va tenir lloc el 1881 a Marsella. En aquest port mediterrani hi vivien gairebé 60.000 italians, el 16% de la població. Una certa sensació de crisi econòmica, el xovinisme exacerbat i el sorgiment de grups de joves desclassats van ser el brou de cultiu del que la premsa va anomenar «Vespres Marselleses», en al·lusió a les Vespres Sicilianes, que havia estat una revolta contra la presència francesa a l'illa el 1282.

L'origen dels incidents, el 17 de juny de 1881, fou una desfilada militar de les tropes franceses que retornaven de Tunísia després d'haver forçat Itàlia a renunciar al seu domini colonial sobre aquell territori a favor de França. Mentre la desfilada passava per sota d'un local social freqüentat per italians, va començar a escampar-se el rumor que s'havien sentit xiulets des d'aquell edifici cap a les tropes. Immediatament milers de persones van rodejar el local social i les autoritats van tenir feina per evitar l'assalt enfollit de les masses. L'endemà al matí centenars de nervis —els pinxos de barri provençals vinculats a la petita delinqüència i a l'economia informal que un port com el de Marsella generava— van començar una cacera de l'italià, i van clavar pallisses a qualsevol treballador d'aquesta nacionalitat que arreplegaven sol pel carrer. Va caldre desplegar tropes als barris del centre per poder contenir la situació. El dia 19, com a resposta a les pallisses, un grup d'italians s'hi va tornar. Armats amb ganivets i revòlvers, van protagonitzar diversos incidents a la zona sud del Pòrt Vielh, que van acabar amb dos morts i diversos ferits. Allò va encendre encara més el conflicte i durant hores els nervis i altres grups van cometre múltiples agressions per tot el centre de Marsella, que van acabar amb un altre mort. Només l'arribada i el desplegament de més tropes va poder posar fi als incidents.

Els 'nervis' eren els pinxos de barri provençals vinculats a la petita delinqüència i a l'economia informal que un port com Marsella generava

Els fets de Marsella tingueren una àmplia repercussió a la premsa i en mitjans polítics. A Itàlia serviren sobretot per exacerbar els ànims nacionalistes i justificar l'aliança italiana amb Alemanya i l'Imperi Austrohongarès. A França, La Gazette disparava contra el primer ministre Gambetta: «El cap del partit republicà és un genovès. Els estrangers naturalitzats d'ahir que han copat la direcció dels assumptes públics no senten la injúria que se'ns va fer». S'inaugurava així un discurs recurrent de la nova dreta nacionalista: negar la condició de francesos a ciutadans de la República d'origen estranger o religió minoritària.

Més greus encara foren els aldarulls d'Aigüesmortes del 1893, dotze anys després. En aquesta població al nord de Montpeller, la Compagnie des Salins du Midi hi explotava des de mitjan segle XIX unes salines que atreien cada estiu milers de temporers. Aquests es dividiren en tres grups: d'una banda, els occitans, majoritàriament pagesos pobres de les Cevenes que a l'estiu buscaven una ocupació complementària; de l'altra, els piemontesos, també provinents de pobles de muntanya, i, finalment, els trimards, vagabunds i obrers a l'atur empobrits per la crisi econòmica. Les condicions de vida a les salines eren deplorables i això accentuava encara més la competència entre pobres.

 

 

Els amos de la Compagnie van decretar que els grups de treball fossin mixtos i hi van incorporar homes de totes tres comunitats. En aquests grups va esclatar el conflicte entre piemontesos i trimards. Després d'una primera baralla multitudinària, tots els grups d'origen francès i alguns sectors de la població local van iniciar una caça de l'italià que va provocar vuit morts.

Les condicions de vida a les salines eren deplorables i això accentuava encara més la competència entre pobres

Aquest episodi va ser aprofitat pel nacionalisme italià per provocar incidents contra béns francesos en diverses ciutats d'Itàlia. La seva premsa afí parlà de 150 morts a Aigüesmortes —una xifra absolutament desproporcionada— per atiar la reacció. La resposta francesa fou una intensa campanya nacionalista al voltant del judici. Malgrat que quedà acreditada pel tribunal l'acusació contra 16 implicats en els fets, el jurat popular dictà una absolució general.

Un any més tard, el 1894, els serveis secrets francesos feien arrestar el capità Alfred Dreyfus com a culpable d'espionatge. La seva ascendència jueva el convertia en el blanc perfecte de la dreta nacionalista per descarregar tot el seu discurs xenòfob, malgrat que totes les proves apuntaven cap a la seva innocència.

Els fets de Marsella i Aigüesmortes, la crisi econòmica i l'esclat de xovinisme a redós de les guerres colonials havien estat els primers escenaris on assajar el nou discurs d'ultradreta que ara ocupava el centre del debat polític i poc després acabaria generant monstres a tot Europa.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu