Ampliació del camp de batalla (cultural)Ampliació del camp de batalla (cultural)

Ampliació del camp de batalla (cultural)

Ampliació del camp de batalla (cultural)

  • ÀNGEL FERRERO

  • | 12 de maig, 2018

Muerte a los normies. Las guerras culturales en internet que
han dado lugar al ascenso de Trump y la alt-right.
Angela Nagle
Orciny Press, 160 pàgines


No havia de passar. Primer ens van dir que Donald Trump no seria mai candidat. Quan va ser candidat, ens van dir que no guanyaria mai les eleccions. Als mitjans de comunicació –ho recordareu– sortien enquestes, gràfiques i estadístiques que ens asseguraven que la victòria de Trump era pràcticament impossible. I, tanmateix, va ocórrer. Passat el xoc, l'elit del Partit Demòcrata i els mitjans es van afanyar a buscar un culpable per no reconéixer els seus propis errors durant la campanya que els van portar a la derrota: Rússia, Wikileaks, Cambridge Analytica. Però més enllà del pànic del centre-esquerra liberal i els seus mitjans hi ha hagut obres que han excel·lit a l'hora de disseccionar el fenòmen Trump. El documental de Netflix Get me Roger Stone (2017) i Devil's Bargain (Penguin, 2017), el llibre de Joshua Green sobre Steve Bannon –el darrer director de campanya de Trump i un dels principals ideòlegs de l'alt-right–, en són dos exemples. Muerte a los normies d'Angela Nagle, que Orciny Press acaba d'editar en espanyol, n'és un altre. Col·laboradora de Jacobin i The Baffler, Nagle s'endinsa en les subcultures digitals i les seves guerres culturals per explicar, de manera accessible al lector, els canvis experimentats per la dreta (però també per l'esquerra) que expliquen, en part, la victòria de Trump el 2016. Cal destacar també la tasca del traductor, Hugo Camacho, per adaptar a l'espanyol els termes utilitzats als fòrums digitals sense haver de recórrer a un feixuc aparell de notes.

Nagle descriu al llarg del seu llibre la «pol·linització creuada» entre diferents subcultures digitals, des de la cultura del meme i la incorrecció política del fòrum 4Chan fins a la 'manosphere' –la comunitat informal de blocaires i tuitaires detractors del feminisme–, en les quals Bannon va veure un important potencial electoral que va saber canalitzar per donar la victòria a Trump el 2016. A banda de cartografiar aquestes subcultures, l'autora sap situar-les en una perspectiva històrica, identificant la filosofia elitista de Nietzsche o la lamentació per una suposada decadència occidental –pròpia dels autors de la 'revolució conservadora' dels anys trenta del segle passat– com a fonts ideològiques de la nova dreta nord-americana. La novetat respecte a altres moviments conservadors i reaccionaris rau en el seu estil transgressor i irreverent cap a les idees establertes d'una determinada esquerra.

Significativament, la majoria de ressenyes s'han centrat fins al moment en subratllar les similituds entre les subcultures digitals de la dreta descrites al llibre i les d'aquí, com ara l'obsesssió amb el declivi demogràfic a Europa, la immigració, l'islam, el «marxisme cultural» i la incapacitat dels conservadors tradicionals per frenar el seu suposat avanç. Però l'autora també critica durament la «vergonyosa política on-line» de determinades corrents, molt influïdes per una esquerra acadèmica dogmàtica i sectària que té a autores com Judith Butler com a referents intel·lectuals, que «han substituït la política per la neurosi» i «convertit a l'esquerra en la riota per a tota una generació». Això ha afeblit a l'esquerra política –acusada de «conservadorisme»–, «generant un dany incalculable» i permetent, així, l'ascens d'aquesta nova dreta. Com recorda Nagle, a inicis dels 2000 els tecno-utopistes van celebrar les formes d'organització anònimes i digitals que avui fa servir l'alt-right per fer avançar una agenda reaccionària en un buit polític on es perdona a polítics com Obama «haver bombardejat amb drons sempre i quan estiguin a favor del matrimoni homosexual».

Finalment, però no en darrer lloc, l'aparició del llibre de Nagle és important perquè el procés del qual parla als EUA està esdevenint ara mateix a Europa i al nostre país –des de Forocoches fins als debats identitaris a Twitter i la sobredimensió que fa l'esquerra de l'impacte social de les xarxes– i corre el risc de tenir les mateixes conseqüències. Una lectura útil perquè les esquerres no acabin convertint-se, en paraules de Nagle, en quelcom semblant al famós «meme del cop de puny a Richard Spencer» –un conegut neonazi nord-americà–, és a dir, en un mer episodi «momentani i precipitat» que serveix únicament per «proporcionar alleujament temporal a la poc familiar sensació d'estar perdent de manera inexorable».