Trieste: terra de múltiples fronteresTrieste: terra de múltiples fronteres
Plaça de la unitat d'Itàlia, a Trieste FOTO ARXIU

Del 31 de juliol al 31 d'agost la 'Jornada' publica la secció 'Històries i memòries'

Trieste: terra de múltiples fronteres

Del 31 de juliol al 31 d'agost la 'Jornada' publica la secció 'Històries i memòries'

Trieste: terra de múltiples fronteres

Plaça de la unitat d'Itàlia, a Trieste FOTO ARXIU

  • ABEL CALDERA

  • | 02 d'ag, 2018 - 16:14

Sèrie Fronteres I

 

La costa que uneix Trieste, l’antic port de Viena, amb la resta d’Itàlia encara conserva un regust totalment austrohongarès. El blau marí de l’Adriàtic trenca contra una costa escarpada. Arran de mar pràcticament només s’hi pot encaixar la carretera, la via del tren i algun palau vuitcentista. Unes costes gairebé verticals eleven el terreny fins a 300 metres sobre el nivell marítim. A dalt comença el Karst, l’altiplà compartit a dia d’avui entre Itàlia i Eslovènia. Pobles de pedra blanca, vinyes, cementiris de la Primera Guerra Mundial i monuments als partisans. Al fons de la badia, Trieste, amb la seva imponent Piazza della Unità d’Italia, i més enllà la península d’Ístria.

Aquesta és una terra de frontera, malgrat que paisatgísticament conformi una unitat. Frontera entre les llengües romàniques i les eslaves. Frontera entre l'Europa central i l’Europa llatina. Frontera entre món capitalista i món socialista. Una frontera que s’ha mogut diverses vegades en aquests darrers cent anys: molts dels seus habitants han tingut fins a quatre ciutadanies diferents.

Amb una població essencialment eslovena —excepte a les ciutats de Trieste i Gorizia, majoritàriament italianes—, la regió va formar part de l’imperi austrohongarès, va ser camp de batalla a la Primera Guerra Mundial i va passar a domini italià entre el 1920 i el 1945. Després de la Segona Guerra Mundial, les noves fronteres van partir la regió entre Iugoslàvia i el Territori Lliure de Trieste, que el 1954 es va annexionar, en part, a Itàlia. 

Els Camises Negres de Mussolini van assaltar la Trst Dom, principal entitat cultural eslovena de Trieste el 1920

L’Isonzo, el riu que separa el Karst de la península italiana, va ser front de guerra del 1914 al 1918. Conquerir els territoris austrohongaresos amb població italiana va ser el motiu esgrimit per Víctor Manel III per declarar-la italiana. «Soldats, per a vosaltres serà la glòria de plantar la tricolor italiana als límits sagrats que la natura va posar als confins de la nostra pàtria». Només al front de l’Isonzo hi van morir més de mig milió de soldats.

Al municipi de Komen hi ha vuit cementiris de soldats austrohongaresos. Cap pompa patriòtica; els enterrats allà van caure per una dinastia i una pàtria que no existeix i ningú no reivindica. Tampoc no hi ha flors fresques; creus i esteles enfosquides i desgastades pel pas del temps, i plaques on encara es poden llegir cognoms eslaus, magiars i germànics originaris de tots els confins de l’imperi.

A pocs quilòmetres d’allà, a l’altra banda de la línia de front, el cementiri militar de Redipuglia és un dels més grans del món. Hi reposen les restes de 100.000 soldats italians. Aquí la pompa patriòtica és desacomplexada. En un país que també arrossega la incòmoda memòria del feixisme, els cementiris militars de la Primera Guerra Mundial són un terreny menys espinós per desplegar tot el xovinisme, encara que fossin construïts el 1938 pel règim de Mussolini.

La incorporació d’aquesta regió a Itàlia el 1920 va ser un dels motius sobre els quals l’incipient feixisme va desplegar la seva agitació nacionalista. Aquell any, els Camises Negres, els squadristi de Mussolini, van assaltar la Trst Dom, principal entitat cultural eslovena de Trieste. Va ser un dels primers actes de violència del feixisme italià.

Quan Mussolini va accedir al poder es va accentuar la italianització forçosa, que fins i tot va arribar a fer canviar de cognom desenes de milers de persones eslovenes. La pressió violenta no va cessar. El 1926 els squadristi hi tornaven: aquest cop la víctima va ser la Trgovski Dom de Gorizia. Com a resposta es va fundar una organització revolucionària d’acció directa, el TIGR, que es va convertir en la primera organització de resistència antifeixista de tot Europa.

Basovica (Basovizza en italià) és una petita població del municipi de Trieste i alhora un nom que a Eslovènia s’utilitza com a sinònim d’antifeixista. Allà van ser afusellats el 1930 quatre militants del TIGR. Basovica posteriorment també serà coneguda pel descobriment d’una foiba, el nom italià que reben els avencs del Karst i que ara és utilitzat com a sinònim de fossa comuna. Allà, en aquests avencs, el 1945 van ser llançades milers de persones, que posteriorment van ser sepultades amb explosius.

Divuit anys de règim feixista i dos anys d’ocupació alemanya havien generat un dolor immens i una ràbia acumulada que va retornar com un bumerang. Les víctimes van ser sobretot persones vinculades al règim feixista italià —funcionaris, policies, militars, membres del partit— i les seves famílies. En un context on la qüestió ideològica es barrejava amb la qüestió ètnica, hi ha qui clama que les víctimes ho eren per la seva condició d’italians i no per la seva condició de feixistes.

La venjança iugoslava contra els italians d’Ístria i Dalmàcia —que en gran mesura havien col·laborat amb el feixisme— també va provocar una onada de refugiats cap a Trieste i els municipis veïns. Només a Devin (Duino en italià) es van construir dos nous pobles, Borgo San Marco i Villaggio dei Pescatori per acollir aquells refugiats. 

El final de la Segona Guerra Mundial va tornar a posar la qüestió de les fronteres de Trieste sobre la taula dels vencedors. Amb la guerra freda, el problema havia passat de ser local a ser global i la solució va ser l’establiment el 1947 del Territori Lliure de Trieste. Aquest territori, sobirà sobre el paper, estava dividit en dues zones administrades per governs militars. La Zona A comprenia l’actual província de Trieste i estava sota govern aliat. La Zona B incloïa part d’Ístria i estava sota govern iugoslau. 

El Tractat de París del 1947 va dividir la ciutat de Gorizia en dues meitats, l'una a Itàlia i l’altra a Iugoslàvia

Era una situació provisional en espera de trobar un desllorigador. A les opcions annexionistes d’un i altre costat se n’hi sumava una altra: mantenir Trieste com a estat independent, a l'estil de Mònaco o Luxemburg. La majoria de la població de la ciutat de Trieste era partidària de l’annexió a Itàlia, opció que rebutjava la majoria de la població dels altres municipis del territori. No se'ls hi va consultar mai: el 1954 Itàlia i Iugoslàvia es van repartir el territori.

La guerra freda també va arribar a Gorizia. El Tractat de París del 1947 va resoldre dividir el municipi en dues meitats. Al costat italià, tot el centre històric de Gorizia. Al iugoslau, els antics ravals industrials reconvertits en Nova Gorica. L’estació transalpina, al costat iugoslau, va esdevenir una de les imatges icòniques de la política de blocs. Just enmig de la plaça d’entrada a l’estació una tanca separava Iugoslàvia d’Itàlia. O el que és el mateix: el bloc capitalista del bloc socialista. No era un mur de Berlín, sinó un muret de pedra de mig metre complementat amb una tanca d'un metre i mig.

El 25 de juny del 1991 Eslovènia proclamava la seva independència i s’iniciava l’anomenada guerra dels Deu Dies. El 28 de juny, una emboscada de les forces especials eslovenes destruïa tres tancs iugoslaus just davant del post fronterer amb Itàlia, imatges que es veurien a tots els telenotícies occidentals. Veure la guerra en directe a 100 metres de la frontera de la CEE va ser una estratègia molt efectiva per mobilitzar l’opinió pública a favor de l’autodeterminació eslovena. El 2004, amb l’entrada d’Eslovènia a la UE, els posts fronterers a l’interior de Gorizia van desaparèixer i la Piazza Transalpina va substituir les tanques per turistes que es fotografien amb un peu a Itàlia i l’altre a Eslovènia.

La història dels darrers cent anys de Trieste i el Karst condensa totes les lluites i tensions que alimenten la legitimitat dels grans corrents polítics i nacionals de l’actualitat. Feixisme, antifeixisme, socialisme, autodeterminació, drets de les minories. Això converteix aquesta regió també en un camp de batalla de la memòria històrica.

L’any 2005 el govern Berlusconi va instaurar el Dia del Record com a commemoració de les víctimes de les foibe. Seria el 10 de febrer. La primera vegada que es va commemorar va ser quinze dies després del 60è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz; una data gens innocent. 

La dreta nacionalista italiana ha trobat en la qüestió de les foibe una manera de contraprogramar la cultura partisana presentant un relat de víctimes de dretes i botxins d’esquerres i intentar així netejar els pecats del feixisme. De fet, des de 2011 la figura simbòlica d’aquest dia és Norma Cossetto, una jove italiana d’Ístria violada i assassinada pels partisans. Cossetto, però, era membre dels grups feixistes universitaris i filla de l’alcalde feixista de Visinada. L’elecció d’una víctima d’un crim absolutament abjecte i horrorós però amb vincles evidents amb el feixisme pretenia el que Keith Lowe ha definit com «una manera subtil de desplaçar la culpa dels successos de la guerra». 

La dreta nacionalista italiana ha trobat en la qüestió de les 'foibe' una manera de contraprogramar la cultura partisana

A Komen també hi ha latent un altre debat al voltant del nom de l’escola del poble. Des de la seva reconstrucció el 1947 porta el nom del líder partisà Antonu Šibelji Stjenka. La memòria dels partisans iugoslaus fricciona amb la memòria del nacionalisme eslovè. Una iniciativa impulsada per l’alcalde, Danijel Božič, proposava reanomenar l’escola amb el nom de Max Fabiani, un alcalde i urbanista de l’època austrohongaresa. L’argument esgrimit per Božič: «Cal oblidar-nos del passat i de la política».


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu