Pearl Jam i l’apoteosi grunge tomben BarcelonaPearl Jam i l’apoteosi grunge tomben Barcelona
Pearl Jam durant el concert de dimarts a Barcelona (EFE)

Pearl Jam i l’apoteosi grunge tomben Barcelona

Pearl Jam i l’apoteosi grunge tomben Barcelona

Pearl Jam durant el concert de dimarts a Barcelona (EFE)

  • QUERALT CASTILLO CEREZUELA (Barcelona)

  • | 12 de jul, 2018

Pearl Jam, liderat per un Eddie Vedder més en forma que mai, va demostrar, un cop més i després de 12 anys d’absència a Barcelona, que no hi ha escenari que se’ls resisteixi.

Començava el concert amb Long road, per donar pas als primers acords d’Elderly ­woman Behind the counter in a small town. «I seem to recognize your face…», cantava el públic. Començava a pujar la tem­peratura.

El concert va durar gairebé tres hores i va comptar amb els clàssics que s’esperaven, la guitarra infal·lible de Mike McCready —que continua tan àgil com en la dècada dels noranta— i una bona dosi de grunge genuí, d’aquell que ja feia vibrar ara fa trenta anys.

Els de Seattle no es van deixar cap dels clàssics que esperava un públic entregat i amb ganes de retrocedir unes quantes dècades: Corduroy, Do the evolution, Jeremy, Porch, Black (catàrquica i bella, entonada amb ganes) o Alive, un himne infal·lible per tancar una nit intensa i vibrant. «I’m still alive», i la gent va embogir sabent que s’acostava el final.

Durant el concert va haver-hi algunes paraules en espanyol per part de Vedder, que va fer broma amb el futbol abans d’un Daughter dedicada a mares, esposes, filles i germanes.

No fan anar les cabelleres al vent, però la intensitat rockera continua sent la mateixa



La maquinària grunge, en marxa
Ja no es llancen per terra, els Pearl Jam, ni fan anar les cabelleres al vent com en aquella actuació al Pinkpop Festival del 1992, a Holanda, però la qualitat sonora i la potència rockera de la banda nord-americana continua sent la mateixa. Vedder té les coses clares, sembla ser. Hi ha maduresa en l’actuació, el ritme i l’actitud.

Per marxar, una versió delirant del Baba O’Reily de The Who i Yellow ledbetter, apoteòsic final.

El públic va marxar content, entusiasmat, entregat i convençut d’haver tornat a reviure i gaudir de l’essència d’uns anys noranta que de ben segur molts enyoren gràcies a un grup que va marcar una era.