Quan a Algèria es parlava català - Diari Jornada
Quan a Algèria es parlava catalàQuan a Algèria es parlava català
La ciutat d'Orà, al nord-oest d'Algèria. FOTO WIKICOMMONS

Sisè article de la sèrie 'Històries i memòries', que la 'Jornada' publica fins al 31 d'agost

Quan a Algèria es parlava català

Sisè article de la sèrie 'Històries i memòries', que la 'Jornada' publica fins al 31 d'agost

Quan a Algèria es parlava català

La ciutat d'Orà, al nord-oest d'Algèria. FOTO WIKICOMMONS

  • ABEL CALDERA

  • | 07 d'ag, 2018 - 22:24

Sèrie Migracions II

 

«Si es parlava la nostra llengua a Alger? Déu meu, hi ha ben bé dos-cents pobles on, per cada habitant que parla francès, n’hi ha deu que parlen la nostra llengua, tan gran és el nombre de mallorquins, menorquins, valencians i catalans que hi habiten». Així transcrivia Ferran Soldevila l’explicació d’un colon algerià de visita a Menorca el 1923. Jacint Verdaguer, quaranta anys abans, en un viatge a Algèria ja havia constatat aquesta realitat. «Per aquells carrers, camps y camins, un se pot dirigir en català a tots los noys u homes espanyols, ab la seguretat de que en català respondran».

La colonització francesa d’Algèria, iniciada el 1830, generà una onada migratòria cap a aquest país. Algèria es convertí en vàlvula d’escapament per a la sobrepoblació i les crisis econòmiques no només de França, sinó també dels altres països de la riba nord del Mediterrani. El somni colonial d’una Amèrica a mig camí es barrejà amb els somnis imperials d’una França de dues ribes i de la «missió civilitzadora». El resultat fou una colònia de poblament que, a través de la forta identitat col·lectiva dels colons europeus, establiria uns lligams amb la metròpolis que la farien diferent de la resta de l’imperi colonial francès.

El 20% de la població menorquina emigrà a Algèria entre 1830 i 1850

Aquesta societat de descendents d’europeus constituí una comunitat a banda i per sobre dels algerians musulmans. L’explotació agrícola de la terra, el comerç i la indústria reproduïren el mateix sistema de segregació que a desenes de colònies d’Amèrica, Àfrica i Àsia, i que tindria en l’apartheid sud-africà l'exemple de més abast. Tot i la seva posició dominant, els pied-noirs eren una comunitat pobra en comparació amb els francesos de la metròpoli.

La identitat «europea» i «cristiana» els donava una cohesió cultural molt marcada, sobretot per oposició a la població autòctona. També arrossegaven cap a la colònia tota la diversitat lingüística i cultural existent a la riba nord: francès, occità, lígur, català, castellà i maltès foren llengües d’ús corrent a la costa algeriana fins ben entrat el segle XX.

 

El Maison-Carrée amb l'església al fons, a Alger. FOTO WIKICOMMONS
El Maison-Carrée amb l'església al fons, a Alger. FOTO WIKICOMMONS

Els menorquins foren dels primers europeus a emigrar a Algèria per participar en la colonització. I fou una emigració molt intensa. El 20% de la població menorquina emigrà a Algèria entre 1830 i 1850. La sobrepoblació de l’illa i una crisi econòmica aguda, provocada per la prohibició imposada per l’Estat d’importar blat del Llevant, propiciaren l'èxode. Instal·lats al voltant d’Alger, els menorquins fundaren una ciutat, Fort-de-l’Eau (l’actual Bordj El Kiffan), que esdevingué l’epicentre de la comunitat «maonesa» i una de les principals àrees catalanoparlants de la colònia.

Els alacantins s’establiren a l’Oranesat, per la proximitat i l’intens tràfic marítim entre Alacant i Orà

L’emigració alacantina s’inicià més tard, al terç final del segle XIX. Els motius foren semblants als dels emigrants menorquins, però el flux s’allargà en el temps fins a la Guerra Civil. Aquesta comunitat arribà a ser molt nombrosa: entre 50.000 i 80.000 pied-noirs alacantins vivien a l’Algèria colonial al tombant de segle. Els alacantins s’establiren a l’Oranesat, per la proximitat i l’intens tràfic marítim entre Alacant i Orà. Fins a la Guerra Civil la relació entre totes dues ciutats fou molt estreta.

Aquest lligam propicià també que els darrers 2.600 republicans aplegats als molls del port d’Alacant el març de 1939 i embarcats al vaixell Stanbrook s’exiliessin a la ciutat nord-africana. A Algèria també s’instal·laren camps d’internament per a milers d’exiliats republicans. L’alcalde republicà d’Alacant, Llorenç Carbonell, s'exilià a Orà durant 20 anys.

Filla de menorquins era la mare d’Albert Camus, Catalina Elena Sintes. L’escriptor plasmà la realitat lingüística de la seva família a la novel·la El primer home (1994): «El diumenge, en efecte, quan l’àvia rebia la visita de les seves filles casades, dues de les quals eren vídues de guerra, o de la seva germana, que vivia encara en una granja del Sahel i parlava molt més sovint el patuès maonès que no pas l’espanyol…». L’argument d’aquesta novel·la de Camus reprèn i reinterpreta una història glossada, típica de la cultura menorquina, segons Marta Marfany, que ha estudiat la presència del dialecte maonès a l’Algèria colonial.

 

Estació de tren de Fort-de-l'Eau, l’actual Bordj El Kiffan. FOTO WIKICOMMONS
Estació de tren de Fort-de-l'Eau, l’actual Bordj El Kiffan. FOTO WIKICOMMONS

Fa un segle, les llengües de l’estat francès gaudien encara d’una vitalitat social remarcable. Amb tot, eren reduïdes a l’oralitat, com a simples dialectes o patuesos. Les llengües de cultura, de paraula escrita, només podien ser les llengües d’estat. En aquest context, el català parlat a Algèria se’l coneixerà amb diversos noms. D’una banda, els menorquins anomenaven maonès al seu dialecte. Els alacantins s’hi referien com a alacantí. A aquests cal sumar-hi també milers de funcionaris i colons rossellonesos que mantenien viu el seu català, al qual es referien com a patuès o rossellonès. El català d’Algèria en un inici també va acabar rebent un gentilici únic: el patuet. Posteriorment, aquest mot passà a utilitzar-se per designar l’argot pied-noir que mesclava català, francès i àrab.

Una part de la comunitat pied-noir es decantà cap a les posicions extremistes sostingudes per l’OAS

Amb el sorgiment del moviment anticolonialista, una part de la comunitat pied-noir es decantà cap a les posicions extremistes sostingudes per l’Organització de l'Armada Secreta (OAS) de manteniment a ultrança de l’Algèria francesa i de suport a la ferotge repressió contra el moviment independentista. En l’espiral desfermada per la guerra d’independència es visqueren diversos episodis de violència contra població civil amb una clara intencionalitat de neteja ètnica, tant pel cantó de l’OAS com de les forces del Front d'Alliberament Nacional (FLN).

Albert Camus, el 1957. FOTO WIKICOMMONS
Albert Camus, el 1957. FOTO WIKICOMMONS

L’accés d’Algèria a la independència suposava la fi del sistema de segregació. Les incerteses que això provocava als pied-noirs, sumades al pànic a les revenges que pogués dur a terme contra ells l'FLN al poder, van provocar un èxode massiu de pied-noirs cap a França. En pocs mesos, gairebé un milió va abandonar Algèria i es va assentar a la riba nord, de manera que ciutats com Montpeller van augmentar el 70% la població. Desenes de milers de pied-noirs van assentar-se també a Catalunya Nord. A les comarques del litoral alacantí se n’hi establiren entre 10.000 i 15.000.

El català d’Algèria desaparegué al mateix temps que s'acabava la colònia, però molt possiblement hauria acabat desapareixent igualment malgrat que la colònia hagués continuat existint. La política assimilacionista francesa a través de l’escola feia temps que funcionava a l’Algèria colonial, i la interrupció de la transmissió de la llengua començava a ser un fet en moltes famílies. Albert Camus n’és un exemple: va viure des de ben petit a casa de la seva àvia i no sabia parlar la llengua amb la qual diàriament ella es comunicava amb una part de la família.