Una dosi de realitat al teatreUna dosi de realitat al teatre
Una escena de ‘Raphaëlle’ (Alfred Mauve)

Una dosi de realitat al teatre

Una dosi de realitat al teatre

Una escena de ‘Raphaëlle’ (Alfred Mauve)

  • NEUS MOLINA (Barcelona)

  • | 11 de jul, 2018

El teatre, sigui per necessitat, per compromís o potser per fer allò que el periodisme ha abandonat a la seva sort, es posa al servei de la societat civil com a veu fiscalitzadora. Per Jorge Yamam-Serrano, director de La revelació, «potser el teatre haurà de fer política ja que la política es passa el dia escenificant».

Així, aquest Grec es torna a minar de propostes de teatre documental i teatre Verbatim, textos reals que es converteixen en diàlegs escenificats per actors que modulen i expliquen corrupteles, vulneracions de drets humans o vivències en primera persona sobre l’escenari.

La revelació de Yamam relata les històries de Snowden, Assange i Mannig, tres whistleblowers (alertadors) estratègics que estan o han estat tancats per haver denunciat males praxis per part dels Estats Units. Mos Maiorum, a Gentry, parla de la situació de gentrificació i l’encariment dels pisos a la ciutat de Barcelona. Ho fa gràcies a la tècnica Verbatim: els actors porten auriculars i reprodueixen en directe paraula per paraula les gravacions de les entrevistes que han fet per documentar la recerca.

Després de presentar Nadia (Grec 2014), la història d’una jove afganesa, i Claudia (Grec 2016), el testimoni d’una filla de desapareguts a l’Argentina, la companyia La Conquesta del Pol Sud torna al CCCB amb Raphaëlle, una nova obra de teatre documental amb què la companyia es pregunta el rol de la dona a la societat. El text ens explica el recorregut vital de Raphaëlle Pérez en el canvi de gènere, un camí marcat per la lluita per la identitat, per l’autoafirmació i pel trencament de motlles.

Una eina de denúncia
El teatre documental podria ser el marc on es mouen les propostes que fan de l’espai escènic un entorn de denúncia sociopolítica i que enterren el concepte d’objectivitat.

Com diu Peter Weiss, activista i autor teatral, al seu cèlebre assaig Notes sobre el teatre documental (1968), «el teatre documental és un tribunal que es posa al servei dels oprimits». Sense una motivació basada en la denúncia, el teatre documental perdria la raó de ser. És la implicació ètico-política, el transvasament del periodisme i el seu codi deontològic, on se sustenten aquestes propostes escèniques.

Segons Roland Brus, autor alemany, revisor del teatre documental i creador, el 1992, de la companyia Ratten (obres fetes per sensesostre), el teatre documental va sorgir de «la fam per una dosi de realitat».