«Vivim en un món cruel, regit per unes normes que són pur caos i atzar»«Vivim en un món cruel, regit per unes normes que són pur caos i atzar»
FOTO MARTÍ ALBESA

Kiko Amat | Escriptor i periodista

«Vivim en un món cruel, regit per unes normes que són pur caos i atzar»

Kiko Amat | Escriptor i periodista

«Vivim en un món cruel, regit per unes normes que són pur caos i atzar»

FOTO MARTÍ ALBESA

  • MÍRIAM CANO (Barcelona)

  • | 30 de jul, 2018 - 12:07

Kiko Amat ( Sant Boi de Llobregat, 1971) ha escrit la seva gran novel·la. A ‘Antes del huracán’ (Anagrama, 2018) l’escriptor ha abandonat el flotador de la referencialitat per fer un viatge als anys 80 de la mà d’en Curro, un d’aquells protagonistes difícils d’oblidar

Hi has treballat molt en aquest llibre, oi? Hi noto l’esforç per fer un pas més enllà.
Sí. Evidentment hi ha una part de moviment tàctic, de decisió deliberada, artística, que ve inevitablement d’un canvi en la natura i en la veu. T’adones que ha canviat la teva veu, les teves necessitats i la teva ambició, i el pas següent és posar en un esquema logístic quines són les passes que s’han de fer per alterar aquesta veu i anar en la direcció que vols. I tot això em va sortir exactament com havia visualitzat que havia de ser i com, d’altra banda, jo volia que hagués sigut la meva veu des del principi. Estic influenciat per autors explosius, sorollosos, com Richard Brautigan, però també per John Fante, per exemple, que té una veu molt neta i cristal·lina. Jo volia escriure així, però no tenia les eines ni havia fet prou feina, i patia la síndrome del debut, de posar tot el teu món a les novel·les. Crec que ja me n’he curat, d’aquesta malaltia.

Diria que has perdut, per bé, tot aquell món tan referencial que hi havia a les novel·les anteriors.
La voluntat d’anar a buscar la història sempre hi ha sigut, però les eines, ara, són diferents. Les que feia servir abans m’han quedat petites. La veu segueix sent la mateixa, però amb tècniques diferents. Abans, per explicar aquells personatges necessitava parlar de subcultura, de música... També la manera que ells tenien d’explicar-se era diferent. He anat desfent-me de tot això i he volgut fer servir el referent purament històric: el Mundial del 82, la guerra de les Malvines, la música que sonava aleshores a la ràdio.

«Jo vinc d’un món de bojos, soc de Sant Boi»

 

Antes del huracán parla de la bogeria, de diferents menes de bogeria, de fet. Tinc la sensació que vas a buscar el germen de totes.
Jo vinc d’un món de bojos, soc de Sant Boi. El contacte amb la bogeria era quotidià i estava completament inserit a la meva vida, en el meu cas per partida doble perquè la meva mare era auxiliar de l’hospital psiquiàtric. Em preguntava per què no hi ha més gent que es torna boja: vivim en un món cruel, regit per unes normes que són pur caos i atzar. Sempre m’havia preguntat sobre el punt de fractura en què aquells homes del manicomi havien perdut el seny i havien entrat al món del deliri. A la novel·la també hi exploro la raresa, que és un punt comú en els meus llibres. Però així com a Rompepistas es feia una lectura en forma de poema bèl·lic, perquè la història així ho requeria, a Antes del huracán parlo de la raresa com una minusvalidesa: només els rars de pa sucat amb oli estan perfectament confortables amb la seva raresa. Els rars de debò tendeixen a patir i a desitjar formar part del teixit social.

Insinues, a través del personatge d’en Richard, el germà d’en Curro, que la convencionalitat és l’única manera d’escapar d’aquesta bogeria.
Sí, quan en Curro parla del seu germà, el seu to oscil·la entre l’admiració i el menyspreu per la normalitat. Crec que és un component bàsic de la raresa o d’aquest estar a punt de perdre el seny, aquest menyspreu pels «normals». És el vell sistema de fer del defecte virtut: et cagues en el club del qual has estat exclòs.

Però no els jutges, a cap dels dos.
No, crec que, en aquest sentit, és el llibre en què jutjo menys. No dic que els anteriors fossin maniqueus, però en certa manera sí que s’empenyia el lector perquè es posicionés clarament cap a un cantó. Naturalment, a Antes del huracán, la simpatia va cap a en Curro i en Plácido, però tots els personatges estan pintats amb la màxima comprensió possible.

«El llibre és un rebuig a un tipus de família clarament perjudicial i tòxica, com ho són la majoria»

 

A banda de la bogeria, tal com jo ho veig, hi ha un tema paral·lel que és igual o més important: la fidelitat.
En això sí que crec que el llibre diu en poques paraules que hi ha llaços més sòlids que els consanguinis. És inevitable que el lector en surti pensant que s’ha posat en qüestió la fidelitat familiar, perquè les fidelitats que s’ensenyen a Antes del huracán són bàsicament aquelles que has escollit o a les quals el món t’ha abocat per context, però no són innates. Crec que el llibre, en aquest sentit, sí que és un rebuig a la família o a un tipus de família clarament perjudicial i tòxica, com ho són la majoria, de fet.

«Els rars de debò tendeixen a patir i a desitjar formar part del teixit social»

 

És una novel·la trista, la teva. D’una tristesa gens pornogràfica, profunda, però alhora també la sobrevola una certa lleugeresa que em sembla molt característica de la manera d’enfrontar-se a la vida des d’un lloc com l’extraradi.
De nou, això és el reflex lògic i quotidià del que jo he viscut. És una cosa de classe. Vaig veure que el recurs que tenies per enfrontar-te a la tristesa era, com dius, la lleugeresa o fins i tot l’humor grotesc: aplicar sal gruixuda sobre la teva desesperació, la teva ferida. Aquesta és la meva cultura, d’una manera molt més notable que les meves lectures, que també són molt importants. Per mi, és una mirada que intenta fer fum sobre aquest enfrontament i ho dic des d’una lectura clarament de classe i comunitària. No he vist mai, literàriament, el lament de la classe mitjana, tal com l’he vist en les novel·les més burgeses. En els meus llibres, aquesta lleugeresa és constant: una mirada sobre l’horror que s’intenta desfer a còpia de dir «no passa res, seguim endavant». És la manera natural d’enfrontar-se a les coses.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu