L'imitador d'editorsL'imitador d'editors
FOTO ARXIU

L'imitador d'editors

L'imitador d'editors

FOTO ARXIU

  • MARIANO VELOY

  • | 08 d'ag, 2018 - 22:31

Després de més de vint anys dedicat a aquest art, he decidit posar punt final als meus dies com a imitador d’editors. Per algun motiu no identificat, en l’adolescència la meva passió per la lectura va mutar en una particular fília envers aquestes figures tan properes i, al mateix temps, tan alienes a la literatura. D’un dia per l’altre em vaig trobar llegint totes les entrevistes a editors que veia a la premsa, una afició que aviat vaig estendre als llibres de memòries i, fins i tot, a biografies no autoritzades. Ho feia amb tanta passió que aviat vaig explicar aquestes anècdotes als meus amics com si les hagués viscut en primera persona: l’avançament irrisori que havia pagat per un llibre que semblava condemnat al fracàs, però que havia arribat a merèixer el qualificatiu de «mític»; com vaig persuadir aquell narrador extraordinari que oblidés la idea idiota de deixar-ho tot per convertir-se en submarinista; la destresa que havia adquirit cordant les sabates de certa poetessa sapastre (i un pèl alcohòlica).

Per fer més versemblants aquelles vivències, les amania amb tot de frases que qualsevol editor havia pronunciat alguna vegada a la vida: «Aquell escriptor li publicava els llibres quan ningú no el llegia, i mira’l ara…»; «Només em calen unes línies per saber si soc davant d’un bon manuscrit», i, sobretot, «La meva obra és el meu catàleg». Dites amb una copa de xampany a les mans i clavant la vista a un punt indefinit però definitiu de l’Univers, aquestes frases em feien mereixedor dels aplaudiments rabiosos de la meva audiència.

Des de fa un temps m’he adonat que les meves imitacions ja no són rebudes amb el mateix entusiasme. Primer em vaig pensar que, arribat als quaranta, havia perdut la convicció que requereixen aquesta mena d’imitacions, però un bon amic em va fer veure que el motiu no era aquest, sinó la mutació dels editors del nostre país. Els últims vint anys, els fills romàntics de la burgesia han deixat pas als fills intel·lectuals de les classes mitjanes, i la decadència és ben evident. Ara el tracte amb els autors es limita a fer unes birres en un garito, com dos graciencs qualsevol; venen els llibres en fires de poble, com si fossin formatges de cabra o ampolles de ratafia, i els quatre xavos que guanyen no els donen per a xampany francès, gairebé ni per a un vi rosat. I les seves frases? Semblen de sindicalista! «Nosaltres no som com les grans corporacions, que fan productes i no llibres»; «Les institucions haurien de donar suport a la lectura», i, és clar, «Amb prou feines si en traiem un sou, de la nostra editorial».

Davant d’aquest panorama, podria seguir els consells dels Josef Ajram del món i veure-hi una oportunitat per reinventar-me, però no és que em faci mandra, és que no hi veig cap sentit. Si arribo a sortir-me’n, la meva audiència no aplaudirà electrificada per aquella barreja de ràbia i admiració que transmetien els vells editors. Amb molta sort, només sentirà compassió. I, sincerament, perquè em donin uns copets a l'espatlla, no necessito imitar a ningú, que jo sol ja em basto.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu