La veu viva: rondalles eròtiques i relats al cementiriLa veu viva: rondalles eròtiques i relats al cementiri

El festival EVA torna amb propostes de narració oral en espais escènics poc convencionals

La veu viva: rondalles eròtiques i relats al cementiri

El festival EVA torna amb propostes de narració oral en espais escènics poc convencionals

La veu viva: rondalles eròtiques i relats al cementiri

  • CLARA QUERALTÓ (Pla del Penedès)

  • | 26 de juny, 2018 - 19:13

Hi ha un pati a Sant Sadurní d’Anoia. Hi ha una heura enorme a la paret, fa una fresca bona, és mitja tarda. El públic, unes quinze o vint persones, seu i escolta enriolat l’Hector Urién, que dona bons consells sobre com deslliurar-se d’homes inadequats. Explica la rondalla original i terrible en què la caputxeta no la salva cap caçador (si no ella mateixa deslligant-se de la corda amb que el malvat la vol retenir), però que abans ha tastat ingènua una mica de carn cuinada de la seva pròpia àvia. Urién també ens canta les nanes procedents del nord de la península, que servien per avisar l’amant que encara no entrés a casa perquè hi havia el marit. Abans, Rosa Cadafalch ha estat la veu essencial i enyorada de Montserrat Roig, amb fragments dels seus articles subversius i de la seva investigació colossal sobre els catalans als camps nazis. I Jordi Muixí ha recitat poemes i ha cantat cançons sobre el vi i la vinya. A tres patis diferents i preciosos de Sant Sadurní d’Anoia. Tres veus vivíssimes, tres conceptes sobre els quals fer girar la paraula i embolcallar el públic, que ja als primers minuts es troba en un ambient distès i és part de la narració; pot participar-hi, cantar o menjar el raïm que el narrador ofereix.

Aquest és només un dels molts espectacles que ofereix el festival EVA (En Veu Alta), que fa catorze anys que ronda per poblacions catalanes. Al Penedès tenim la sort de viure-ho com una proposta comarcal anual. L’oferta de la programació és inesgotable, diversa, interessant en tots els aspectes: per a un públic familiar, carros de contes i narradors fantasiosos. Per a un públic adult, rondalles mallorquines eròtiques en un celler completament fosc. La veu són Toni Gomila i Catalina Florit, que no són només veu; són cos, delit, maldat, possessió i mentida. Quan els tens davant fa la sensació que ets al mig absolut del desig dels personatges. Traspuen una sensació vívida que es fa difícil d’explicar aquí.

I també hi ha una nit al cementiri. Quatre narradors simultanis: rondalles japoneses o relats de les mil i una nits mentre seus entre els nínxols amb elsxiprers negres i tot aquell silenci. Només les veus de Sherezade Bardají, Paco Hernández, Héctor Urién, Joange i Yoshi Hioki. Són històries de foscor, de passions i malediccions, o de lliçons que aprens a base del dolor repetit. L’experiència és tornar a aquell neguit del nen que vol i no vol sentir les històries lúgubres que sap que després li faran tenir por.

I un relat igualment sacsejador, en un format totalment diferent, és el monòleg de l’Alberto San Juán a una capella de Sant Sadurní d’Anoia. El que fa San Juan és extraordinari: rius, et culpabilitzes, t’enrabies, tornes a riure i quan acaba et sembla que veus la realitat una mica més clara. Perquè és capaç d’explicar-te la història amb una mirada crítica i de desmuntar el sistema i els interessos econòmics amb tota la implicació que per mandra o desconeixement la majoria hi portem a terme. L’actor fa un repàs àcid a la història política des de finals dictadura fins a l’actualitat. D’aquesta transició que va ser un miratge en què es va creure cegament. San Juán riu amb els espectadors, hi interactua amb naturalitat i l’ambient és de familiaritat, com si després de l’espectacle el públic ja hagués compartit un parell de sopars.

L’EVA aconsegueix, realment, l’objectiu que es proposa: espectacles de petit format, amb la veu com a protagonista principal. I una de les coses més boniques és la capacitat d’implicar-te i fer-te viure al mig de la narració. No com algú que s’ho mira des de fora, sinó com algú que en forma part i hi intervé. El festival EVA té el punt de transgressió de l’art que va a l’essència: t’estira de l’estómac i et capgira. Va a la paraula nua, sense artificis ni atrezzos que desviïn l’atenció. Et fa preguntar-te per què no més sovint el cementiri o els patis de poble són espais de narració i teatre. I et fa replantejar la realitat i fa que després sentis la teva veu una mica més viva. I això, aquest fer-te ser una mica diferent després de viure-la és el que busca tota forma artística. Excepcionals, doncs, les veus de l’EVA.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu